Xavier Lamarca

Durant els darrers dos anys s’ha estès, persistentment, un gir significatiu cap a l’esquerra a tota l’Amèrica Llatina. Els candidats progressistes han aconseguit arribar altre cop al poder en una de les regions amb més dificultats i desigualtats econòmiques entre la seva població. Actualment, les cinc principals economies de la regió estan governades per partits, fronts o coalicions de les diferents expressions de l’esquerra regional: Argentina, Brasil, Xile, Colòmbia i Mèxic. A això se sumen aquells casos com els del Perú i Hondures, aliens a una forta tradició política d’esquerra, i els crònics casos de Cuba, Nicaragua i Veneçuela.

Tot i això, cada país d’Amèrica Llatina té la seva pròpia tradició, no existeix un plantejament monolític al respecte. Es tracta d’una esquerra molt plural, complexa, heterogènia i fragmentada, que va des de l’esquerra bolivariana —Cuba, Nicaragua i Veneçuela—, passant per l’esquerra reformista —Colòmbia, Brasil, Xile i inclús Mèxic— a una esquerra en certa pugna entre els seus dirigents— com va passar aquest passat estiu a Argentina entre Alberto Fernández i Cristina Kirchner—.

Són molts els experts i politòlegs que estan analitzant aquest fenomen, intentant atribuir una explicació plausible a aquest canvi de tendència en el vot de la comunitat llatinoamericana. Per una banda, hi ha aquells qui afirmen que estem davant d’un veritable canvi de tendència cap a l’esquerra —una nova “marea rosa”—. El patiment econòmic, l’augment de les desigualtats, el creixent descontentament i desafecció polítiques i la mala gestió originats arran de la pandèmia i posterior inflació serien les raons que sustenten aquesta teoria. Sumant-li els escàndols de corrupció, el deteriorament de la infraestructura i l’absència crònica d’inversió als sistemes de salut i educació.

L’economia, les desigualtats, la desafecció política, la mala gestió de la pandèmia i l’inflació serien les raons que sustenten la teoria del canvi de tendència cap a l’esquerra.

Tot aquest conjunt de circumstàncies socioeconòmiques són les que explicarien el canvi de percepció de molts llatinoamericans respecte a la responsabilitat que té l’Estat en participar d’un esforç redistributiu i en la prestació de serveis públics de qualitat. Està clar que, en aquest terreny de joc, l’esquerra té molt més a dir que el conservadorisme i, els resultats de les eleccions als diferents estats llatinoamericans mostren com els líders progressistes de la regió han aprofitat exitosament allò que en politologia coneixem com a “finestra d’oportunitat”. Ho ha fet prometent millors serveis públics, una xarxa de seguretat ampliada, així com una distribució més equitativa de la riquesa, tenint que compti que diversos països de la regió s’enfronten a una desocupació de fins a dos dígits i que més del 50% dels treballadors estan empleats al sector informal (economia irregular). Totes aquestes mesures, dirigides a revertir l’erosió que s’ha generat en la confiança en el govern i les institucions públiques.

Si bé és cert que aquesta teoria evidencia que el canvi de tendència pot ser explicat mitjançant motivacions ideològiques que responen a una preferència per l’agenda d’esquerres de l’electorat, el cert és que si prestem atenció al comportament dels electors durant les darreres dècades i les seves dinàmiques internes, les conclusions poden ser lleugerament diferents.

El canvi de color polític seria un càstig als governs conservadors que hi havia al poder, no responent tant a l’afiliació ideològica dels electors, sinó més aviat a una alternança política que persegueix un gir cap a l’oposició.

Pren cada cop més força la teoria que exposa que, més que un gir cap a l’esquerra, ens trobem davant un gir antioficialista, és a dir, un càstig als governs conservadors que hi havia fins ara al poder. En els darrers quatre anys a Amèrica Llatina els governs de dreta establerts fermament durant gairebé dues dècades han estat reemplaçats per governs d’esquerra. Tot i que molts poden veure aquest gir com una nova “marea rosa” a la regió, els analistes coincideixen que realment el que està expressant l’electorat és un gir cap a l’oposició fruit d’un sentiment generalitzat d’indignació. És el que, des de la ciència política, coneixem com a “vot de càstig”. Aquest canvi de tendència, doncs, no respondria tant a l’afiliació ideològica dels electors davant un determinat programari polític, sinó més aviat a una alternança política que persegueix un gir cap a l’oposició.

Aquesta consolidació de les democràcies llatinoamericanes fruit de l’alternança política és un clar càstig als governs preexistents, més enllà de si ara governa l’esquerra o la dreta. De fet, l’alternança en els governs és un clar indicador de salut democràtica, una característica pròpia i desitjable de qualsevol democràcia avançada que ens mostra com Llatinoamèrica s’està modernitzant. L’electorat, després d’experiències de govern sota un determinat color polític i manera de fer, canvia, busca nous plantejaments a reptes que han colpejat durament l’economia i estabilitat de la regió.

Seguint aquesta idea, la ciència política afirma que quan un país presenta períodes d’estabilitat i bonança econòmica caracteritzats pel progrés, els Governs al poder tendeixen a mantenir-se, mentre que quan la inestabilitat econòmica apareix en escena —com és el cas—, la població reacciona i canvia a l’oposició. El que està fent l’Amèrica Llatina és normalitzar la possibilitat de l’alternança al poder, un clar indicatiu que les seves democràcies s’estan consolidant. A través d’un vot de càstig als oficialismes per la seva incapacitat de satisfer les legítimes demandes ciutadanes, Amèrica Llatina cada cop s’assembla més a la de principis de la dècada dels 2000, quan la coneguda com a “marea rosa” es va apoderar a la regió amb governs d’esquerra, amb la única diferència que, en aquest cas, el canvi de tendència està impulsat per un rebuig als governs en el poder, independentment del seu color i preferències polítiques.

En períodes d’estabilitat i bonança econòmica, els Governs al poder tendeixen a mantenir-se, mentre que quan la inestabilitat econòmica apareix en escena, la població reacciona i canvia a l’oposició.

Així doncs, podríem dir que les variables que expliquen el nou gir cap a l’esquerra de la regió són múltiples, encara que la majoria dels països que, durant els darrers dos anys, han votat a l’esquerra ho han fet perquè amb anterioritat una bona part d’aquests tenia governs de dretes. Ara, els governs d’esquerra han tornat perquè els líders conservadors que han governat fins ara i van reemplaçar-los en el seu moment no han sabut escoltar la frustració popular a causa de l’empobriment econòmic i els efectes devastadors de la pandèmia. El que estem veient és a una esquerra llatinoamericana que es reinventa i explota els temes propis de la seva agenda política, comunicant-se més estretament amb moviments socials per tal d’evidenciar que el populisme d’extrema dreta que havia governat fins ara a algun dels països és simple soroll i no respon a les demandes ciutadanes.

Més enllà de les diferències argumentaries entre les dues visions anteriorment exposades, les dues teories es fonamenten sobre la premissa d’un fort presidencialisme regional. Cada vegada són més els països llatinoamericans on els presidents s’escullen en segona volta, buscant reforçar la seva legitimitat d’origen. Si bé és freqüent que les eleccions legislatives es realitzin de manera simultània a les presidencials, els resultats solen donar lloc a parlaments fragmentats, on el suport al president no sempre està garantit —el que sol derivar en complexes coalicions parlamentàries per tal de garantir la governabilitat—. És precisament aquesta una de les majors dificultats que encaren els nous líders d’esquerres escollits, qui hauran de governar amb una oposició legislativa que podria restringir les seves ambicions, així com uns votants intranquils que s’han mostrat disposats a castigar qui no compleixi el que ha promès.

En definitiva, els líders d’esquerres que avui són al poder tenen un gran repte entre mans, ja que sembla que no podran governar amb la facilitat que van tenir els seus predecessors de la primera dècada del segle XXI. La polarització política, inestabilitat econòmica i fragmentació parlamentària seran, ben segur, elements que sacsejaran amb força les seves legislatures. Per altra banda, d’ells dependrà l’èxit d’un nou cicle polític a l’Amèrica Llatina, lluny dels vells oficialismes fortament castigats per la ciutadania durant els darrers comicis.

 

Xavier Lamarca és graduat en Ciències Polítiques per la Universitat Pompeu Fabra i estudiant del Grau de Dret a aquesta mateixa universitat. Actualment realitza les seves pràctiques universitàries al Departament de Protecció de Dades de la UPF, i és president i co-fundador de l’associació universitària European Union Society. Forma part de deba-t.org des de gener del 2022.

 

Les opinions, reflexions i anàlisis publicades a Contras-t, el bloc de deba-t.org, representen únicament el punt de vista de les persones que signen els articles. deba-t.org és una plataforma plural que té com a objectiu fomentar el pensament crític des del diàleg entre diferents idees i ideologies.