Iona Harkness Freixas.

El més perillós de viure entre anuncis de Coca-Cola i llibres d’autoajuda és caure en el tabú del patiment. L’ambició més noble es redueix a la cerca de la felicitat i el sentit de la vida s’utilitza en va. Evitem caure en la temptació del desànim, caminem sols pels carrers de l’amargura. Llueixen bruts i abandonats, a la frontera d’una societat addicta a la dopamina i ignorant de les seves arrels.

S’ha intentat separar a l’home i la dona de la seva condició humana. En un món postmodern caracteritzat per la desconnexió i la confusió, el patiment ha estat estigmatitzat i estripat de l’experiència terrenal.

Ens trobem immersos en una cultura que prioritza l’evasió davant del terror emocional, manifestat en l’ordre de prioritats que assignem de criatures. Ens movem amb rapidesa sota un paraigua de diàleg superficial entre la vida i l’individu.

Mirant enrere, a través de la filosofia, la religió i la psicologia, les diverses societats que han quedat enterrades, argumentaven un patiment necessari i ple de significat.

La repressió institucional de la disfòria porta a la recerca de solucions d’eficàcia immediata però temporal. La normalització de l’alcoholisme i la droga passa per davant de l’acceptació i racionalització del dolor. Vivim submergits en un mar d’expectatives que no s’adapten als cicles i fluctuacions de les persones.

Cal oferir un significat veritable al patiment, tornant a connectar amb els valors més profunds i abraçar la nostra humanitat en tota la seva complexitat.

Mirant enrere, a través de la filosofia, la religió i la psicologia, les diverses societats que han quedat enterrades, argumentaven un patiment necessari i ple de significat. La religió cristiana mostra el sofriment com el camí a la salvació i l’eliminació dels pecats. A conseqüència del pecat original i el lliure albir vivim infectats d’angoixes. El cristianisme reconeix el patiment com una part inherent de la condició humana, experimentant el dolor tal com ho va fer Jesús. S’expressa com una oportunitat pel creixement espiritual i la maduració de la fe. Segons la teologia cristiana, Déu pot utilitzar el patiment per ensenyar-nos lliçons importants, purificar-nos de la nostra naturalesa pecaminosa i conduir-nos cap a una relació més profunda amb ell. Així doncs, la figura de Déu inclou el patiment i s’hi fa present. Tot i que pugui semblar contradictori, ho fa per la seva glòria i el retorn de l’esperança dels creients.

Filòsofs escèptics a aquestes idees plantejaven explicacions alternatives. Sòcrates, Plató i Nietzsche han explorat les dimensions del dolor. Sòcrates, explica a través de les obres de Plató, especialment a “La República” i a l’”Apologia de Sòcrates”, l’oportunitat que suposa el patiment per l’autoconeixement. Ho plantejava com un senyal que remarcava la necessitat de buscar la veritat i font de saviesa. No com una punició divina o una fatalitat irrevocable.

Un dels filòsofs contemporanis més populars, Friedrich Nietzsche, s’oposà de ple amb la doctrina cristiana, acusant la seva moralitat com a font de repressió i negació de la vida. Argumentava que la valoració bíblica del sacrifici contribuïa al patiment humà a través de l’abstenció de les passions vitals.

En la seva obra “Ecce Homo”, va escriure: “Allò que no em mata, m’endureix”, relacionant el sofriment amb la consolidació de la força de l’home. I tant en les paraules de Nietzsche, com la versió més actual recollida per Kelly Clarkson, s’acull el patiment assignant-li un valor i, sobretot, un perquè.

Vivim per ser feliços i ser-ho el màxim d’estones possibles. Malauradament, sota aquesta perillosa ensenyança, l’existència humana perd valor i significat cada cop que ens enfrontem a qualsevol altra emoció.

Actualment, la interpretació del terme és personal i intransferible. La cultura de l’autorealització i l’individualisme deixen en mans del desgraciat fer-ne un bon ús de la pena. Hem passat d’una societat sota el tabú que encobria les conseqüències del patiment, a parlar de salut mental ometent la font de tot calvari humà. No existeix una retòrica social més enllà de la productivitat i la fertilitat que, segons la dialèctica actual, ens donarà un avantatge dins la marató a la recerca de la felicitat.

La felicitat com a concepte és materialitzat en begudes refrescants i viatges de cap de setmana. S’ha capitalitzat la mateixa idea que explota el desig intrínsec d’assignar sentit a la vida i tot el que aquesta conté. Vivim per ser feliços i ser-ho el màxim d’estones possibles. Malauradament, sota aquesta perillosa ensenyança, l’existència humana perd valor i significat cada cop que ens enfrontem a qualsevol altra emoció.

El món està format d’antònims i la nostra ment n’és plena. Ignorar una meitat de la consciència i la realitat ens condemna a la depressió. No pot haver-hi propòsit sense significat.

El pensament humà és autònom i lliure, però les societats només funcionen quan aquesta autonomia pot venir acompanyada d’un discurs coherent que forma la comunitat.

La cerca de la felicitat i la realització individual són aspectes centrals dels valors del segle XXI. Ens han dividit en famílies i posteriorment, en subjectes.

L’autosuficiència, la competència i la satisfacció personal són trets característic de tot bon ciutadà “New Age”. La promoció de l’aïllament del “jo” i la comunitat, provoca alts nivells de soledat i el sentiment de fracàs davant la decadència de les teories modernes.

El pensament humà és autònom i lliure, però les societats només funcionen quan aquesta autonomia pot venir acompanyada d’un discurs coherent que forma la comunitat.

Cal posar en relleu el pes de l’individu, conjuntament amb el reforç dels llaços culturals i socials que ens uneixen per construir una dialèctica comunitària. La solidaritat porta amb si la cohesió necessària per reordenar les prioritats actuals. La realització en temps moderns passa per la rebel·lió i el diàleg, per entomar una nova revolució del coneixement.

Per concloure, la humanitat s’ha desprès forçosament de la seva naturalesa curiosa i plena de respostes. Tota societat ha ofert una explicació a la vida amb totes les seves llums i ombres. Assignant un significant tant a l’eufòria com el patiment. El nostre propòsit de vida és excloent de la condició humana que carrega amb si el dolor. I sense incloure’l en el manual de l’ésser, el fracàs serà sinònim de vida.

 

L’Iona Harkness és estudiant del Grau en Ciències Polítiques i de l’Administració. A més, és membre de la Junta Directiva de deba-t.org i vocal de comunicació.

Les opinions, reflexions i anàlisis publicades a Contras-t, el bloc de deba-t.org, representen únicament el punt de vista de les persones que signen els articles. deba-t.org és una plataforma plural que té com a objectiu fomentar el pensament crític des del diàleg entre diferents idees i ideologies.