Àlex Mas Bastida.

A dos mesos de la refrendació (o no) de la proposta per les bases de l’organització, m’arrisco a què l’article perdi qualsevol credibilitat en qüestió de setmanes, però crec que és important constatar una sèrie de fets que fan d’aquesta proposta la més diferencial.

Les darreres eleccions del 28-M i 23-J a Espanya han provocat un terrabastall a l’escenari polític del país: la sorprenent (però també vaticinada) victòria popular als comicis municipals i autonòmics va xocar contra el mur socialista en unes eleccions generals marcades per la polarització del discurs.

A Catalunya, però, l’aritmètica va fer que Junts i ERC es trobessin amb un regal enverinat: la investidura de Pedro Sánchez quedava a les seves mans. En els mesos següents, tant ERC com Junts han anat negociant amb el PSOE les condicions per donar els seus vots a Sánchez, desplaçant el discurs públic al si de l’independentisme d’un fet que, per molts, no va passar desapercebut a les cites electorals: l’absoluta davallada en alcaldies, escons però, sobretot, en vots dels 3 partits independentistes.

Veient l’obvi fracàs electoral dels 3 partits independentistes es podria esperar una autocrítica cap al projecte plantejat i les seves repercussions […]. Res més lluny de la realitat.

Si bé Junts “només” va perdre 1 escó i 140.000 vots (-25,5%) entre els comicis de 2019 i els de 2023, la clatellada va ser encara més sonada en el cas d’ERC i la CUP. En el cas dels republicans, les eleccions generals van suposar una pèrdua de prop de 400.000 vots (-46,8%) i 6 escons, tendència que es va accentuar respecte de la davallada patida a les municipals. Per altra banda, les eleccions generals van suposar l’adeu de la CUP a l’aventura al Congrés, puix que no van obtenir-hi representació.

A més, un dels fets més destacats en aquests comicis és el contrast de participació que hi ha entre Catalunya i la resta d’autonomies: si la mitjana espanyola oscil·lava entre el 55 i 60% de participació, en el cas de Catalunya ho feia 10 punts per sota.

Veient l’obvi fracàs electoral dels 3 partits independentistes es podria esperar una autocrítica cap al projecte plantejat i les seves repercussions en l’electorat independentista, cada cop més desencantat i desconnectat dels seus líders. Res més lluny de la realitat. Exceptuant la CUP, immersa en el Procés de Garbí per reestructurar les seves bases i estatuts, tant ERC com Junts continuen mantenint la mateixa estratègia vers el govern espanyol i entre ells: l’absoluta divisió estratègica. Fins i tot, després de saber-se els resultats electorals, Gabriel Rufián (cap de llista d’ERC al Congrés) no va dubtar a dir que “la millor notícia de la nit és que hem superat a Junts” i que “ERC es reafirmava com a primera força independentista”. Potser es va oblidar de constatar el fet que, aquella nit, la base que ERC liderava s’havia fet 700.000 vots més petita.

Una de les iniciatives que més interès ha suscitat, probablement pel canvi que suposa respecte al rumb pres fins ara, és la Llista Cívica proposada per l’ANC.

Davant d’aquesta manca d’autocrítica, no han estat poques les veus dins del moviment que s’han alçat aquests últims mesos per demanar un canvi d’aires. Són molts els qui veuen en els partits polítics actuals un fre a les aspiracions nacionals de l’electorat independentista, o fins i tot que consideren els lideratges ineficaços i poc democràtics.

Una de les iniciatives que més interès ha suscitat, probablement pel canvi que suposa respecte al rumb pres fins ara, és la Llista Cívica proposada per l’ANC. A dos mesos de la refrendació (o no) de la proposta per les bases de l’organització, m’arrisco a què l’article perdi qualsevol credibilitat en qüestió de setmanes, però crec que és important constatar una sèrie de fets que fan d’aquesta proposta la més diferencial.

En una conferència davant dels mitjans, Dolors Feliu i Uriel Bertran, presidenta i responsable d’estratègia de l’ANC, respectivament, van presentar la proposta electoral que, en cas de ser refrendada per les bases, s’haurà de presentar a les eleccions catalanes de 2025. Es tractaria de la llista cívica, una candidatura apartidista formada per persones destacades del moviment independentista.

És evident que un dels motius pels quals moltes persones han deixat de votar als partits independentistes és la llunyania que hi ha entre representants i representats […] després del 2017, l’acció estratègica independentista no es corresponia amb la retòrica que s’usava per demanar el vot.

Concretament, la llista cívica es presenta com una agrupació d’electors independents (molt usada sobretot en eleccions municipals). A la descripció presentada pel Secretariat Nacional s’estipula que els representants hauran de ser escollits per les bases del moviment i refrendats per les bases i direcció de l’ANC. A més, aquestes persones no podran haver format part de cap partit polític en els darrers 6 mesos ni podran haver estat càrrecs del Secretariat Nacional en els últims 5. La llista que es presenti per aquestes eleccions no ho podrà fer a les següents, mantenint la temporalitat del càrrec.

Per altra banda, el full de ruta, que queda recollit al web habilitat, destaca una estratègia rupturista amb l’autonomisme i el govern espanyol, l’aixecament immediat de la DUI i el control efectiu de les estructures d’estat.

Tot i l’evident inconcreció en el programa electoral, crec que la importància de la llista cívica no rau en la seva efectivitat de cara a complir amb els objectius marcats, sinó en el model de representació que defensa: un sistema molt més proper al ciutadà i democràtic en el seu organigrama.

En primer lloc, és evident que un dels motius pels quals moltes persones han deixat de votar als partits independentistes és la llunyania que hi ha entre representants i representats: molta gent va veure com, després del 2017, l’acció estratègica independentista no es corresponia amb la retòrica que s’usava per demanar el vot i per la qual molts els havien votat. La llista cívica pretén (almenys sobre el paper) trencar amb aquestes dinàmiques tan erosives i antidemocràtiques: proposa la participació ciutadana en els aspectes que quedin fora del programa electoral, audiències públiques dels diputats escollits a les respectives demarcacions i una oficina d’atenció al ciutadà.

La Llista (de la mateixa manera que Aliança Catalana o, en el seu moment, la CUP) introdueix un nou actor en el joc electoral que posa un mirall al davant dels tres partits hegemònics i que proposa una manera de fer les coses molt diferent de la dels partits.

En segon lloc, tot i ser sota el paraigua de l’ANC (que, al cap i a la fi, pot decidir si els candidats són acceptats o no), crec que aquesta és una candidatura que permet un alt grau d’autonomia als seus membres. A diferència del que passa als partits polítics convencionals, on la disciplina de vot queda totalment regida pel que diu el partit que s’haurà de votar, en la Llista els diputats tenen llibertat per fer i desfer com vulguin (sempre que ho facin, no cal dir-ho, dins del marc del seu programa electoral). Aquest model permet que els diputats tinguin capacitat de collar els lideratges de l’organització: en última instància, qui té poder de decisió sobre el que passa a Catalunya haurien de ser els diputats escollits, no les direccions dels partits que representen.

En tercer lloc, i sense que aquest sigui un punt exclusiu de la Llista Cívica, aquesta proposta suposa un toc d’atenció als partits independentistes, que porten des del 2018 estancats en una retòrica que no s’adiu a les seves accions. La Llista (de la mateixa manera que Aliança Catalana o, en el seu moment, la CUP) introdueix un nou actor en el joc electoral que posa un mirall al davant dels tres partits hegemònics i que proposa una manera de fer les coses molt diferent de la dels partits. El més rellevant de tot això, però, és que tot això ho fa en un context en què l’electorat independentista està completament desmobilitzat i desil·lusionat amb els seus líders. Per tant, caldrà estar atent a les estratègies que els partits actuals prenguin envers la Llista Cívica: si n’adoptaran alguns trets per tal de fer-la menys diferencial o, per contra, la desvirtuaran i continuaran amb el mateix modus operandi.

En conclusió, vist el context en què ha quedat el moviment independentista arran del 23-J, i esmentats els tres factors (per mi) determinants, crec que haurem d’estar atents a aquesta proposta que, independentment de la ideologia que defensa, suposarà un canvi radical en la manera de fer política a Catalunya.

P.D.: Després de la redacció d’aquest article han aparegut veus dissonants amb la Llista Cívica dins del sí de l’ANC, entre elles Lluís Llach i diversos expresidents de l’Assemblea. Caldrà veure i analitzar també els arguments que proposin ells per a fer-se un mapa més fidedigne d’aquesta proposta.

 

L’Àlex Mas és estudiant del Doble Grau en Dret i Economia/ADE a la Pompeu Fabra. A més, és soci de deba-t.org des de l’octubre de 2023.

 

Les opinions, reflexions i anàlisis publicades a Contras-t, el bloc de deba-t.org, representen únicament el punt de vista de les persones que signen els articles. deba-t.org és una plataforma plural que té com a objectiu fomentar el pensament crític des del diàleg entre diferents idees i ideologies.