Ada Font

El sistema educatiu no està fet per persones amb trastorns de l’aprenentatge. La dislèxia, la discalcúlia entre altres trastorns de l’aprenentatge afecten els estudiants durant la seva etapa educativa però també al llarg de tota la seva vida.

Sovint trobem persones que quan de sobte s’equivoquen entre esquerra i dreta diuen amb lleugeresa “Ai, la dislèxia”. És important no banalitzar-ho, la dislèxia és un problema multidimensional que afecta prop del 10% de la població mundial. No només és confondre paraules sinó que té afectacions ben diverses com l’alteració de nocions espacials i temporals, inversió de lletres i números, problemes de concentració i memòria, lectura i escriptura amb errors, problemes de pronunciació… Cada persona amb dislèxia és diferent i, per tant, es veu afectada d’una manera o una altra pels anteriors símptomes. És curiós com a mesura que passen els anys vas descobrint que coses que t’havien passat durant tota la vida son fruit de la dislèxia i no ho sabies. Per exemple fa relativament poc vaig descobrir com el fet de no tenir memòria espacial i no recordar-me mai d’on deixava les coses no és pas deixadesa memorística sinó un símptoma clar de dislèxia.

És important no banalitzar la dislèxia, és un problema multidimensional que afecta prop del 10% de la població mundial. I no només és confondre les paraules sinó que té afectacions ben diverses.

A mesura que passen els anys et vas coneixent i acabes desenvolupant tècniques pròpies que t’ajuden. Personalment, estudiar en grup ha estat una de les coses que millor m’ha anat. Entendre que l’estudi és únicament personal i que s’ha basat en una lectura a fons de la matèria per part de l’alumne deixa endarrere a molta gent amb problemes per la lectoescriptura. Hem de tirar endavant amb noves mesures pedagògiques que avancin cap a un futur educatiu més inclusiu.

Tenir persones al voltant que també tinguin dislèxia resulta fonamental per sentir-te acompanyat i poder compartir vivències. És comú que les persones amb dislèxia sovint es sentin insegures, la por a dir que tens dislèxia pot ser veritablement gran, per això moltes persones opten per no explicar-ho mai a ningú. Dir o no que tens dislèxia és quelcom molt personal, mai s’ha d’obligar a ningú a res. Tot i això el que primer de tot caldria seria trencar amb l’estigma i el segon pas, si es vol, és explicar-ho. També, es força comú que es doni el síndrome de l’impostor en persones amb dislèxia. Si durant part de la teva l’etapa educativa escolar no has estat precisament els primers a classe és normal que quan et passa quelcom bo, inclòs després de l’escola, dubtis si realment ho mereixes.

Hem de tirar endavant amb noves mesures pedagògiques que avancin cap a un futur educatiu més inclusiu.

La idea que la dislèxia només afecta la persona durant l’etapa educativa és totalment falsa, durant els anys d’escola el diagnòstic i el tractament logopèdic són imprescindibles, però això no vol dir que durant la resta vida això no pugui afectar. La dislèxia no és una malaltia, però en la mesura que no ho és tampoc té cura.

El diagnòstic de dislèxia pot arribar com a d’hora als 8 anys, això es deguta  que les proves que es realitzen exigeixen que el nen/a sàpiga llegir i escriure amb certa soltesa. Així i tot, avui dia eines com Change Dyslexia poden ajudar al diagnòstic prematur de la dislèxia, o sinó almenys a detectar aquells estudiants amb més dificultats per la lectoescriptura.

Malgrat que abans dels 8 no es possible obtindre un diagnòstic, en molts casos els pares han detectat amb força anterioritat que quelcom succeïx. És clau fer entendre al centre escolar que es poden aplicar mesures abans de tenir un diagnòstic. D’altra banda, també cal fer entendre als centres escolars que l’aplicació d’adaptacions és obligatòria, la llei obliga a implementar mesures i això no és pas negociable. “Valorar l’esforç” sense fer adaptacions concretes no és pas complir amb la legalitat, a banda d’anar totalment en contra del benefici de l’alumne. A més a més, les adaptacions concretes hauran d’assegurar la no discriminació i mai haurien de suposar una càrrega extra de treball a l’estudiant.

Cal fer entendre als centres escolars que l’aplicació d’adaptacions és obligatòria, la llei obliga a implementar mesures i això no és pas negociable.

Si bé l’aplicació d’adaptacions dels alumnes de dislèxia als centres escolars és desigual, a les universitats pot resultar diferent. Lluny del que es pot pensar en etapes postobligatòries l’aplicació de les adaptacions pertinents a persones amb dificultats per l’aprenentatge es basa en un sistema molt més estandaritzat. En el cas de la Universitat Pompeu Fabra, UPF Inclusió garanteix de forma anònima, sistematitzada i obligatòria l’aplicació de les mesures pertinents. El professor només coneix les adaptacions que ha de realitzar a l’alumne el concret, sense necessitat de saber el diagnòstic concret, el qual es manté reservat. I per part de l’alumne, només s’ha d’acreditar un únic cop el trastorn o discapacitat, sense necessitat de fer un seguiment individual per part de l’alumne de cada assignatura per saber l’aplicació de les mesures adients.

Finalment, cal tenir presents els biaixos socioeconòmics. Fa uns anys un professor de la Facultat de Ciències Polítiques va dir a classe “segur que entre vosaltres hi ha algú que té dislèxia, no us preocupeu gens, us traureu la carrera sense problemes, no com estudiants d’instituts de barris de classe baixa.”. He de confessar que en aquell moment aquella afirmació em va fer molta ràbia, vaig pensar “Jo m’he esforçat molt per arribar a on estic i no és just que només es valori l’origen socioeconòmic”. Però amb els anys he anat reflexionant molt sobre aquella afirmació i veritablement té tota la raó. He tingut la immensa sort de poder anar durant tretze anys al logopeda i de tenir uns pares que tenien temps de preocupar-se per la meva educació i de lluitar pel diagnòstic i l’aplicació de les adaptacions corresponents. Òbviament, l’esforç personal és necessari, però els biaixos socioeconòmics importen i molt. De fet, probablement no podràs desenvolupar “el teu talent personal” si no tens un ambient estable i adient per fer-ho. D’altra banda, no hem d’oblidar que les mesures de suport logopèdic especialitzat són claus i malauradament pel seu elevat cost econòmic no estan a l’abast de tothom.

 

Ada Font és graduada en Ciències Polítiques per la Universitat Pompeu Fabra i estudiant del Grau de Dret a aquesta mateixa universitat. Actualment, treballa en Consultoria del Sector Públic, és vocal d’organització a deba-t.org i vicepresidenta de European Union Society. Forma part de deba-t.org des de febrer del 2020.

 

Les opinions, reflexions i anàlisis publicades a Contras-t, el bloc de deba-t.org, representen únicament el punt de vista de les persones que signen els articles. deba-t.org és una plataforma plural que té com a objectiu fomentar el pensament crític des del diàleg entre diferents idees i ideologies.