Marina Grau

“Ser dona àrab i viure en un món àrab és com donar-se cops de cap contra una paret gruixuda de forts preceptes polítics, socials i existencials. Per més que la colpegis res no canvia, només el nombre de ferides del teu crani”. Aquesta cita pertany al llibre I Killed Scheheraze. Confessions of an Angry Arab Woman, de l’escriptora Joumana Haddad. Ella és una de la quinzena de testimonis que trobem al llibre de Txell Feixas Dones Valentes sobre la situació de les dones en el món àrab en l’actualitat a l’Orient Mitjà.

Al món àrab, els països amb règims islàmics com són l’Aràbia Saudí, l’Iran, l’Afganistan, el Iemen i l’Oman, segueixen una política patriarcal legitimada per una interpretació particular de la xaria, la llei islàmica, que relega les dones a una condició de ciutadanes de segones. El Líban, per exemple, presumeix de ser el país més liberal d’entre els països àrabs, però ocupa la desena posició per la cua en igualtat de gènere, permet el matrimoni infantil, la violació dins del matrimoni, les minyones esclaves, i el divorci sotmès a la prèvia autorització del marit.

Enmig de l’opressió, les dones àrabs fan sentir la seva veu, i sembla que comencen a ser escoltades. En els darrers mesos, les dones iranianes i afganeses s’han fet sentir amb més força.

Iran va ser un país convuls durant tot el segle XX. La República Islàmica s’erigia l’any 1979 com a resultat de mobilitzacions massives en la que es considera l’última gran revolució del segle XX, i que aglutinava grups molt diversos de tota la societat iraniana. Malauradament, el règim instaurat ben aviat va demostrar-se decebedor. Va establir-se un règim semi-presidencial, on el poder executiu es dividia entre el President i el Líder Suprem, i que tenia per principis rectors una política islàmica basada en els principis xiïtes, règim que continua vigent avui en dia.

El país ha patit la imposició d’enormes sancions econòmiques i de conflictes amb els seus veïns que l’han asfixiat econòmicament, malgrat els seus recursos petroliers. A més, la sequera i la desertització són un problema creixent en un dels països més amenaçats pel canvi climàtic. La suma de tots aquests factors propicia un clima de tensió constant als carrers, on des de 2017 s’han vist protestes reiterades per part de la classe treballadora davant la falta de perspectives de canvi.

Els clams de les protestes no es refereixen únicament a la fi de l’obligatorietat de la hijab, sinó a un canvi de règim, atacant especialment el líder religiós, i entenent que la justícia ha de ser de tots i totes.

El detonant de la revolta fou l’assassinat de Mahsa Amini, una dona kurdo-iraniana de 22 anys, que morí sota custòdia policial per no complir, suposadament, el codi de vestimenta islàmic, el 16 de setembre d’aquest any. Les protestes contra la hijab obligatòria tenen lloc a Iran des de la seva imposició l’any 1979, però s’han intensificat en l’última dècada, i més especialment des que el govern d’extrema dreta d’Ebrahim Raisi va guanyar les eleccions l’any 2020 (on no s’havia permès a les esquerres concórrer-hi) i va reforçar l’anomenada policia de la moral.

Les protestes van iniciar-se a Teheran, però ràpidament van estendre’s arreu del país, sobretot a les regions kurdes. Aquest cop, les dones n’eren les protagonistes. La crema de la hijab i tallar-se els cabells van esdevenir símbols de la revolta. La forta repressió policial, amb 18.000 detencions, més de 500 morts i dues execucions, ha incrementat encara més la vehemència de les reivindicacions. El cas de la Mahsa és representatiu del problema sistèmic que suposa l’obligatorietat de la hijab: la societat iraniana demana llibertats socials i polítiques, sobretot les dones i les minories ètniques del país, però el govern i el poder religiós es neguen a cedir terreny. És per això que els clams de les protestes, com el de “dona, vida, llibertat!”, no es refereixen únicament a la fi de l’obligatorietat de la hijab, sinó a un canvi de règim, atacant especialment el líder religiós, i entenent que la justícia ha de ser de tots i totes. Les protestes també semblen haver unit grups molt diversos en una mateixa lluita, i l’espectre de la revolució plana sobre Iran. Tal com l’escriptora Najat el Hachmi va traslladar a Joana Bonet, “quan vaig veure Penélope Cruz fent-se el serrell i altres aprofitant per tallar-se les metxes, vaig pensar que no havien entès la profunditat del gest de les iranianes”.

“A l’Orient Mitjà, el feminisme no és una opció, és supervivència.”

L’Afganistan, veí seu, ha estat un país convuls durant els últims cinquanta anys, des que el 1978, en plena Guerra Freda, va establir-se un estat socialista. Els Estats Units van donar suport a les guerrilles mujahidines, insurgents islàmics fonamentalistes, que l’any 1992 van implementar un Estat Islàmic aprofitant el col·lapse soviètic. Després de l’11-S, les tropes nord-americanes van ocupar el país, i van ser-hi fins al 2021, quan els talibans van prendre Kabul, la capital, i van instaurar l’Emirat Islàmic d’Afganistan. Malgrat les seves promeses, els drets de les dones són ara inexistents. S’han imposat àmplies restriccions en la vestimenta, la mobilitat, la feina i l’educació. L’últim exemple és la desoladora prohibició que les dones assisteixin a la universitat.

Les protestes per part de les dones afganeses han estat molt menys multitudinàries que les iranianes, però igual de vitals. Les reivindicacions no han superat el centenar de manifestants, tot i que s’han anat repetint cada mes. Cal tenir en compte els costos que assumeixen aquestes dones en sortir al carrer, que són molt alts a Iran, però encara més a Afganistan. Malgrat tot, tal com diu Txell Feixas, “a l’Orient Mitjà, el feminisme no és una opció, és supervivència”.

L’obligatorietat del vel i la privació de l’accés a l’educació són intents de perpetuar la dominació masculina impedint l’emancipació i l’empoderament de les dones al món àrab. Haddad, dona àrab i cristiana, assegura que “el feminisme és laic o no és feminisme”, però també hi ha qui advoca per un feminisme islàmic. El que és evident és que si l’islam polític totalitari continua relegant les dones a una condició gairebé infrahumana, si poder i religió continuen sent dues cares de la mateixa moneda, les iranianes i afganeses acabaran rebutjant la doctrina oficial.

Poder i religió continuen sent dues cares de la mateixa moneda, les iranianes i afganeses acabaran rebutjant la doctrina oficial.

Mentrestant, cal que seguim atentes a la lluita de les dones de l’Orient Mitjà, que escoltem les seves reivindicacions i que els donem suport des dels nostres carrers. Zan, Zendegi, Azadi! (dona, vida, llibertat!).

 

Marina Grau és estudiant de Grau de Filosofia, Política i Economia a la Universitat Pompeu Fabra. Actualment, és vicepresidenta de deba-t.org i forma part del Grup de Treball de Comunicació de l’Associació d’Estudiants d’FPE. Forma part de deba-t.org des de novembre del 2021.

 

Les opinions, reflexions i anàlisis publicades a Contras-t, el bloc de deba-t.org, representen únicament el punt de vista de les persones que signen els articles. deba-t.org és una plataforma plural que té com a objectiu fomentar el pensament crític des del diàleg entre diferents idees i ideologies.