Marc Jodar Dominguez

Les esquerres, o bé allò que entenem com a totes les forces que no representen el centre ni cap dels espais polítics de la dreta, tenen un problema frontal que ha ocasionat, ocasiona i ocasionarà dures derrotes. Veiem com, en el panorama occidental, les victòries d’allò que ens vam cansar d’anomenar com a socialdemocràcia són d’allò més costoses. L’èxit de l’expansió de l’estat del benestar, treballat i obtingut a partir del ferm convenciment de la intervenció governamental, sembla sonar com la més obsoleta de les melodies per una part de la població que no de deixa ser important.

Resultar victoriós en la batalla competitiva mitjançant les eleccions constitueix el vector primordial de qualsevol espai polític. L’eix esquerra-dreta, sota una òptica personal, continua essent una dinàmica de rellevància per entendre les batalles electorals contemporànies. Ara bé, aquestes batalles han mutat força des de la remuntada neoliberal que iniciaren Thatcher i Reagan a vint anys de la fi del segle passat.

Caldrien pàgines i pàgines per poder explicar perquè les rentes més baixes votaren el PP com a primera opció a les segones eleccions generals del 2019, perquè aquest mateix any les rendes mitjanes de Castilla León donaren més suport a Vox que a Unidas Podemos o perquè Le Pen fa unes setmanes guanyà als espais obreristes i desocupats. Dels casos proporcionats anteriorment a tall d’exemple, la causa no correspon únicament al fracàs de convicció del relat progressista. Malgrat això, sí que, en un període temporal proper, ens pot ajudar a il·lustrar com aquelles persones a qui els partits d’aquesta família destinen setmanes i diners a convèncer es senten molt més atretes per altres opcions. I la proesa del fenomen no acaba aquí, aquest electorat sol escollir vots que, atenint-se a les necessitats de “classe social”, no es classificaria com la més favorable de les opcions segons el seu programa.

Tot i l’extensa així com profunda redacció sobre aquest fenomen, ens plantegem: per què és tan costós articular discursos sòlids i comprensibles envers la redistribució de la renda?

Tot i l’extensa així com profunda redacció sobre aquest fenomen, ens plantegem: per què és tan costós articular discursos sòlids i comprensibles envers la redistribució de la renda? Per què justificar la necessitat imperiosa de la intervenció de l’estat respecte l’educació, les relacions personals, el mercat de treball, el patrimoni familiar o les dades resulta una tasca tan complexa?

Alguns experts, com el cas de Sánchez-Cuenca, apunten que el sentit comú l’adopta l’espai de la dreta política amb el seu discurs, utilitzant els valors liberals- d’allò més instaurats a la nostra societat- per defensar que el poder polític ha de restar limitat per subordinar cada decisió a criteri individual dins de la societat de mercat. Malgrat la crisi financera de 2008, la pandèmia, o, si se’m permet afegir, totes les ruïnes in crescendo que ha causat la proposta de confiança cega a l’economia sense l’estat, el votant mitjà sol veure amb grans reticències transferir més sobirania -tant política com econòmica- a una institució eminentment intrusiva.

I aquí arribem a la gran debilitat del relat de les forces que foren majoritàries al Vell Continent des de 1945 a 1975 i avui en dia manquen d’una legitimitat discursiva. Per què el discurs de les forces que no defensen l’esquerra es compra amb més facilitat? Aplicat a l’agenda nacional: perquè hi ha un consens parlamentari tan just per restringir els preus dels lloguers, ampliar el dret d’avortar, la llei trans o la renda universal bàsica? Heus aquí un decàleg de possibles raons o suggeriments.

Veiem com l’escassetat de recursos i l’habilitat per gestionar de forma equitativa aquests ha generat un esgotament del ciutadà que genera reticències clares per a tornar a testar nous mètodes intervencionistes

En primer terme, la derrota del discurs ve precedida d’una derrota prèvia: el desequilibri entre la propaganda i l’execució governamental d’aquesta. En el context més proper, parlant en termes geogràfics, veiem com l’escassetat de recursos i l’habilitat per gestionar de forma equitativa aquests ha generat un esgotament del ciutadà que genera reticències clares per a tornar a testar nous mètodes intervencionistes.

Cal afegir que l’acadèmia apunta que el fracàs comença amb l’eixamplament de la classe mitjana així com la desaparició del gruix social a qui es dirigia la ideologia en qüestió: la classe obrera. A manera d’apunt, posaria èmfasi a una altra derrota que crec que fa més comprensible aquest fenomen: l’esquerra ha oblidat, en cert sentit, que l’objectiu ciutadà en el medi capitalista esdevé l’enriquiment. És per això que el ciutadà de renda mitjana ha de conèixer que les mesures socialdemòcrates -en el sentit més actualitzat del terme- no el perjudiquen. Ens el contrari, el faciliten per a prevenir qualsevol externalitat que el sistema pugui patir. Vendre els estàndards de democràcia lligats a la concepció d’igualtat és de profit pel ciutadà que cobra 500 euros, però també pel que en cobra 3.500 i no hi ha altre que fer-ne bandera. Digui’m a qui perjudica la sanitat pública, majors drets laborals, uns transports públics de qualitat o una educació de qualitat.

I per últim, i de molta transcendència present i futura, cal immediatament canviar el frame de tot tribut. Aquest ha de ser el deure de tot moviment progressista que es cregui l’estat com a intermediari i garant social. Està expandint-se una idea, que de ser franc, no en té res de bo, aquesta promulga com són d’abusius els impostos que pagà el ciutadà de carrer. Segurament, cal posar a debat moltes franges d’impostos que segur que mereixen una reconsideració. Però compte, que es percep una capa de joves bolcats a la societat globalitzadora i de poc contacte amb els serveis públics més enllà dels educatius- que malauradament no es valoren suficient, que parteixen de la base teòrica de concebre la transferència de diners a l’estat com un càstig. La preocupació per això no ha de ser menor, perquè no deixa de ser el resultat de la buida proposta de l’esquerra en els darrers anys amb la invasió tant flagrant com global dels sectors de la comunicació, les xarxes o els negocis privats.

És per això que el ciutadà de renda mitjana ha de conèixer que les mesures socialdemòcrates -en el sentit més actualitzat del terme- no el perjudiquen

De nou, no queda altre que reflexionar sobre el discurs i el contingut d’aquest bloc de l’espectre ideològic. Havent exposat les raons, tinc la sensació que la profunditat d’aquestes s’entenen molt més que les línies de les que he fet ús. No obstant això, pretenia conformar un espai de reflexió de quelcom que no deixa de ser apassionant: per què tot sovint ens trobem vots que no segueixen el patró de què caldria votar segons la classe social -considerant a la dicotomia esquerra-dreta. Potser, si tothom votés el que li pertoca, els resultats electorals no sols serien previsibles, sinó avorrits. La gràcia de l’anàlisi d’un món tan divers com és la política recau en aquests detalls: no votar el que et pertoca. Ara bé, havent construït una anàlisi aparent objectiva, la meva preocupació és clarament subjectiva i esdevé veure com el terreny de joc sempre fa baixada cap a la porteria que defensa l’esquerra. Caldrà evitar gols, i poder contractar amb garanties en aquesta pujada.


Marc Jodar Dominguez és estudiant de Ciències Polítiques a la UPF i de Relaciones Internacionales a la UOC. Col·laborador del setmanari l’Empordà i ideòleg del programa de voluntariat de la UPF denominat “Compatim-la”. Forma part de deba-t.org des del 27 de gener d’enguany.

 

Les opinions, reflexions i anàlisis publicades a Contras-t, el bloc de deba-t.org, representen únicament el punt de vista de les persones que signen els articles. deba-t.org és una plataforma plural que té com a objectiu fomentar el pensament crític des del diàleg entre diferents idees i ideologies.