Pol Turu i Gràcia

Tot sembla indicar que la viabilitat d’una XV legislatura espanyola que superi els tres mesos i escaig depèn d’una llei d’amnistia. Jo intueixo i avanço que, en cas d’aprovar-se, no rebrà aquest nom, però sigui com sigui l’amnistia està en el centre del debat públic i és bo discutir-ne, primer, l’encaix constitucional i, segon, la seva conveniència política. En aquest article m’ocuparé del primer afer.

L’amnistia pot definir-se succintament com una mesura de gràcia que suposa l’oblit jurídic del delicte i l’extinció de la responsabilitat penal de manera completa (antecedents penals i tots els efectes del delicte). A diferència d’aquesta, l’indult es configura com un institut jurídic que perdona el compliment de la  pena, de manera total (a través d’un indult total) o parcial (via indult parcial), però que, en tot cas, no elimina de manera completa la responsabilitat penal. Així doncs, la persona indultada segueix sent culpable d’un delicte, però se l’eximeix de complir la pena, mentre que la persona amnistiada deixa de ser considerada culpable i, per tant, ni ha de complir cap pena ni li constarà cap antecedent penal.

Un cop feta aquesta primera i bàsica distinció entre les dues figures jurídiques, a continuació  exposaré i rebatré els tres principals arguments que defensen els qui creuen en la inconstitucionalitat de la mesura de gràcia amb l’objectiu de convèncer al lector que l’amnistia sí que té cabuda en el nostre ordenament jurídic.

El primer argument, a parer meu poc sòlid però força estès entre ciutadania, consisteix a afirmar que l’amnistia no està prevista a la Constitució. I és cert, però significa això que, al no contemplar-la, la prohibeix? La resposta a aquesta pregunta ha de ser categòricament un no: l’omissió constitucional no equival prima facie a una interdicció, sempre que no es contravinguin, sobretot, els valors superiors de l’ordenament jurídic de l’article 1.1 CE: llibertat, justícia, igualtat i pluralisme polític. De fet, considero que una llei d’amnistia pot emparar-se precisament en aquests valors superiors, especialment el de justícia, ja que constitueix un instrument capaç de resoldre una situació que no hauria d’haver estat mai objecte de judicialització penal.

A més, tot i que la Constitució no menciona l’amnistia, a l’ordenament jurídic sí que en trobem referències. En són un exemple l’article 666.4 de la Llei d’Enjudiciament Criminal o l’article 16 del Reial decret 796/2005. És cert que el contingut d’una norma amb rang de llei o de reglament no pot condicionar el contingut de la Constitució, però tampoc és fútil que diverses normes facin referència a una figura suposadament impossible en el nostre ordenament.

Cal també tenir en compte que el Tribunal Constitucional no s’ha posicionat en contra de la constitucionalitat de l’amnistia. De fet, en la STC 147/1986 (que analitza la modificació de la llei d’amnistia de 1977 operada per la Llei 1/1984, aprovada ja en democràcia), l’Alt tribunal va afirmar que “l’amnistia és sempre una institució excepcional, […] productora d’efectes excepcionals”. El Gran Diccionari de la Llengua Catalana defineix excepcional com a “relatiu o pertanyent a l’excepció”, és a dir, permès però no amb caràcter general. Així les coses, i de manera lògica, el TC no va trobar cap nota d’inconstitucionalitat a l’amnistia en aquell moment i, tret d’un canvi atzarós en la seva doctrina, al meu entendre tampoc l’hauria de trobar ara.

Un segon argument (un pèl més treballat que l’anterior) que usen els contraris a la constitucionalitat d’una llei d’amnistia és que la Constitució la prohibeix. Aquesta suposada interdicció implícita deriva de la restricció que fa l’article 62.i) CE a l’autorització d’indults generals. L’argument és el següent: si la Constitució prohibeix la cosa menor (indults generals), òbviament quedarà prohibida la cosa major (l’amnistia). Tanmateix, difereixo en aquest raonament perquè considero que amnistia i indult no són dues espècies del mateix gènere. Crec que hi ha un error conceptual, en alguns casos comès de manera intencionada, en la comparació de les dues institucions, especialment pel que fa a la finalitat, l’òrgan competent, l’instrument jurídic, els efectes i les conseqüències.

Primer, l’indult l’ha de motivar raons de justícia, equitat o utilitat pública (art. 11 de la Llei de l’indult de 1870), mentre que la finalitat de l’amnistia és la resolució d’un conflicte polític i són raons polítiques les que la justifiquen. Segon, l’òrgan habilitat per a concedir l’indult és el govern, i l’instrument jurídic és el decret; en canvi, l’amnistia està reservada al poder legislatiu i s’ha d’articular a través d’una norma amb rang de llei. Tercer, els efectes d’ambdues figures jurídiques també són diferents: l’indult té efectes individuals i individualitzables, és a dir, es concedeix a una persona en concret i els efectes són estrictament individuals; mentre que l’amnistia té efectes generals i indeterminats. Finalment, quant a les conseqüències, com ja he explicat l’amnistia suposa l’extinció de la responsabilitat penal completa (del delicte i de tots els seus efectes); per contra, l’indult només suposa el perdó de la pena.

És a dir, des del meu punt de vista, al prohibir els indults generals, la Constitució vol evitar que sigui el poder executiu qui atorgui amb caràcter general mesures de gràcia, quedant reservada aquesta facultat al poder legislatiu, que en definitiva és la representació de la sobirania popular.

El tercer argument utilitzat per posicionar-se en contra de l’amnistia és, a parer meu, el més afinat dels tres que em proposo repassar en aquest article. Consisteix a defensar que l’amnistia vulneraria el principi de divisió de poders del nostre sistema democràtic, en concret la regla constitucional d’exclusivitat dels jutges i tribunals de jutjar i fer executar allò que hagi estat jutjat (art. 117.3 CE). Els qui es situen en aquesta posició propugnen la impossibilitat del legislador de suplantar en aquesta tasca al poder judicial, però obliden que és el poder legislatiu qui té la capacitat de crear i suprimir el dret penal a través de la llei.

Quan el parlament decideix crear o derogar un delicte, ningú no creu que estigui interferint en la potestat jurisdiccional exclusiva dels magistrats de jutjar i fer executar allò que hagi estat jutjat, sinó que es limita a dur a terme la funció que té constitucionalment encomanada ex art. 66.2 CE, que és legislar. Quins motius, doncs, conduirien a pensar que amb una eventual llei d’amnistia el legislador sí que estaria interferint en la missió constitucionalment encomanada als jutges i no estaria, simplement, complint amb la seva funció legislativa? I és que és difícil negar al parlament allò que, en definitiva, es pot veure com una forma de legislació derogatòria, amb efectes retroactius i temporals, de normes penals que el mateix legislatiu pot aprovar i derogar definitivament. 

I per si no fos prou, com bé ha exposat l’exmagistrat del Tribunal Suprem José Antonio Martín Pallín, a ningú des de 1870 (any d’aprovació de la vigent llei de l’indult) se li ha ocorregut que l’atorgament d’un indult, que té com a conseqüència el perdó de la pena imposada per un tribunal, ataqui la divisió de poders i vulneri l’exclusivitat de la funció jurisdiccional. Per què hauria de fer-ho, doncs, una amnistia?

Finalment, no puc perdre l’oportunitat de pronunciar-me respecte de la tramitació parlamentària d’aquesta mesura de gràcia. Els partits independentistes han exigit l’aprovació de l’amnistia com a condició suspensiva dels seus vots favorables a la investidura de Pedro Sánchez. Si aquest és el camí que es vol seguir, caldria tramitar aquesta proposició de llei pel procediment de lectura única. Aquest procediment, previst als reglaments del Congrés (art. 150) i del Senat (art. 129), omet el tràmit de la comissió i preveu la tramitació directa de la proposició de llei al ple. Per tant, no només es redueix la intensitat quantitativa de la cambra, sinó que també s’afecta el procés de conformació de la voluntat política.

Al meu entendre, la intrínseca complexitat tècnica que presenta i la necessitat d’un debat polític exhaustiu justifiquen la incoherència de tramitar una llei d’amnistia per aquest procediment. A més, obre la porta al TC per a declarar-ne la inconstitucionalitat per vicis en la tramitació de la llei, concretament per una vulneració del ius in officium dels diputats. Malgrat tot, tenim diversos precedents de lleis importants aprovades per aquest procediment, com la reforma de l’article 135 de la Constitució o la reforma del Reglament del Parlament de Catalunya del 2007. En resum, tot i que considero inadequat tramitar una proposició de llei d’amnistia en lectura única, això ja s’ha fet altres vegades i no ha suposat un rebuig obert per part del TC.

Arribats a aquest punt, només em queda fer una breu reflexió final. L’amnistia, com he defensat, és perfectament constitucional, però el debat principal no s’ha de situar en el pla jurídic, sinó en el pla polític. L’amnistia requereix voluntat política, i si n’hi ha, els arguments jurídics per a defensar-la també hi seran.

Pol Turu és estudiant de Grau de Dret a la Universitat Pompeu Fabra, i Administració i Direcció d’Empreses a la UOC. Actualment, és el secretari general de Deba-t.org. Té interès per l’actualitat política, el món del dret i l’economia. Forma part de deba-t.org des de l’octubre de 2022.

Les opinions, reflexions i anàlisis publicades a Contras-t, el bloc de deba-t.org, representen únicament el punt de vista de les persones que signen els articles. deba-t.org és una plataforma plural que té com a objectiu fomentar el pensament crític des del diàleg entre diferents idees i ideologies.