Maia Garrell Calsamiglia.

Aquest article plasma la intersecció del meu interès pel sistema penitenciari i l’estrangeria (amb un afegit de dret estatutari). He aprofitat la discrecionalitat per explicar el marc competencial del sistema penitenciari, alguns incisos sobre l’estat actual d’aquest i després observar com interacciona amb les persones estrangeres. Tot això amb l’objectiu de ser el màxim de divulgativa, mantenint el rigor legal que em pertoca.

Marc competencial i regulador del sistema penitenciari:

Com he enunciat, començo donant context general sobre la divisió de competències que té l’estat i la comunitat autònoma sobre matèria penitenciària. Aquesta està recollida al famós article 149.1 de la Constitució espanyola i, per tant, en principi hauria de ser exclusiva de l’Estat (com és la matèria d’estrangeria). És a dir, que l’Estat ho regulés i ho gestionés. Tot i així, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya recull a l’article 168 que la Generalitat tindrà competència executiva. Això implica l’execució de la legislació estatal i una potestat reglamentària (amb rang de reglament, subordinada a la llei) limitada a l’autoorganització de l’Administració Pública.

Vivim a un país amb un Codi Penal que no té unes penes molt altes comparades amb la resta d’Europa. En canvi, tenim una població proporcionalment més elevada d’interns als centres penitenciaris. Això és degut als requeriments de compliment efectiu de les penes de presó que queda recollit al Codi Penal.

Un cop vista la teoria de la divisió de les competències, explico en què es materialitza en l’àrea penitenciària. La legislació estatal consta de dues lleis principals: el Codi Penal i la Llei Orgànica General Penitenciària. Aquestes dues normes estan subordinades a la Constitució, però tenen un rang molt alt i tracten els aspectes de forma general. Per desenvolupar i concretar els continguts, existeix el Reglament Penitenciari. Tanmateix, encara queden aspectes buits que cal dotar de contingut i que són recurrents i rellevants per donar seguretat jurídica a l’administració penitenciària. Això queda recollit en els requisits i protocols específics que es tenen en compte per valorar la concessió de permisos i sobre els quals la Generalitat té competència per matisar.

Estat actual:

Vivim a un país amb un Codi Penal que no té unes penes molt altes comparades amb la resta d’Europa. En canvi, tenim una població proporcionalment més elevada d’interns als centres penitenciaris. Això és degut als requeriments de compliment efectiu de les penes de presó que queda recollit al Codi Penal. Quan diem que Espanya té un sistema penal dur, ens referim a què, un cop condemnat, el pres haurà de complir un nombre elevat de dies en un centre penitenciari. L’exemple més recent d’això va ser la reforma de l’anomenada llei del “només sí és sí” que exigia un compliment obligatori al centre penitenciari abans de poder accedir al tercer grau. Per tant, quan parlem de populisme punitiu, no només ens referim a un augment de temps de condemna sinó de temps efectiu que la persona es passarà a la presó. Aquest enduriment fa temps que s’està implementant, sobretot des de la reforma del Codi Penal del 2015 a partir de la qual va entrar en vigor la presó permanent revisable, el període de seguretat (de compliment obligatori) per accedir a la llibertat condicional i va pujar les penes d’alguns delictes (homicidi i delictes contra la llibertat sexual), entre d’altres.

En principi, la Constitució espanyola diu que les penes privatives de llibertat i mesures de seguretat haurien d’estar orientades a la reeducació i reinserció. Tot i així, sembla que l’opinió pública vagi més a favor d’una visió retributiva en què els condemnats se’ls apliqui una pena com a càstig o retorn del mal que han comès.

A Catalunya, aquesta tendència no ha facilitat tant joc polític donades les poques competències que té la Generalitat. Tanmateix, sí que en els últims anys s’ha volgut posar el focus en la reinserció. Al 2019, la Direcció General de Serveis Penitenciaris es va convertir en la Secretaria de Mesures Penals, Reinserció i Atenció a les Víctimes i s’ha mantingut des de llavors.

En aquesta línia, el Departament de Justícia va presentar el passat gener de 2024 un pla d’obertalitat penitenciària amb 15 mesures de reducció de l’internament. Aquest pla recull una sèrie de polítiques organitzatives rellevants amb un objectiu social i menys retributiu pels imputats (persones que tenen un procediment penal obert i que encara no se’ls ha dictat una sentència condemnatòria) i els condemnats. D’aquest pla se’n va fer ressò per la proposta de pla pilot d’implementar les polseres electròniques com a alternativa a la presó preventiva que, com es va dir en el seu moment és un recurs que preveu la llei per casos concrets i limitats, però que avui en dia ocupa una part rellevant de la població penitenciària.

Personalment, tinc els meus dubtes sobre aquesta mesura, ja que, de facto és un recurs disponible pel compliment d’algunes penes privatives de llibertat i que no s’utilitza perquè les polseres no arriben o arriben tard (responsabilitat de l’Administració). Hi ha altres formes de verificar que es compleixin aquestes penes, però si l’administració vol que els jutges permetin les polseres GPS en els imputats en risc de fuga, s’haurà de posar les piles i assegurar que realment es puguin emprar.

La problemàtica dels estrangers no regularitzats a les presons:

Quan vaig llegir el pla, em va cridar l’atenció una mesura titulada Impuls a l’obtenció de documentació de les persones internes estrangeres. Proposa fer formacions als Col·legis d’Advocats per fomentar la recopilació de documentació d’aquelles persones que no en tenen perquè quedin identificades.

Un cop fora del centre penitenciari, la persona haurà d’esperar per poder regularitzar-se, amb totes les conseqüències que suposa: contracte de treball, cotització i la tranquil·litat que no estàs en perill constant de ser deportat.

Val a dir que en cas d’identificació és altament probable que es tramiti l’expulsió del país tal com preveu la llei d’estrangeria per les condemnes amb una pena privativa de llibertat d’1 any (aplicable a persones en situació regular o irregular). És a dir, que l’obtenció de documentació provoqui la deportació.

Podem imaginar que, si els presos són persones oblidades i estigmatitzades, els estrangers condemnats ho estan encara més. A causa de la manca de la documentació, una entitat o persones que puguin ser els seus garants mentre estan de permís, no es permet que aquestes persones puguin accedir a aquests. Per tant, encara que compleixin els requisits no poden accedir al tercer grau i altres permisos que els permetrien sortir del centre penitenciari, amb el cost que suposa això per l’Administració Pública (192 euros diaris). La població estrangera (persones en situació regular o irregular), tot i estar condemnada a penes més baixes que la població nacional (4,8 anys davant dels 7 anys) accedeixen a progressions de grau en una proporció inferior del 13,5% enfront del 21,5%.

Per què és rellevant això? Doncs perquè segons el Departament de Justícia “mentre que un 26% dels presos que acaben la seva condemna classificats en règim ordinari [tancats les 24h a la presó] tornaran a delinquir, només un 10% de les persones que la finalitzen classificades en tercer grau [8h nocturnes al centre] o llibertat condicional reincidiran”. Per tant, té un efecte condicionador molt rellevant en el futur de la persona.

Per acabar i afegir a les contradiccions socials a les que porta la legislació penal i d’estrangeria: no es pot accedir a cap permís de residència (i, per tant tampoc, de treball) si la persona té antecedents penals. En conseqüència, la persona haurà d’esperar que passi el termini d’entre 2 i 10 anys segons el delicte comès per demanar la seva cancel·lació. Així doncs, ens trobem en una situació en què la persona compleix condemna amb poques possibilitats de sortir algun dia de la presó abans que s’acabi la condemna sencera. Però un cop fora del centre penitenciari, la persona haurà d’esperar per poder regularitzar-se, amb totes les conseqüències que suposa: contracte de treball, cotització i la tranquil·litat que no estàs en perill constant de ser deportat.

Aquestes persones es troben en una situació vulnerable, sense vies per regularitzar-se i poca probabilitat de recuperar la inversió pública que s’ha fet per tractar-les o castigar-les.

Es parla molt sobre la delinqüència entre la població estrangera, però es discuteix poc sobre com l’Estat condiciona aquestes conductes. Aquestes persones es troben en una situació vulnerable, sense vies per regularitzar-se i poca probabilitat de recuperar la inversió pública que s’ha fet per tractar-les o castigar-les. Cal tenir present que, malgrat tot, són persones que continuen volent viure a aquest país.


La Maia Garrell Calsamiglia és estudiant de 4t curs del Grau en Dret. És sòcia des del novembre de 2022. Actualment vicepresidenta de deba-t.org.

Les opinions, reflexions i anàlisis publicades a Contras-t, el bloc de deba-t.org, representen únicament el punt de vista de les persones que signen els articles. deba-t.org és una plataforma plural que té com a objectiu fomentar el pensament crític des del diàleg entre diferents idees i ideologies.