El passat dotze de juny es va celebrar el trenta-cinquè aniversari de l’accessió dels països de la Península Ibèrica a las comunitats europees, convertides en la Unió Europea. Amb dues cerimònies (una al monestir dels jerònims de Lisboa en primer lloc, i el següent dia al palau reial de Madrid), els governs portuguès i espanyol van signar els tractats d’adhesió. Pel nostre país, l’accessió representava un horitzó de validació democràtica, després de moltes dècades d’aïllament internacional i quaranta anys de dictadura.

Quina lectura es pot fer de la nostra experiència a Europa després de 35 anys? Si parlem de l’economia, les dades són clares: durant els darrers 35 anys, el nostre país ha experimentat un creixement econòmic significatiu. Amb aquest estat de les coses, el PIB nominal espanyol es va septuplicar entre 1986 i 2017 (passant de 180,8 billons de dòlars el 1985 a 1419 billons de dòlars el 2018) i la renta per càpita real va créixer un 84,6%, segons dades del Banc Mundial.

L’accessió d’Espanya al mercat comú va provocar  el desenvolupament d’una xarxa comercial amb els països del continent com no s’havia vist mai: les dades de comerç amb els altres estats de la Unió Europea van créixer en tots els sectors. Des de l’any 1989, les exportacions d’Espanya a la resta de la Unió s’han incrementat un 613%, amb un ritme proper al 7% anual. Les importacions, per la seva banda, també han incrementat: 366% en gairebé trenta anys. Els últims trenta-cinc anys han estat decisius per connectar la nostra economia amb la de la resta del continent, integrant cadenes de subministrament i permetent a les empreses accedir a nous mercats. Només cal recordar, en aquest sentit, que la Unió ha permès que un país com el nostre, que no té un campió nacional en la fabricació d’automòbils, s’hagi convertit en la segona potència europea de el sector. El mercat únic ha estat, per això, clau per la instal·lació d’indústries que donen treball a desenes de milers de persones en l’actualitat.

Així mateix, l’entrada a la unió monetària (si bé va provocar una alça de preus el primer any), va suposar eliminar per sempre el problema de la devaluació de la moneda, la qual cosa va contribuir a presentar el país com un destí més segur pels inversors. De la mateixa manera, mentre que per a alguns països (com és el cas d’Itàlia) les dues primeres dècades de moneda comuna s’estan traduint en un creixement gairebé nul, l’economia espanyola va créixer notablement durant la primera dècada, i va ser una de les economies amb un ritme més gran en la recuperació de la gran recessió. De fet, segons dades del Fons Monetari internacional, Espanya va superar Itàlia en PIB per càpita (en paritat de poder de compra, això sí). En l’evolució de les dues economies es poden rastrejar els orígens de l’actual descontentament italià respecte a la Unió, alhora que s’evidencia fins a quin punt l’accés a la zona euro ha estat beneficiós pel nostre país.

Finalment, les reformes del disseny institucional de la Unió adoptades durant els pitjors anys de la crisi garanteixen que els bancs i institucions de crèdit espanyoles tinguin un marc regulador més estricte i que errors de supervisió com els que van conduir a la fallida del sistema de caixes no tornin a repetir-se.

Malgrat la manca de competències de la Unió en àrees relacionades amb l’estat de benestar, el projecte europeu ens va donar alguns avenços significatius, especialment en l’àmbit educatiu i investigador. El més conegut és el programa Erasmus, que va començar fa 32 anys, el 25 de juliol de 1987, impulsat per un dels primers comissaris espanyols, el socialista Manuel Marín (i que va ser un dels signants del tractat d’adhesió). A més, els fons europeus han contribuït a desenvolupar les nostres infraestructures i garantir la viabilitat d’alguns sectors. Si l’auge turístic de Barcelona es beneficia de les fronteres obertes, l’economia d’altres llocs i sectors (com ara l’agricultura a Lleida) es manté gràcies a la PAC (Política Agrícola Comuna).

Per desgràcia, encara queden molts reptes pendents. Malgrat el creixement, la desigualtat s’ha incrementat, especialment durant l’última dècada. Si observem l’índex de Gini, l’economia espanyola va passar d’ésser la que generava una menor desigualtat d’entre les quatre grans economies europees el 1986 a ser la primera l’any 2017. Tot i així, l’índex de Gini a Espanya va passar del 30,6 el 1986 al 33,2 el 2017. Com ja s’ha dit, la Unió Europea no disposa de competències àmplies en l’àmbit social, pel que no és capaç de combatre de forma conjunta els efectes de la globalització i de la urbanització dels grans nuclis de població. Moltes vegades, els coneguts com ‘perdedors de la globalització’ han culpat la Unió, però aquesta no té les competències per actuar contra aquests fenòmens.

En resum, durant els darrers 35 anys la pertinença a la Unió ha contribuït al creixement econòmic i a la creació de noves infraestructures i serveis, i ho ha fet amb el suport generalitzat de la població (fruit d’un consens polític previ). Tot i això, les accions de les institucions europees davant la gran recessió i la crisi del deute sobirà van posar en qüestió el projecte europeu i el germen de l’euroescepticisme. Ara, a l’estiu de 2020, després del confinament i davant la crisi econòmica provocada per la COVID-19, sembla que els canvis que va desenvolupar la creació d’un mercat únic i la limitació del suport públic a les empreses estan en perill.

Mantenir la integritat del mercat únic durant la recuperació és el desafiament més important dels provocats per la crisi de la COVID-19. L’eliminació dels límits a la state aid per la Comissió Europea pot provocar que els estats amb una millor situació fiscal atorguin més ajudes a les seves empreses que altres estats, posant en perill la competència a nivell europeu i dificultant la viabilitat de les empreses que percebin menys ajudes. A més, la manca de coordinació en la resposta sanitària prova que caldria establir un organisme a nivell continental que harmonitzi les polítiques epidemiològiques dels estats. Com es diu a Brussel·les, a Europa de cada crisi en surt una nova agència.

Si volem que el projecte europeu esdevingui una realitat mes enllà de la seva dimensió econòmica i de ser un mercat comú, cal fer un discurs polític en clau europea des de les institucions, des de les nostres ciutats, des de la nostra feina o parlant amb la nostra família. Si volem sortir d’aquesta crisi sense perdre el nostre teixit productiu i sense quedar-nos enrere, cal defensar els principis del mercat comú més que mai. En un món a més a més globalitzat, ésser part d’un bloc de més de 400 milions de persones és una oportunitat i al mateix temps una garantia de mantenir una veu forta, dins i fora de les seves fronteres. I, si alguna cosa posa de relleu aquesta crisi, és que l’única manera que aprofitem totes las oportunitats del futur és obrint-nos al món, aprofundint en la integració i treballant per un veritable debat polític europeu. Ens ha costat 35 anys construir aquesta Europa, ara és el moment de defensar-la.

Arman Basurto, assessor del grup polític Renew Europe a la comissió de economia del Parlament Europeu. Membre de deba-t.org des de l’any 2016.