Pau Ortega

La qüestió de la llengua a casa nostra fa temps que es troba al capdavant de l’agenda pública. Les darreres eleccions a l’Estat espanyol han tingut conseqüències en la de política lingüística, amb promeses de derogació d’institucions i reformes dels usos lingüístics al País Valencià i les Balears, per exemple. La llengua també ha estat objecte d’intervenció judicial: aquest mateix any, l’ús del català als plens municipals de la Catalunya Nord portava diferents batlles a la justícia francesa, i l’any passat la sentència del TSJC obligava que un 25% de les hores d’escolarització al Principat fossin en castellà.

Són canvis que justifiquen pensar en els dilemes polítics i morals, els drets i deures implícits en la política lingüística. Fins i tot deixant de banda el debat nacional (si és possible), la diversitat de llengües dels territoris catalanoparlants planteja per si sola una realitat complexa: a part dels equilibris entre català i castellà i els seus dialectes, en el mateix territori hi ha parlants d’altres llengües, com l’amazigh, l’italià o l’aranès. Per tots aquests motius, volia aprofitar aquest espai per compartir algunes de les vies obertes de la justícia lingüística, una branca de la teoria política sorgida dels debats sobre el multiculturalisme de finals del segle XX.

Podem començar preguntant-nos quin valor tenen les llengües. En funció de la resposta trobarem els fins que guiïn la política lingüística. Hi ha qui pensa que les llengües s’han de protegir pel seu valor intrínsec, contenidor de la diversitat cultural i per alguns l’essència mateixa de la nació i la comunitat, una idea de Herder amb un impacte històric fonamental. Aquest argument pot no obstant arribar a xocar amb uns principis de justícia basats en els drets individuals: protegir d’una llengua pel fet de ser ella mateixa valuosa implicaria obligar la comunitat política a parlar-la en qualsevol cas, fins i tot quan cap membre d’aquesta la volgués parlar ni s’hi sentís identificat. En conseqüència, la teoria política contemporània ha acostumat a basar les seves reflexions sobre el valor que té la llengua per les persones. En dues paraules, li concedeixen un valor extrínsec.

Els ‘béns’ que aporta el llenguatge es poden dividir en dues categories: un valor de comunicació i un valor d’identitat. Qui prioritza el valor instrumental de les llengües com a instrument de comunicació acostuma a argumentar que s’hauria de promoure el monolingüisme en el mateix Estat. És l’instrumentalisme lingüístic, i es justifica perquè el monolingüisme permet la deliberació democràtica (Barry i Weinstock) i afavoreix la igualtat (Pogge): que tothom parli la mateixa llengua és garantia d’iguals i millors oportunitats pels individus i una comunitat política unida. És una idea encarnada a la perfecció en la iniciativa de l’Abbé Grégoire durant la Revolució Francesa, que va iniciar la uniformització lingüística de França. Aquesta posició no nega necessàriament el valor d’identitat del llenguatge, però considera que aquest pertany a l’esfera privada i que per tant no és de l’interès de les institucions, almenys no tant com el paper en la justícia socioeconòmica que pot tenir el monolingüisme.

En contra d’aquesta afirmació, la resta de línies teòriques argumenten que l’instrumentalisme sempre acaba privilegiant els parlants d’una llengua, ja que el monolingüisme mai és neutre. Afavorir una llengua en un territori plural implica generar desigualtats de reconeixement entre els parlants de la llengua afavorida i la resta, sovint més minoritàries i que es poden veure amenaçades. Les estratègies per evitar aquests perjudicis es divideixen en dos: per una banda hi ha l’opció de Van Parijs o Kymlicka, que  proposen adoptar el monolingüisme al nivell territorial de cada comunitat lingüística per assegurar paritat de reconeixement entre les diferents llengües: si cada comunitat que vol veure el seu idioma respectat el pot parlar amb plenitud en un territori on és majoritària, en un principi les desigualtats de reconeixement a nivell global desapareixerien; trobem un exemple real en Bèlgica, amb una divisió territorial estricta entre el flamenc a Flandes i el francès a Valònia. Per contra, el pluralisme lingüístic considera que l’aproximació monolingüe xoca amb la complexitat de grups lingüístics a cada territori: cal que el reconeixement sigui igualitari dins de cada territori, és a dir, que les institucions siguin plurilingües per assegurar la igualtat de tracte. És una posició que defensen autors com De Schutter o Patten, tot i que té el punt feble de dificultar la gestió política del plurilingüisme o fins i tot poder segregar lingüísticament la població. És, d’altra banda, l’enfoc adoptat per la Generalitat de Catalunya des de la Transició, per exemple.

A Catalunya, el consens sobre la immersió lingüística a l’escola es construïa sobre la necessitat de garantir la igualtat d’oportunitats

Amb aquests principis en ment, no es pot oblidar que la realitat és molt més complexa i el més normal és que a la pràctica es barregin d’una manera o altra. A Catalunya, el consens sobre la immersió lingüística a l’escola es construïa sobre la necessitat de garantir la igualtat d’oportunitats, ja que una bona part de la població no coneixia el català; alhora, la immersió pretenia generar certa identitat compartida al voltant de la llengua comuna. A més a més, en un mateix territori hi influeixen diferents polítiques públiques, i cadascuna adoptarà un monolingüisme o un plurilingüisme més o menys fort, i en idiomes diferents. A l’Estat espanyol, són les institucions estatals les que promouen el castellà (el cas de la justícia és evident), mentre que les comunitats autònomes poden optar a promoure la seva llengua pròpia, habitualment a través del sistema educatiu i amb menor blindatge legal, tot sigui dit.

Tampoc es pot oblidar que les llengües són dinàmiques, i que el seu valor i com aquest es distribueix entre la població no depèn exclusivament de les decisions col·lectives. Les institucions influeixen en un entorn viu i amb una lògica pròpia. Cal per tant tenir en compte la relació entre llengua i societat, conèixer mínimament com es duen a terme les interaccions lingüístiques del dia a dia. En el cas dels territoris de parla catalana, podem observar que hi ha un bilingüisme asimètric: en el mateix territori conviuen dues llengües que empra habitualment una gran part de la població. Tot i així, una d’elles, el castellà  (o el francès o l’italià; en aquests casos, el català és molt més minoritari), té més parlants, tant local com globalment.

Quan dues llengües comparteixen territori i parlants, la llengua minoritària tendeix a decréixer en importància i a caure en el desús a la llarga. Les explicacions del bilingüisme asimètric poden ser moltes: algunes troben l’arrel del problema en situacions a petita escala i posa l’èmfasi en els coneixements i incentius dels individus per parlar una llengua o una altra; la més minoritària acostuma a ser considerada menys útil pels parlants, i per això decau. Per contra, es podria trobar una explicació més política, pròpia la sociolingüística del conflicte de  Ninyoles o Aracil al segle XX. Aquesta línia assenyala els processos de construcció nacional dels Estats, amb l’important paper de l’educació o els requisits legals per poder dur a terme activitats de tot tipus. Ambdós factors afecten profundament quins idiomes són més coneguts i utilitzats o fins i tot, quins són més prestigiosos, generant autoodi entre els parlants de les llengües minoritzades.

L’ús sistemàtic d’una llengua (i el desús d’una altra) a causa de dinàmiques sociolingüístiques crea una injustícia directa sobre els parlants de la llengua minoritzada, en tant que, primer, han de renunciar més sovint a parlar en la llengua que s’identifiquen i, segon, que la llengua perd estatus amb el desús.

El bilingüisme asimètric produeix el que Van Parijs anomena una vulneració de la paritat d’estima en els parlants de la llengua minoritària: l’ús sistemàtic d’una llengua (i el desús d’una altra) a causa de dinàmiques sociolingüístiques crea una injustícia directa sobre els parlants de la llengua minoritzada, en tant que, primer, han de renunciar més sovint a parlar en la llengua que s’identifiquen i, segon, que la llengua perd estatus amb el desús, un estatus que va lligat a les persones que l’utilitzen. Si un valor fonamental de les democràcies occidentals és la igualtat, aquest valor també s’ha d’aplicar a la igualtat de tracte a cada persona segons la llengua que parli. La igualtat de tracte és un criteri de justícia difícil d’aplicar en parlants de llengües molt minoritàries, com serien les dels immigrants. A aquest cas difícil Van Parijs li dona certa sortida amb la idea de reciprocitat: de la mateixa manera que s’espera dels nouvinguts que emprin la llengua local per comunicar-se, el mateix s’esperarà de mi si jo vaig a viure al seu país. Aquesta idea de reciprocitat pot ser poc satisfactòria en el context actual, on els fluxos migratoris no són bidireccionals i recíprocs, sinó més aviat de països del Sud cap al Nord Global. Des del pluralisme lingüístic caldria pensar com acomodar aquests nous fluxos sense incórrer en vulneracions de la paritat d’estima.

La configuració dels Estats genera injustícies lingüístiques i dificulta mantenir la paritat d’estima, i encara més en els contextos de bilingüisme asimètric.

En aquest article s’han assenyalat injustícies que es poden cenyir exclusivament als usos lingüístics, sense necessitat d’entrar en el debat nacional. No obstant, l’anàlisi de la situació als territoris catalanoparlants mostra com la configuració dels Estats genera injustícies lingüístiques i dificulta mantenir la paritat d’estima, i encara més en els contextos de bilingüisme asimètric; a més a més, no es pot escapar a ningú que allà on el nacionalisme ha estat més fort, com per exemple Catalunya i el País Basc, per exemple, la llengua pròpia ha acostumat a estar millor preservada. Malgrat que podem pensar l’encaix més favorable per conciliar els diferents principis relatius a la justícia lingüística des del marc institucional existent, tampoc és contraproduent pensar les nacions com a lligams que permeten articular democràticament drets i llibertats, i no com a identitats legals, estàtiques i excloents sembla necessari per avançar cap a una major justícia lingüística.

 

Pau Ortega és estudiant de Grau de Filosofia, Política i Economia a la Universitat Pompeu Fabra. Actualment, és membre del Grup de Treball d’Educació i de l’Equip Motor de l’Associació d’Estudiants de FPE. Forma part de deba-t.org des de novembre del 2022.

 

Les opinions, reflexions i anàlisis publicades a Contras-t, el bloc de deba-t.org, representen únicament el punt de vista de les persones que signen els articles. deba-t.org és una plataforma plural que té com a objectiu fomentar el pensament crític des del diàleg entre diferents idees i ideologies.