Sembla que el món es prepara per tornar a sortir de casa i començar a viure el què s’ha anomenat la “nova normalitat”. Però són molts els debats que sorgeixen entorn d’aquesta normalitat: “Com sortirem de la crisi econòmica? Qui pagarà els plats trencats d’aquesta crisi? Tornarem a veure retallades i retrocessos en drets socials?”.

S’ha dit i s’ha recordat durant aquesta pandèmia que en temps de crisi econòmica són els col·lectius socialment més vulnerables els qui acaben patint amb més intensitat les conseqüències d’aquestes. És a dir,  les conseqüències són pitjors per aquells col·lectius que més necessiten la intervenció pública per veure una millora en les seves vides, i el col·lectiu LGBTI no n’és una excepció.

L’activisme per a l’alliberament sexual i de gènere del nostre país porta reclamant el desplegament de la Llei contra la LGBTI-fòbia aprovada pel Parlament de Catalunya l’any 2014; gairebé fa sis anys. Per dur a terme aquest desplegament calen recursos econòmics i si ara s’opta per aprimar la despesa pública, aquest desplegament s’allargarà, encara més, en el temps. Això, en definitiva, es tradueix en una limitació d’ajudes i projectes que suposen una millora de les condicions de vida de la comunitat LGBTI. Al cap i a la fi, parlem de polítiques públiques que van dirigides a garantir drets i erradicar violències i discriminacions.

I no, no podem permetre ni com a col·lectiu ni com a societat endarrerir més la garantia i protecció dels drets de les persones del col·lectiu LGBTI. No podem permetre que la nova normalitat serveixi per justificar la manca d’intervenció pública davant l’augment d’agressions LGBTI-fòbiques al carrer; ni davant d’un 85% d’atur entre les persones trans; ni davant d’uns entorns laborals precaris encara hostils a la diversitat sexual i de gènere; ni davant d’un sistema sanitari que no dóna resposta a les necessitats concretes de tothom; ni davant d’un sistema educatiu i universitari que es mostra reticent a implementar un model amb perspectiva coeducadora i de gènere.

Esperem que aquesta normalitat tampoc serveixi per tapar l’abús de poder policial que hem vist aquests dies, també en una vessant descaradament transfòbica; ni per militaritzar l’espai públic; ni per donar poder als qui ja en tenen massa: com aquelles empreses que es neguen a repartir la riquesa equitativament; com per l’Església Catòlica, que s’aferra a uns privilegis inacceptables en una societat democràtica, com assenyalava la Mar Fernández Estela a l’article “Pensament crític en èpoques crítiques”.

Així, és precisament des de la crítica i l’activisme que es poden assenyalar aquestes qüestions. Per això, la participació política esdevé una peça fonamental en la protecció i garantia dels drets de les persones, del col·lectiu LGBTI també. No obstant això, en moltes ocasions, interessadament o no, les diades i activitats, que haurien de ser reivindicatives, han acabat sent buidades de contingut.  En el cas del moviment per a l’alliberament sexual i de gènere, podem parlar de la interiorització d’una revolta o de com el capitalisme ha neutralitzat en molts aspectes el moviment.

El Pride és tal com es coneix popularment la festa de l’Orgull LGBTI, se celebra a principis de juliol a la ciutat de Barcelona. Diem festa perquè les consignes contra un sistema no apareixen enlloc, i diem LGBTI perquè encara cal recordar que es tracta d’un col·lectiu i no d’una orientació sexual concreta. Aquesta festa troba el seu origen l’any 2008 i es defineix com la més gran celebració del col·lectiu LGBTI al Mediterrani. Curiós el fet que a Barcelona ja existia una organització prèvia, crítica i combativa que es va materialitzar per primera vegada el 26 de juny de 1977.

Al Pride hi assisteixen empreses, partits polítics i diferents plataformes per “celebrar”, tot i que no sabem, encara, què s’hi celebra. Seguim sense una Llei que garanteix els drets de les persones trans a escala estatal, els casos d’agressions cap al col·lectiu es compten per centenars, l’extrema dreta ha sabut crear un marc idoni per qüestionar els nostres drets, etc. A la resta, a la gent que no estem per celebracions perquè hem hagut de sortir de l’armari com bonament hem pogut i ens preocupa alguna cosa més que les banderetes de colors llampants i la purpurina, ens queda l’Orgull crític.

D’aquesta manera, la comunitat LGBTI es troba davant d’una cruïlla: no volem que la nova normalitat ens torni a tancar als armaris, ni volem tornar a amagar-nos-hi, però està clar que la representació majoritària que tenim fins ara no respon als interessos que el col·lectiu necessita. Les empreses aprofiten el mes de juny per posar les nostres banderes als seus productes amb calçador, els anuncis es troben plens de parelles del mateix gènere fent-se petons i, fins i tot els community managers de certes marques responen per xarxes socials amb missatges de tolerància i diversitat a qualsevol comentari que intenti generar odi.

De què ens serveix una tote bag comprada a la botiga més chic del Born amb la paraula DIVERSITAT pintada en gran si després les nostres companyes segueixen patint unes condicions de treball precàries? De què ens serveix acceptar només als gais que no tenen ploma i encaixen en el model de masculinitat normativa? De què ens serveix si després a la companya bisexual de classe només li demanen trios perquè, és clar, solen ser més promiscues? De què ens serveix tota aquesta representació si només és vàlida la que encaixa en un model normatiu? De què ens serveix tot això si seguim sense tenir els drets essencials i les condicions bàsiques garantides? De què ens serveix la diversitat si no hi ha un canvi en el paradigma  econòmic que deixi d’arruïnar les nostres vides?

I ens queda esperança? Oi tant. Ens queda la memòria dels orígens de Stonewall l’any 1969 amb Martha P. Johnson i Sylvia Rivera al capdavant. Ens queden les assemblees, els orgulls crítics i combatius que se celebren cada any arreu del món i, sobretot, ens queda el llegat de les que venen i la crítica per les que vindran, per crear una nova normalitat on veritablement siguem lliures; on no ens calgui que ens acceptin en favor de la diversitat “del que queda bé o del fet que no molestem”, sinó que se’ns respecti perquè som.


Olympia Arango Castro, estudiant d’Economia a la Universitat Pompeu Fabra. Membre de deba-t.org des del juliol de 2018.

Miquel Salbanyà Rovira, graduat en Dret i Ciències Polítiques i de l’Administració per la Universitat Pompeu Fabra i estudiant del màster d’accés a l’Advocacia a la Universitat Oberta de Catalunya. Membre de deba-t des de l’octubre de 2013.