Unai Estatuet Sanchez.

Com a societat, ens despertarem un dia sense poder pensar per compte propi, necessitats dels complements tecnològics per a dur a terme el nostre dia a dia, per a prendre decisions, per a dissertar sobre qualsevol cosa, per a relacionar-nos. La tecnologia i els seus avenços han arribat per quedar-se, per formar part del nostre ésser, com a complement fonamental d’aquest. És per això, que en aquest breu article voldria exposar certs aspectes a tenir en compte, perquè cadascú dugui a terme una reflexió personal i en valori les conseqüències —que tant poden ser negatives com positives— des d’una perspectiva crítica personal.

L’aplicació de noves tecnologies en diversos aspectes de la vida humana busca negar l’“aquí” en benefici de l’“ara”.

És ben sabut que, quan parlem d’avenços tecnològics, tendim a relacionar-los, inconscientment, amb avenços en qualitat de vida i, alhora, amb avenços en la facilitat per dur a terme certes accions, com ara viatjar o comunicar-se, d’entre moltes altres. Hem de tenir en compte, però, la coneguda oposició de contraris, exposada fa segles per Heràclit l’obscur, filòsof presocràtic. Aquesta doctrina, referida als avenços tecnològics, es deixa entendre amb la simple metàfora de, a l’“inventar el vaixell és inventar el naufragi”, per tant, l’aplicació i invenció de noves tecnologies (si ve no tan explícitament) suscita canvis negatius, sobretot, en la manera de fer i de viure dels éssers humans.

És, doncs, la tecnologia, i amb ella la política cibernètica, una espasa de Dàmocles, que ens fa sentir complets, però que alhora ens limita de forma consistent en diversos aspectes de la vida quotidiana i del nostre esperit. L’aplicació de noves tecnologies en diversos aspectes de la vida humana busca negar l’“aquí” en benefici de l’“ara”. En el sentit dels viatges —i deixant-ho ben exemplificat—, els trens i avions supersònics redueixen distàncies del cos territorial, és a dir, del medi ambient. Per tant, es fa possible l’“ara” en detriment de l’“aquí”, que vertaderament representa l’esperit del viatge.

La humanitat rendirà culte a les tecnologies i a les infinites capacitats que aquestes ens poden aportar, sense tenir en compte les veritables qualitats de l’esperit i consciència humana, la no-perfecció i la contínua evolució (de l’esperit).

En altres matèries, com ara la nanotecnologia, aquestes clarament reduiran les propietats naturals humanes —sota el pretext de completar-les i assistir-les— i, es buscarà la total realització de l’humà, del superhome Nietzscheà. La humanitat rendirà culte a les tecnologies i a les infinites capacitats que aquestes ens poden aportar, sense tenir en compte les veritables qualitats de l’esperit i consciència humana, la no-perfecció i la contínua evolució (de l’esperit).

Continuant amb el pensament Nietzscheà, m’agradaria recollir i reformar la coneguda expressió de la mort de Déu. Si extrapolem aquesta metàfora a la realitat social actual, agafa un pes important, puix que, avui dia Déu ha mort, per deixar pas al “deu ex machina”. Aquest vigila, insaciablement, de manera total, a tots nosaltres. Exerceix un control gairebé invisible, però total, està en les televisions, els telèfons, la web… L’ull d’aquest nou Déu és omnipresent i implacable. El seu poder és infinit, ja que el poder de la informació pot arribar —i penso que ho fa— a ser un poder total. La font més vasta de dades que coneixem avui dia és el big data, aquesta, però, lluny de ser accessible, es veu víctima diària d’operacions econòmiques de compra/venda de dades, perquè existeixen actors privats, com ara grans corporacions, que vampiritzen totalment les dades, traficant amb elles com si no disposessin de cap valor.

La bomba atòmica es converteix avui dia en la “bomba informacional” i […] la bomba informacional no compta amb gairebé cap regulació ni norma que expliciti el seu correcte funcionament.

Durant el procés de la guerra freda, per a evitar una catàstrofe atòmica, es varen desenvolupar estructures de recollida d’informació molt extenses. La bomba atòmica es converteix avui dia en la “bomba informacional” i, a diferència de la clara prohibició que va tenir l’ús de l’atòmica, la bomba informacional no compta amb gairebé cap regulació ni norma que expliciti el seu correcte funcionament. Mentre la informació es va tornant total amb el pas del temps, es crea un estat major de la informació, i tot presagia que aquesta informació mateixa ben aviat vindrà a reemplaçar a la guerra clàssica. Aquest reemplaçament és observable avui dia de manera nítida, per exemple en l’ús de drons, avions teledirigits que espien el territori enemic i comunament transporten explosius amb ells. La imatge, per tant, de soldats d’infanteria rendint-se davant un dron és la viva imatge de la fi de l’home de guerra, és la rendició de l’home en vers la màquina en l’art de la guerra, tan cultivat i estudiat per nosaltres, els éssers humans.

D’altra banda, la democràcia i l’ethos democràtic que tant ens ha costat assolir com a societat es veu amenaçat per aquesta bomba informacional, en el seu aspecte temporal. La democràcia és l’espera i mediació d’una decisió presa col·lectivament. La democràcia “viva”, és a dir, la democràcia automàtica elimina aquesta reflexió i deliberació en benefici del reflex, de la immediatesa. És precisament per això, que es presagia una guerra informacional, que acabarà per substituir la guerra clàssica.

En detriment de la democràcia, també hi juga la “bruixeria dels mitjans de comunicació”. […] La història es reescriu avui dia, on vivim en l’era de la inseguretat, exposats dia rere dia a l’excés d’informació per part dels mitjans de comunicació i per la seva anhelada immediatesa.

En detriment de la democràcia, també hi juga la “bruixeria dels mitjans de comunicació”. Farà, ara ja uns quants anys, durant la guerra freda, vam viure —com a societat— una dissuasió en tots els aspectes de la vida, a la feina, a casa… Tot això a causa de la possible guerra nuclear que amenaçava al món durant aquella època. La història es reescriu avui dia, on vivim en l’era de la inseguretat, exposats dia rere dia a l’excés d’informació per part dels mitjans de comunicació i per la seva anhelada immediatesa. És aquesta “bruixeria”, la cerca de la major mediatització possible de les dades, sense tenir en compte realment la seva mediació, és a dir, la cerca, altra vegada de l’“ara”, la que ens provoca aquesta inseguretat informacional, puix que vivim plens de desinformacions que ens fan dubtar sobre quina informació està corroborada i podem creure.

Seguim, doncs, donant arguments per a exemplificar aquest culte a la tecnologia, al Déu màquina i a l’automatització que aquest ens proporciona. És, doncs, en aquest aspecte de l’automatització de processos, des dels més quotidians als més excepcionals on exposaré dos arguments que busquen lluitar en contra d’aquesta conformitat de l’ésser humà per l’automatització (vista com a conformitat). Primerament, faré menció del “temps accelerat” per seguidament, fer esmena de la modernitat líquida, ambdós conceptes trobo que van plegats. L’acceleració del temps en els processos del dia a dia és palpable fins i tot pels menys observadors, en un missatge, en fer ús d’un servei o bé públic, en indagar a la web… És tan explícita l’acceleració, però, que ens hem d’aturar per uns moments i observar al nostre voltant, és llavors quan ens hi comencem a adonar. Com ve he exposat en el segon paràgraf, l’acceleració temporal busca substituir i negar l’“aquí” per l’“ara”, la recompensa immediata, l’eliminació —si no extrema reducció— del procés per arribar a la meta, al fi últim. La modernitat líquida, d’altra banda, contempla com a principal característica la cerca de —gairebé de forma desesperada— l’eliminació explícita i ideològica del fet de la mort. Deixant de banda el fet que l’eliminació d’un fet tan fonamental, que és tant part nostre com la vida és una atrocitat, èticament parlant. Independentment, però, del fet objectiu, podríem dir que no és el millor moment, històricament parlant, per a dur a terme aquest titànic deure moral, donat que, estem vivint, com a societat a escala global, una pèrdua d’orientació fonamental.

Recollint el fil, cal recordar, per sobre de tot, que ser és existir —in situ—, aquí i ara, en un espai i temps determinats, sempre canviants, doncs, si no hi ha canvi en aquests dos termes, no hi ha ésser. Vull recordar això, puix que, com si del mite de la caverna platònic es tractés, s’està creant una duplicació de la realitat sensible entre realitat i virtualitat. Dins la virtualitat, d’aquesta distorsionada i falsa realitat, disposem —cert és— d’habilitats i d’una llibertat tan total, que amb molta facilitat oblidem, però, què és, en essència, falsa, inexistent…

L’Unai Estatuet és estudiant de Grau de Ciències Polítiques i de l’Administració a la UPF. És soci des de l’octubre de 2023.

Les opinions, reflexions i anàlisis publicades a Contras-t, el bloc de deba-t.org, representen únicament el punt de vista de les persones que signen els articles. deba-t.org és una plataforma plural que té com a objectiu fomentar el pensament crític des del diàleg entre diferents idees i ideologies.