Pol Villaverde

No fa gaires setmanes vaig presenciar amb perplexitat com, en mig d’una classe de la Facultat d’Economia i Empresa de la UPF, un ponent convidat animava als alumnes a obrir-se una societat pantalla a Delaware per tal d’evadir impostos si mai tenien capacitat de decisió al capdavant d’una companyia. Lluny de corregir o esmenar aquest comentari, el professor titular de l’assignatura va assentir amb el cap enèrgicament i va riure amb sornegueria. El gruix dels presents van seguir-lo amb un esclat de rialles. L’assignatura? Direcció Estratègica, on s’aprèn com dirigir una empresa. Els alumnes? Estudiants d’Administració i Direcció d’Empreses (ADE), la propera generació d’empresaris. Us imagineu una classe de ciències polítiques on s’encoratgés la corrupció sense embuts?

Més enllà de la gravetat que una escena així es produeixi en el context d’una universitat pública, aquesta anècdota posa en relleu l’aversió manifesta que certs sectors socials fa anys que desenvolupen cap a la sola noció dels impostos. S’instal·la una narrativa que barreja en una gran mandonguilla diversos ingredients recurrents en la recepta del discurs antipolític; des d'”ens fregeixen a impostos” fins a “estan matant la innovació” passant pel molt esperat “tot això s’ho gasten en corrupció” o el ja tradicional “normal que els rics marxin a altres països, jo faria el mateix!”. Si bé és cert que podríem buscar algunes arrels d’aquesta forma d’argumentar en l’onada neoliberal dels Thatcher i Reagan als anys vuitanta, la mandonguilla antipolítica ha pres un gir populista en la darrera dècada a Europa, de la mà dels partits d’extrema dreta. La figura del cunyat en l’imaginari col·lectiu espanyol encarna prou bé aquesta idea.

Col·lectivament, hem oblidat el sentit de pagar impostos. Cal fer-ne una reivindicació ambiciosa, que vagi més enllà de l’actitud defensiva i expliqui la importància social d’un bon pressupost públic.

Tanmateix, afirmar que l’oposició fervent als impostos té un abast acotat a homes de mitjana edat dels d’escuradents i carajillo seria un autoengany complaent i simplista. De fet, les xarxes socials han esdevingut un mitjà de propagació procliu a les expressions de l’enganyós discurs de la meritocràcia, amb milers de joves seguint pretesos emprenedors, aspirants a criptoinversors i altres fórmules individualistes per enriquir-se i assolir una suposada independència financera. En aquests ambients, freqüentats per autoproclamats influencers liberaloides – que, d’altra banda, no han entès res del liberalisme – els impostos són entesos només com una rèmora per a l’activitat econòmica. I no parlem de les conseqüències per la salut mental de la cultura ultracompetitiva i consumista que sovint s’hi promou…

Però no s’ha de menystenir tot aquest teixit social. Bona part de les frases tòpiques que posàvem d’exemple oculten preocupacions legítimes respecte a reptes seriosos per al model d’estat del benestar. Per tant, cal destriar el gra de la palla, identificant allò que està ben fonamentat per ser capaços d’articular una resposta efectiva i convincent que hi faci front. Col·lectivament, hem oblidat el sentit de pagar impostos. Cal fer-ne una reivindicació ambiciosa, que vagi més enllà de l’actitud defensiva i expliqui la importància social d’un bon pressupost públic. Alhora, és important defugir l’autocomplaença i passar a l’acció per continuar millorant un sistema que no cobreix tots els seus objectius.

La meritocràcia que tan els agrada no funciona sense igualtat d’oportunitats, i aquesta segueix sense estar garantida. N’hi ha prou amb fer una ullada a les dades

Primerament, seria bo fer notar que la pressió fiscal no és tan alta si ens comparem amb aquells països amb què volem emmirallar-nos pel seu alt nivell de vida. Ara bé, com distribuir la càrrega fiscal és una qüestió crucial i cal fer-ho d’acord amb el principi de progressivitat. Segurament no té sentit que un autònom amb una facturació petita pagui quotes de centenars d’euros independentment dels seus beneficis. Les propostes del ministre Escrivà fa uns mesos resulten incomprensibles des d’aquesta òptica. On també hi ha marge de millora és en la burocràcia, fet que té molt a veure amb la necessitat d’una profunda reforma de l’administració pública que la faci més àgil i adaptada al ritme vibrant de la societat civil innovadora. Perquè defensar els impostos no està renyit amb assumir el rol social de la iniciativa privada, especialment en sectors tan dinàmics com el tecnològic.

En tot cas, són les grans empreses multinacionals les que han de sostenir en major mesura una despesa pública parcialment orientada a l’apaivagament de les externalitats negatives que generen. És aquí on la Unió Europea hauria de tenir un rol més protagonista, avançant cap a una harmonització fiscal global que faci impossible el frau majúscul i sistemàtic de grans corporacions com Amazon, Google, BlackRock o Meta amb la seva enginyeria fiscal fora de l’abast de les famílies i PIMEs. Per evitar la seva insolidaritat, necessitem coordinació. Quan l’economia és global, les regulacions i tributs que hem establert nacionalment per corregir-ne els excessos han de ser també globals. Com a europeus, és lamentable que hagin estat els mateixos Estats Units i no nosaltres els abanderats la demanda d’una taxa mínima global del 15% en el marc del G20 i l’OCDE.

Són precisament les condicions materials favorables, les que en última instància aplanen el camí a l’èxit de les idolatrades figures del món corporatiu que sovintegen a les classes dels estudiants d’empresarials

Amb una distribució més justa de la càrrega impositiva es visibilitzaria davant l’opinió pública que en última instància el que persegueix el sistema fiscal és una transferència de rendes vertical que engreixi un ascensor social actualment molt rovellat. La meritocràcia que tant els agrada no funciona sense una igualtat d’oportunitats que segueix sense estar garantida. N’hi ha prou amb donar una ullada a les dades locals –segons dades de l’Ajuntament, l’esperança de vida varia gairebé deu anys entre barris de Barcelona en funció de la renda– i a les globals –segons un estudi d’Oxfam basat en dades de Forbes, els 10 homes més rics del món tenen tanta riquesa com el 40% de la humanitat més pobre. És rellevant també posar l’accent en el fet que són precisament les condicions materials favorables, les que en última instància aplanen el camí a l’èxit de les idolatrades figures del món corporatiu que sovintegen a les classes dels estudiants d’empresarials. Els Musk, Bezos, Gates o Botín no s’esforcen milions de vegades més que tu o que jo, i potser no s’esforcen ni la meitat que una mare migrant que té dues feines i cobra en negre, però són presentats com a líders referents per les seves habilitats empresarials.

Tornem així on començàvem, un punt clau de tota aquesta equació: l’educació. I, més concretament, l’educació de les elits. Imaginem de nou la classe d’ADE del principi, amb una vuitantena d’estudiants, futurs empresaris, consultors i caps de departament a empreses del país i d’arreu. Bombardejats amb frases com “els treballadors són uns mandrosos”, “la sostenibilitat és un tema d’imatge” o “evadiu impostos si teniu ocasió”. Sí, tots aquests exemples són reals. Per no parlar dels inputs que reben de les xarxes o els mitjans. Evidentment, aquesta fotografia és parcial i no tots els professors deixen anar aquestes perles. Però qui els explica per a què serveixen els impostos de debò? Han sentit mai a parlar de l’economia social i solidària? Amb prou feines un parell d’optatives aborden aquestes qüestions tangencialment.

La permanent exposició a un clima rabiosament antiredistribució per part de bona part dels alumnes de les carreres que els han de dur a posicions de responsabilitat és un assumpte que ens hauria de preocupar. Potser podem començar per aquí, per deixar de fabricar negacionistes dels impostos.


Pol Villaverde és estudiant del grau conjunt en Filosofia, Política i Economia a les universitats UPF-UAB-UAM-UC3M i SciencesPo París. És emprenedor social i actualment dirigeix la revista l’Universitari. Forma part de deba-t.org des de gener de 2022.

 

Les opinions, reflexions i anàlisis publicades a Contras-t, el bloc de deba-t.org, representen únicament el punt de vista de les persones que signen els articles. deba-t.org és una plataforma plural que té com a objectiu fomentar el pensament crític des del diàleg entre diferents idees i ideologies.