Mariona Garcia-Dotor Girbau

Des de principis dels anys 70, en referència als danys ambientals provocats durant la Guerra de Vietnam, fins ara, s’ha estès -relativament- l’ús de la paraula ecocidi per descriure amb contundència greus crisis mediambientals derivades d’una activitat humana abusiva i sense fre.

Stop Ecocide International és una organització sense ànim de lucre pionera -respecte a l’actual moviment global- en la criminalització de l’ecocidi. De la seva traducció literal “matar la pròpia llar”, el moviment Ecocide pretén evitar la impunitat en tota aquella activitat humana de la qual se’n deriven danys mediambientals greus, de forma generalitzada o a llarg termini. Aquells líders governamentals i/o empresarials que participessin -amb coneixement- en la destrucció massiva del món natural, podrien ser denunciats davant d’un tribunal internacional, a través del reconeixement de l’ecocidi com a crim internacional.

De la seva traducció literal “matar la pròpia llar”, el moviment Ecocide pretén evitar la impunitat en tota aquella activitat humana de la qual se’n deriven danys mediambientals greus

I com s’aconsegueix? L’objectiu és incorporar l’ecocidi dins de la jurisdicció de la Cort Penal Internacional, regulada per l’Estatut de Roma. Actualment, l’Estatut contempla 4 crims: genocidi, crims contra la humanitat, crims de guerra i delictes d’agressió. Si es modifiqués efectivament l’Estatut, l’ecocidi podria ser reconegut per la Cort com un cinquè crim. De fet, gairebé s’aconsegueix la seva incorporació en l’acord durant la seva redacció en la dècada dels 90, però finalment es va haver d’eliminar per la negativa d’alguns països petroliers.

No necessàriament ha de tractar-se d’un procediment complicat. Actualment, hi ha 123 estats adherits a l’Estatut. Qualsevol d’ells pot suggerir una esmena o modificació de l’acord internacional. Sota la premissa “un Estat, un vot”, l’adopció de l’esmena requereix que 2/3 dels estats membres (82/123) estiguin a favor: petit o gran, el poder de decisió és el mateix per cadascun dels països que hi formen part. Si comptem, per tant, amb tots aquells països més vulnerables al canvi climàtic, que tenen -de forma excepcional- la mateixa força que altres potències polítiques i econòmiques mundials per fer un pas endavant en la seva lluita per la justícia climàtica, la idea de l’ecocidi com a crim internacional comença a fer-se més tangible.

Fins i tot abans de la seva ratificació, la imminència del seu reconeixement, i l’ús polític, social o mediàtic que se’n faci per identificar certes activitats com a ecocidis, pot començar a influenciar els comportaments empresarials, financers i governamentals en un moment determinant per tal de frenar l’emergència climàtica. La imatge pública d’una empresa o d’un govern és un aspecte clau del seu èxit i un factor de pes en les decisions que prenen els inversors. Si equivalem la gravetat de l’ecocidi, per exemple, a la d’un crim de guerra, el pes moral del mateix concepte pot forçar un gir estratègic en els interessos d’aquests actors, transitant, progressivament, cap a polítiques públiques i pràctiques econòmiques més sostenibles i innovadores. És important, per tant, aquesta responsabilitat individual -amb noms i cognoms-, la qual permet entreveure que, darrere d’aquestes estructures públiques o privades, aparentment impersonals, hi ha individus dirigint-les.

És important aquesta responsabilitat individual -amb noms i cognoms-, la qual permet entreveure que, darrere d’aquestes estructures públiques o privades, aparentment impersonals, hi ha individus dirigint-les

En el fons, no obstant això, no és una qüestió d’estratègia, ni d’un joc de conceptes i connotacions. És important reconèixer que, la incorporació de l’ecocidi com a crim internacional, no només és un intent de protecció de la salut mediambiental. Criminalitzar suposa transcendir més enllà del dret ambiental, per endinsar-se en el dret penal, que s’ocupa de protegir els béns jurídics més preuats, col·lectius (el medi ambient) i individuals (la vida humana). És evident, per tant, la interconnexió infal·lible humà-natura.

Un cop ratificat, els estats membres hauran d’incorporar el crim en l’ordenament jurídic nacional, i assegurar el seu compliment. L’ecocidi només es convertirà en delicte penal en aquells països que l’hagin ratificat. Aquests països, en virtut dels principis de jurisdicció universal, podran detenir, dins el seu territori, als actors d’aquells estats no-membres que duguin a terme ecocidis en altres territoris. És possible, per tant, que es doni un efecte marginal sobre els països no-signants, d’entre els quals trobaríem grans contaminants mundials com la Xina, Estats Units i l’Índia.

Però, què és l’ecocidi des d’un punt de vista jurídic? Un comitè independent d’experts, format per advocats penalistes i ambientals, han fet pública recentment la seva definició legal: “unlawful or wanton acts committed with knowledge that there is a substantial likelihood of severe and either widespread or long-term damage to the environment being caused by those acts”. Hi ha aspectes jurídics d’aquesta definició que poden ser difícils de provar i relativament fàcils d’esquivar. Aquest factor de voluntat i/o coneixement previ dels danys destructius sobre el medi ambient que, en alguns escenaris, podríem plantejar com a dol i, en d’altres, fregant la imprudència, serien temes que s’haurien d’anar resolent amb certa dificultat mitjançant la pràctica judicial, així com el ritme i els obstacles processals i jurisdiccionals de la mateixa Cort.

Moltes pràctiques econòmiques que podrien estar en el punt de mira del tribunal són, precisament, aquelles que entren dins del sistema de generació de riquesa d’un país. Ho permetran els estats si volen seguir creixent econòmicament?

Alguns experts contemplen com a exemples d’ecocidis la sobrepesca, els vessaments de petroli, la contaminació radioactiva, els químics en la indústria tèxtil… Però, quins són els límits de la criminalització o no d’aquestes activitats? Moltes pràctiques econòmiques que podrien estar en el punt de mira del tribunal són, precisament, aquelles que entren dins del sistema de generació de riquesa d’un país. Ho permetran els estats si volen seguir creixent econòmicament? Tinc dubtes sobre si aquest fenomen incentivaria a inversors i a empreses a fugir dels països que integren l’acord internacional o si, contràriament, permetria igualar les regles del joc entre els països i entre les mateixes empreses. Dependrà, potser, de l’abast i l’eficàcia real en la implementació de l’acord, i del grau d’impunitat que se’n derivi.

La criminalització de l’ecocidi, no obstant, no és la solució a tots els nostres mals, i serà poc efectiva si ens limitem a arrossegar a algú a judici molt de tant en tant. Haurà d’anar acompanyada d’un canvi estructural i sistèmic gegant. És erroni i enganyós pensar que es tracta de crear conflictes d’interessos o trade-offs entre economia-medi ambient. Necessàriament, hauran d’acabar corrent en la mateixa direcció. Es tracta d’incloure, a l’hora de mesurar la riquesa d’un país, el benestar social i mediambiental com a factors que sumen, i no com a meres externalitats negatives o efectes secundaris que cal assumir. Especialment dirigit als actors polítics i econòmics: no ens poden fer por, i hauríem de concebre com a intel·ligents, els projectes i les inversions a llarg termini amb objectius sostenibles. Tot i que tenen un clar component de risc, més arriscat és seguir abusant de qui, generosament, ens dona els recursos, i seguir destruint la que, genuïnament, és la nostra llar.

Mariona Garcia-Dotor Girbau és estudiant del doble grau d’Economia i Dret a la UPF. Membre de deba-t.org des del setembre de 2020.

 

Les opinions, reflexions i anàlisis publicades a Contras-t, el bloc de deba-t.org, representen únicament el punt de vista de les persones que signen els articles. deba-t.org és una plataforma plural que té com a objectiu fomentar el pensament crític des del diàleg entre diferents idees i ideologies.