Bernat Lleixà i Bergel.

Més enllà de les eleccions presidencials que se celebraran als Estats Units a finals d’aquest any 2024, l’atenció mediàtica en matèria electoral a casa nostra enguany se centra en les eleccions al Parlament Europeu. Convocades per a la primera setmana de juny, configuraran l’espectre polític europeu durant els propers 5 anys, fins al 2029, fixant la correlació de forces entre grans famílies polítiques a l’hemicicle del Parlament Europeu i condicionant, així, el color i tendència de la propera Comissió Europea.

Ara mateix és difícil predir quins canvis o tendències impulsaran aquestes eleccions a cadascun dels Estats de la UE, de la mateixa manera que sovint ens precipitem a titllar d’onades socialdemòcrates, liberals o conservadores les victòries puntuals d’alguna d’aquestes forces en un estat membre. No obstant això, en el cas d’Alemanya, primera potència de la UE, els efectes polítics dels resultats electorals cap a Europa i viceversa són mirats amb més cura que en la resta d’Estats europeus. En aquest article voldria exposar, de manera sintètica i deixant tant pocs angles morts com sigui possible, la situació actual d’Alemanya, ara que està a punt de finalitzar la legislatura europea i el govern federal alemany encara la segona meitat del seu mandat.

Les últimes eleccions federals a Alemanya (el que aquí en diríem generals) van celebrar-se el setembre de 2021 i van suposar un canvi de rumb per a la política del país germànic. D’una banda, el final de la legislatura 2017-2021 significava l’adeu a la cancellera Angela Merkel, líder indiscutible de la CDU en les anteriors dues dècades, que havia governat el país durant quatre legislatures (des de 2005 fins a 2021). En tots aquests anys, Alemanya havia assentat la seva recuperació econòmica després de la reunificació, havia liderat amb mà de ferro la crisi financera de 2008 i havia encaixat la presa de decisions inesperades i polèmiques per part de Merkel, com ara la planificació del tancament de les últimes centrals nuclears o una política migratòria de portes obertes durant la crisi dels refugiats de 2015.

No obstant això, en el cas d’Alemanya, primera potència de la UE, els efectes polítics dels resultats electorals cap a Europa i viceversa són mirats amb més cura que en la resta d’Estats europeus.

D’altra banda, i fruit del resultat de les eleccions, Alemanya va experimentar un canvi notable en el govern, substituint la gran coalició -entre democratacristians i socialdemòcrates- que havia governat fins al moment per un govern tripartit format pel Partit Socialdemòcrata d’Alemanya (SPD), el partit ecologista Els Verds i el liberal Partit dels Demòcrates Lliures (FDP). Aquests tres partits formen la coalició semàfor (Ampelkoalition), per la combinació dels seus colors representatius.

En qualsevol cas, la presa de possessió d’un govern marcadament progressista en un moment de recuperació econòmica després d’haver superat els moments més durs de la pandèmia de Covid-19 va ser percebut arreu com l’inici d’un futur de creixement i bonança. Ben diferent seria la realitat amb què toparia l’executiu: la invasió russa a Ucraïna el març de 2022, amb la seva corresponent davallada en el subministrament de gas natural a Europa, va iniciar un episodi d’augment de preus i signes de recessió econòmica, els efectes del qual només s’han pogut mitigar amb ajudes estatals i europees.

Així, des de març de 2022 i especialment més recentment, han saltat les alarmes econòmiques en diferents indicadors que mesuren l’estat de l’economia alemanya, en bona part degut a les següents dades: el país ha presentat xifres de creixement negatiu en tres dels últims cinc trimestres (només va evitar la recessió amb un creixement del 0% en el segon trimestre de 2023 i del 0,1% al quart trimestre de 2023). Alemanya, que s’ha enorgullit sempre de considerar-se la «locomotora d’Europa», contempla ara atònita aquesta situació, que contrasta amb el creixement d’altres economies europees, com l’espanyola, la francesa o la italiana.

Els factors que expliquen la dèbil situació econòmica alemanya són diversos, però al país s’apunta principalment a la manca de competitivitat de les empreses degut a tres motius: l’alt cost de l’energia, la manca de mà d’obra i la inflació. Pel que fa a l’energia, alguns comencen a penedir-se d’haver renunciat a l’energia nuclear i, a més, haver construït un model econòmic a mercè del subministrament energètic rus. De fet, la reobertura de centrals de carbó promoguda per un govern federal en mans dels ecologistes és una contradicció difícilment explicable. Així mateix, la dificultat per a les empreses alemanyes en trobar mà d’obra qualificada i la inflació en un país marcat per la traumàtica experiència inflacionista de la República de Weimar han desorientat la política econòmica alemanya i minvat la competitivitat de les empreses germàniques degut al fort augment de les seves estructures de costos.

Per començar, les eleccions europees desembocaran en l’elecció de la presidència de la Comissió Europea. Si von der Leyen (o un perfil similar) fos reelegida, el missatge per a la CDU seria de continuïtat.

Tenint reconegut l’escenari econòmic actual (i advertint que el govern federal augura una recuperació econòmica per als propers anys amb creixements interanuals superiors a l’1%), cal fixar l’atenció en l’horitzó polític del país. Si bé ja hem dit que les eleccions federals se celebraran durant el segon semestre de 2025, les poques eleccions que enguany se celebraran a Alemanya, de caràcter estatal (aquí en diríem autonòmic), poden provocar un sotrac polític amb repercussions importants a Berlín i amb un clar efecte sobre la precampanya de 2025.

Per començar, les eleccions europees desembocaran en l’elecció de la presidència de la Comissió Europea. En els últims cinc anys aquest càrrec ha estat en mans d’Ursula von der Leyen, membre de la CDU i ministra del govern d’Angela Merkel entre 2005 i 2019, quan va ser designada presidenta de la Comissió Europea per superar les lluites polítiques que impedien que Manfred Weber, líder del Partit Popular Europeu (i polític de la formació bavaresa germana de la CDU, la CSU), fos escollit president de la Comissió. Previsiblement, tornarà a ser el Partit Popular Europeu la formació de la qual surti el nou president de la Comissió, i en aquest cas podria produir-se una lluita pel càrrec entre els dos polítics alemanys. Cadascun, però, presenta a priori propostes polítiques ben diferents: mentre von der Leyen voldria donar continuïtat al seu programa polític actual i reeditar pactes amb liberals i socialdemòcrates, Manfred Weber podria explorar pactes amb l’extrema dreta europea, en cas que l’aritmètica parlamentària ho permeti (i els liberals s’avinguin a una aliança en aquest sentit).

Si von der Leyen (o un perfil similar) fos reelegida, el missatge per a la CDU seria de continuïtat. Si, en canvi, és Manfred Weber el proper president de la Comissió Europea, la CDU/CSU podrien apostar per una línia programàtica i discursiva molt més propera al discurs que, al país germànic, articula l’extrema dreta d’Alternativa per a Alemanya (AfD).

Al marge de lluites internes, les eleccions europees també seran l’última ocasió en què el país en bloc votarà abans de les eleccions federals de 2025. Evidentment, tant el fet que es voti en circumscripció única i sense un mínim llindar per obtenir escó, i la percepció que els ciutadans alemanys tenen de les institucions europees, distorsionaran la radiografia electoral.

Segons apunten les enquestes, Alternativa per a Alemanya seria la força més votada als tres estats amb més d’un 30% dels vots. Serà interessant, doncs, seguir el procés de formació de governs després d’aquestes eleccions estatals, per saber si es manté el cordó sanitari que fins ara s’ha imposat a l’AfD.

Sigui com sigui, Alemanya només tindrà l’estiu per digerir els resultats electorals, i és que al setembre es celebraran tres eleccions en estats federats de l’antiga República Democràtica Alemanya, on es preveu que l’AfD obtingui un suport molt elevat. Els ciutadans de Turíngia i Saxònia estan cridats a les urnes l’1 de setembre, mentre que el dia 22 del mateix mes serà el torn de Brandenburg.

Segons apunten les enquestes, Alternativa per a Alemanya seria la força més votada als tres estats amb més d’un 30% dels vots. A Turíngia i Saxònia la CDU tindria la segona posició amb un 20% i 30% dels vots, respectivament, i l’SPD només seria capaç de ser segona força a Brandenburg. La formació de l’actual canceller, Olaf Scholz, correria el perill de no superar el 5% dels vots, mínim necessari per entrar al parlament estatal de Turíngia, una derrota sense pal·liatius de cara a les eleccions federals.

A més, ara mateix es desconeix l’abast i impacte electoral que tindrà la nova Aliança Sarah Wagenknecht (SWB), una escissió del partit d’extrema esquerra Die Linke liderada per l’exdirigent Sarah Wagenknecht i que aposta per una línia política d’esquerres allunyada del postmaterialisme. Algunes enquestes comencen a apuntar a una presència notable d’aquest nou partit en estats federats de l’est, que probablement aniria en detriment del suport electoral a l’extrema dreta.

Serà interessant, doncs, seguir el procés de formació de governs després d’aquestes eleccions estatals, per saber si es manté el cordó sanitari que fins ara s’ha imposat a l’AfD a Alemanya, o, al contrari, la CDU s’apropa a la formació d’extrema dreta i facilita un govern ultra, ja sigui amb participació dins l’executiu o suport parlamentari. Ara per ara, el rebuig i rebombori als carrers que suscita qualsevol apropament a l’AfD sembla que mantindria la CDU allunyada de qualsevol pacte, però l’incontestable suport electoral a la formació ultradretana podria fer canviar l’estratègia dels democratacristians. Ara bé, l’eventual presència del nou partit SWB podria posar entre les cordes encara més a la CDU, ja que podria ser aritmèticament impossible la formació d’un govern sense pactar o bé amb l’extrema dreta o bé amb l’extrema esquerra.

Els socialdemòcrates de l’SPD, que l’any 2021 van guanyar les eleccions i obtenir més del 25% dels vots, podrien caure a una amarga tercera (o quarta posició) i perdre la meitat dels seus electors.

Una vegada s’hagin celebrat les tres eleccions estatals el veritable focus polític es tornarà a situar a Berlín, on si no hi ha un canvi de tendència en el pla econòmic o algun revulsiu polític, la coalició semàfor patirà de valent per arribar al final de la legislatura. I és que els tres partits que formen el govern federal segueixen amb atenció les previsions electorals, no precisament per fer càlculs de repetició de l’actual pacte, sinó per pròpia supervivència.

Els socialdemòcrates de l’SPD, que l’any 2021 van guanyar les eleccions i obtenir més del 25% dels vots, podrien caure a una amarga tercera (o quarta posició) i perdre la meitat dels seus electors. Per la seva banda, Els Verds tenen molt difícil superar el 14,8% dels vots que van assolir el 2021, quan en certa manera van tocar sostre electoral. I finalment l’FDP podria patir un retrocés a les urnes que el faria baixar del 9,3% de 2021 a una xifra inferior al 5%, resultat que suposaria perdre tota la representació al Bundestag en no superar el llindar mínim per a poder entrar a la cambra federal.

La confrontació en el si del govern és tan notòria que inclús la CDU ha suggerit hàbilment la convocatòria anticipada d’eleccions per passar pàgina i impulsar una nova agenda legislativa.

Aquestes negatives previsions electorals són en bona mesura les causants que cada partit de la coalició miri d’estirar cap als interessos del seu electorat cada mesura que s’impulsa des del Govern. Així, des de l’inici de la legislatura i especialment en els darrers mesos, els ministres de l’FDP han confrontat amb altres ministres del Govern per evitar que s’incrementi la despesa pública o s’augmentin impostos, els ministres dels Verds augmenten la pressió per a no abandonar l’agenda ecologista del govern, i l’SPD mira d’ampliar l’abast de l’estat del benestar. La confrontació en el si del govern és tan notòria que inclús la CDU ha suggerit hàbilment la convocatòria anticipada d’eleccions per passar pàgina i impulsar una nova agenda legislativa.

És més que improbable que aquesta convocatòria anticipada es produeixi, però passat l’equador de la legislatura s’inicia el compte enrere per a unes noves eleccions federals que poden portar turbulències a un país poc acostumat en els darrers anys a grans sotracs polítics. És del tot incert l’horitzó polític de la locomotora europea, ara desorientada i amb l’orgull ferit per no capitanejar prou, quan sempre havia renunciat a un lideratge explícit. Des de l’elecció de la presidència de la Comissió Europea fins als comicis estatals dels propers mesos, sense oblidar esdeveniments més locals -com les protestes dels pagesos alemanys- o geopolítics, cada notícia configurarà a poc a poc la fesomia de la futura legislatura a Alemanya. Caldrà seguir-ho de prop.


El Bernat Lleixà és graduat en Filosofia, Política i Economia per la UPF. És soci de deba-t.org des de 2019 i n’ha estat president (2020-2023).

Les opinions, reflexions i anàlisis publicades a Contras-t, el bloc de deba-t.org, representen únicament el punt de vista de les persones que signen els articles. deba-t.org és una plataforma plural que té com a objectiu fomentar el pensament crític des del diàleg entre diferents idees i ideologies.