Mar Fernández Estela

Fa uns dies David Broncano entrevistava al cantant mallorquí Marc Seguí a La Resistencia. El programa va resultar veritablement incòmode: Broncano no coneixia la polèmica causada pel cantant fa uns mesos quan, coincidint amb el llançament del seu single ‘Tiroteo’ – que, per cert, ha estat un hit arreu del món- una sèrie de persones van treure a la llum tuits antics del cantant de contingut masclista i homòfob. Les xarxes es van incendiar amb missatges de hate cap al presentador i el programa per convidar a una persona amb aquest expedient.

En una conversa prèvia que desvelen durant l’entrevista entre presentador i cantant, decideixen tirar el programa endavant. L’entrevista a Seguí va acabar sent un espai on va poder demanar perdó i justificar els fets: explica que quan escrivia aquest contingut a xarxes era un “xaval” de 16 anys sense inquietuds i que ho feia per cridar l’atenció. Explicacions que no van acabar de convèncer a Broncano, qui no va parar d’advertir al cantant -amb to irònic- que es portés bé a partir d’ara.

Durant tot el programa no podia deixar de pensar que feia només unes setmanes també havia trepitjat el plató Bertin Osborne, un home que, deixant a banda les declaracions masclistes i casposes durant tota la seva trajectòria, ha reconegut pegar a una dona en un programa de televisió. No se li va demanar ni una justificació durant el programa i no va haver-hi cap rebombori a xarxes. És evident el biaix entre un cas i l’altre: als anys 80 fer broma sobre la violència masclista estava més legitimat per part de les esferes més poderoses i entre la majoria de la població i avui dia, per sort, no val tot.

Castiguem a xarxes per igual al que va fer un tuit masclista el 2016 que al que té denúncies per abús, violació o al que ha maltractat a la seva parella.

Kaydy Cain, River Viiperi, Izal, Pol Granch (amb qui, per cert, comparteix hit Marc Seguí), Chris North, Joan Oller, Johnny Depp o Plácido Domingo són només alguns dels noms d’homes coneguts que han sigut denunciats i assenyalats a les xarxes socials per conductes masclistes durant els últims anys. Cadascun dels casos són diferents, però l’impacte ha sigut el mateix: la cancel·lació. I això constitueix un primer interrogant: ha de ser el mateix preu a pagar independentment de l’acte pel qual han estat assenyalats?

Si tens un peu a les xarxes és fàcil saber qui està cancel·lat pel mainstream, però no el rerefons de l’assumpte. Castiguem a xarxes per igual al que va fer un tuit masclista el 2016 que al que té denúncies per abús, violació o al que ha maltractat a la seva parella. Però després investiguem i els cantants assenyalats encara ocupen els cartells de festivals i fent soldout als seus espectacles, els influencers encara treballen amb marques importants i els actors encara fan pel·lícules d’èxit. Llavors, fins a quin punt existeix o és real la cancel·lació?

Les denúncies, independentment de la gravetat o la legalitat dels actes denunciats, sempre són legítimes, i crec que no les podem deixar en una “cancel·lació” momentània que no genera conseqüències reals. A més, podem detectar que moltes vegades el que acaba passant és que afecta més a la revictimització de les supervivents, a l’increment de la pressió a altres dones per posicionar-se sobre la “cancel·lació” i al qüestionament de la veracitat dels fets. En realitat, existeix poca implicació en la vida real dels “cancel·lats”.

Les denúncies, independentment de la gravetat o la legalitat dels actes denunciats, sempre són legítimes, i crec que no les podem deixar en una “cancel·lació” momentània que no genera conseqüències reals.

I amb tot això no tracto de fer una defensa del punitivisme davant d’aquests casos, sinó de la utilització de vies que puguin reparar. No podem oblidar-nos, per una banda, que si la cancel·lació existeix a Internet -o a les organitzacions, institucions, assemblees o espais de militància que han de crear els seus propis protocols antimasclistes per casos d’abusos-, és com a resposta a la falta de confiança i, moltes vegades, d’actuació de la justícia.

Per altra banda, té sentit l’existència d’aquest fenomen perquè les xarxes socials són espais on és més fàcil trencar el silenci, tal com  hem vist en el cas de la salut mental. Per tant, decidim prendre vies alternatives a la legalitat que pocs cops acaben en un procés de reparació real de les parts.

Fa uns dies es va obrir una altra polèmica a Twitter per una piulada d’una noia que explicava que havia patit abusos per part “del vostre guapo de la guitarreta de twitter”, les suposicions i acusacions van començar a assenyalar a diferents artistes de l’escena catalana. També molts d’ells es van sentir al·ludits. Per què serà? Reflexionem si les dones ens sentiríem interpel·lades amb una descripció d’aquest caire genèric davant d’una acusació d’abús o de tipus delictiu. Potser les xarxes sí ens donen un altaveu útil per fer evident el que porta el moviment feminista fent durant dècades, potser poden constituir una amenaça pels qui volen abusar del seu poder.

Hem d’enfortir les xarxes feministes i tenir mecanismes reals per protegir-nos de compartir espais amb abusadors i la justícia ha de ser reparadora.

El que és evident és que les dones no només necessitem espais segurs on explicar les nostres experiències, sinó que l’exposició de casos com els esmentats poden evitar que es perpetuï l’abús de poder. Hem d’enfortir les xarxes feministes i tenir mecanismes reals per protegir-nos de compartir espais amb abusadors i la justícia ha de ser reparadora.

I acabo amb aquestes paraules que li dedicava una oient de La Ser a la cantant Zahara, després de la presentació del nou disc, “Puta”, un CD que relata els abusos i maltractaments rebuts des de la seva infància fins al moment més àlgid de la seva carrera musical: “Ojalá te oigan muchas niñas, chicas, mujeres y que no sientan pena ni rabia, sino abrigo. Tus palabras nos  han dado a muchas de nosotras ganas de volvernos fuego, no para quemarlo todo, pero sí para encenderlo”.

Històries amb les quals moltes ens podem sentir identificades i que al veure-les reflectides en el seu art, han ajudat, sens dubte, a alçar moltes veus que havien quedat silenciades.

Mar Fernández Estela, assistent local de comunicació d’un eurodiputat al Parlament Europeu. Membre de deba-t.org des del febrer de 2019.

 

Les opinions, reflexions i anàlisis publicades a Contras-t, el bloc de deba-t.org, representen únicament el punt de vista de les persones que signen els articles. deba-t.org és una plataforma plural que té com a objectiu fomentar el pensament crític des del diàleg entre diferents idees i ideologies.