Luca Furment

Des que algunes societats han pres consciència (o han volgut prendre consciència) de l’impacte ambiental que genera el seu funcionament, científics, moviments socials, grups d’interès i els mateixos governs s’han fet la mateixa pregunta: com es pot acabar amb l’escalfament global?

El fet és que les ciències naturals han realitzat nombroses troballes sobre mecanismes que expliquen les causes i els efectes d’aquestes transformacions climàtiques tan accelerades, i han proposat solucions a aquesta problemàtica des de l’àmbit que els pertoca. Ara bé, no és or tot el que lluu, ja que aquests successos científics han vingut acompanyats d’un incompliment d’expectatives sistemàtic per part de l’esfera política.

Aquest fracàs al qual em refereixo es pot resumir amb un principi bàsic de l’acció col·lectiva: cal cooperar per aconseguir un bé comú que interessa a tota una col·lectivitat, però els individus no tenen incentius per ajudar a assolir aquest objectiu. Dit en altres paraules, a l’espècie humana ens interessa mantenir el nostre planeta com un indret habitable a llarg termini, però els esforços que se’ns requereixen a cadascun de nosaltres per contribuir amb aquesta meta ens semblen massa costosos.

I la mateixa lògica és aplicable a l’àmbit internacional. És necessari que tots els països apliquin mesures mediambientals per aturar l’escalfament global. En aquest sentit, l’ONU, com a representant de la comunitat internacional, ha centrat bona part de la seva acció a la lluita contra el canvi climàtic; i ha triat fer-ho incentivant la cooperació entre els estats.

L’espècie humana ens interessa mantenir el nostre planeta com un indret habitable a llarg termini, però els esforços que se’ns requereixen a cadascun de nosaltres per contribuir amb aquesta meta ens semblen massa costosos.

Des de l’any 1995, Nacions Unides ha organitzat anualment les Conferències del Canvi Climàtic (més conegudes com a COP), que ha concebut com el fòrum internacional que, en última instància, ha d’adoptar les decisions mediambientals a escala global i fer-ne una avaluació posterior.

Després que s’hagin celebrat 27 cimeres del clima, es pot afirmar que els progressos han estat insuficients, ja que la dificultat que suposa arribar a un acord entre gairebé 200 països ha suposat l’adopció d’acords de mínims que, a més, s’han incomplert sistemàticament.

Per tot això, amb el benentès que es pot qualificar aquesta situació com un fracàs del model COP proposat per Nacions Unides, aquest article té la intenció d’analitzar quins han estat els principals impediments per a la cooperació en matèria climàtica i explorar-ne alternatives.

Per una banda, cal considerar com un repte important les creixents tensions al sistema internacional que es poden demostrar, entre d’altres, amb l’auge de les hostilitats de la Xina contra els Estats Units o amb la invasió russa a Ucraïna. Aquestes dinàmiques han propiciat l’enfortiment de l’anomenada internacional il·liberal, que busca contrarestar el poder a occident de les democràcies liberals i, amb tot, dificulta la cooperació per fer front als reptes globals de la manera en què es planteja des de Nacions Unides i des dels règims democràtics.

Per l’altra banda, existeixen una sèrie de conflictes d’interessos entre diferents blocs d’Estats, segons el seu nivell de desenvolupament, que afegeixen un punt de complexitat a l’hora de trobar solucions polítiques al repte climàtic. En primer lloc, potències emergents com l’Índia o la Xina tenen pocs incentius per reduir les seves ingents quantitats d’emissions contaminants i tenen el següent argument com un comodí a usar a les cimeres del clima: “si els europeus van contaminar tant en el passat, per què no ho podem fer nosaltres ara?”. En segon lloc, existeixen Estats, sobretot de l’anomenat sud global, que, per les seves condicions geogràfiques i econòmiques, estan essent els majors afectats per desastres climàtics com tifons, huracans, inundacions o crescudes del nivell dels oceans. Els governs d’aquests territoris asseguren ser incapaços de fer front a aquestes situacions, cada cop més recurrents, i la comunitat internacional no pot obviar la seva situació a l’hora de dissenyar la seva estratègia climàtica. El problema amb això és que aquests països tenen molt poc poder en les institucions multilaterals i les seves necessitats són ignorades. No ha estat fins a la COP 27, celebrada aquest mateix any a Egipte, que s’han aconseguit fer tímids avenços en aquest sentit.

Per tant, tenint en compte l’obstacle que suposa la negativa sistemàtica a la cooperació climàtica per part de les potències que formen la internacional il·liberal, i l’inconvenient que això suposa per fer front a un repte que cal encarar amb la màxima rapidesa possible, es pot afirmar que el model vigent de diplomàcia climàtica multilateral s’ha demostrat ineficient i poc resolutiu.

El Mecanisme d’Ajust en Frontera per Carboni pretèn desincentivar la importació de productes extracomunitaris amb una gran petjada ecològica sense crear un greuge comparatiu amb els productes de dins de la UE, als que també s’imposarien restriccions mediambientals.

Una solució a això és canviar l’enfocament de la diplomàcia climàtica: en comptes de posar el focus només en la cooperació i l’acord, també cal contemplar la coacció cap aquells actors que no estan disposats a contribuir amb l’empresa climàtica per voluntat pròpia.

Aquesta és una lògica que, com ja he esmentat, és molt poc visible en la política climàtica global, però podem trobar algun exemple del seu ús. Un d’aquests casos és el Mecanisme d’Ajust en Frontera per Carboni, contemplat per la Unió Europea en el marc del seu Green Deal. Aquest mecanisme consisteix a establir un límit màxim per a les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle i les divideix en drets d’emissió que permeten l’emissió d’una tona de diòxid de carboni (CO₂) o equivalent de CO₂. Així el que es fa és “fixar un preu del carboni per a determinats productes importats i eliminar progressivament l’assignació gratuïta de drets d’emissió a la indústria europea”. D’aquesta manera es pretén desincentivar la importació de productes extracomunitaris amb una gran petjada ecològica sense crear un greuge comparatiu amb els productes de dins de la UE, als que també s’imposarien restriccions mediambientals. Per tant, l’objectiu d’aquesta política és el d’assolir un consum més sostenible sense que Europa hagi de perdre competitivitat respecte d’altres economies. És cert, però, que aquest projecte no s’ha implantat i, en conseqüència, tampoc s’ha avaluat el seu impacte. Tanmateix, la proposta demostra el compromís mediambiental d’aquest espai geopolític i una major amplitud de mires que els acords de les COP.

Així doncs, si es dugessin a terme aquest tipus d’acords entre totes les potències que volen afrontar el repte climàtic, es podria aconseguir que altres economies es veiessin forçades a reduir el seu nivell d’emissions per tal de no perdre la seva posició en el mercat internacional.

És urgent canviar el model de diplomàcia climàtica, adoptant una visió més realista sobre el tauler geopolític, per tal d’afrontar el repte climàtic sense fracassar estrepitosament.

Per altra banda, en línia amb el segon repte que he esmentat abans, cal integrar també en aquests acords als països amb menys recursos i als més afectats pels fenòmens climàtics extrems, ja que és necessari que la transició ecològica sigui justa i equitativa per tothom. El motiu és que, més enllà d’aspectes morals que considero evidents, la vida a la Terra no és sostenible si es produeixen migracions massives des dels països del sud global que provoquin un col·lapse demogràfic al primer món. No podem perdre per un costat el que volem guanyar per l’altre!

En conclusió, és urgent canviar el model de diplomàcia climàtica, adoptant una visió més realista sobre el tauler geopolític, per tal d’afrontar el repte climàtic sense fracassar estrepitosament.

I, és evident que aquesta anàlisi és limitada, ja que es deixa molts aspectes com els interessos de les empreses transnacionals o la implementació en l’àmbit intern de les polítiques mediambientals per part de cada país; però és necessari efectuar aquest canvi de paradigma per tal d’avançar amb certesa en altres fronts.

 

Luca Furment és estudiant de Grau de Ciències Polítiques i de l’Administració a la Universitat Pompeu Fabra. Participa de forma activa a l’AREI, associació de reprentants estudiantils de la qual és secretari; i a JEF Catalunya, organització que defensa el federalisme europeu. Forma part de deba-t.org des de maig del 2022.

 

Les opinions, reflexions i anàlisis publicades a Contras-t, el bloc de deba-t.org, representen únicament el punt de vista de les persones que signen els articles. deba-t.org és una plataforma plural que té com a objectiu fomentar el pensament crític des del diàleg entre diferents idees i ideologies.