Raquel Sanz

“Espais a l’aire lliure? Un pati i ja està… Un pati i, a més, petit i de ciment amb dos arbres esquifits. No pots ni caminar en aquest pati perquè fins i tot et mareges”. Aquestes són les declaracions d’una dona que va viure durant dos anys al centre penitenciari de Wad-Ras, a Barcelona.

Les presons arreu del món són espais que s’han organitzat a partir de models que garanteixen una alta seguretat, però aquests deixen de tenir en consideració els efectes que la seva estructura té sobre els presos i preses i la seva futura reinserció.

“En la mesura en què una persona hagi de dormir i conviure en un espai amb una persona desconeguda, la intimitat és inexistent”

Són molts els estudis acadèmics que s’han fet arreu del món sobre la importància que les estructures de les presons sobre el benestar psicològic dels presos i preses. De fet, la majoria dels estudis esmenten que gran part dels presos troben a faltar espais a l’aire lliure i espais d’intimitat. La criminòloga Marta Marti del Col·legi de Criminòlegs de Catalunya comenta que aquest fet és una constant a les presons catalanes:

“A les presons hi manquen espais verds i els colors en general. Les presons amb cel·les més petites i amb la dutxa dins, evidentment, ofereixen més intimitat, però actualment segueix sense haver-hi presons amb cel·les individuals. En la mesura en què una persona hagi de dormir i conviure en un espai amb una persona desconeguda, la intimitat és inexistent”.

Els criminòlegs asseguren que l’arquitectura té uns efectes en la futura reinserció dels presos i preses. De fet, a Catalunya existeix la plataforma Grup 33, que vetlla per canvis estructurals que facilitin el benestar psicològic de les persones preses. Segons Marta Nomen, directora d’aquesta entitat, veu que les estructures a les presons catalanes estan deixades de banda fins a arribar, fins i tot, a un punt de decadència. A més, es considera que aquesta decadència perpetua unes dinàmiques de funcionament que no afavoreixen que els presos i les preses puguin desenvolupar-se d’una forma saludable.

Si bé és cert que des de les presons catalanes s’han començat a crear espais verds, continua existint una mancança organitzativa pel que fa als espais comuns i, de fet, des de plataformes com Grup 33 es pretén que els centres penitenciaris s’assemblin, en la mesura del possible, a la vida als carrers.

 

A la recerca d’un disseny qualitatiu

Sembla paradoxal, diria que fins i tot pels arquitectes i criminòlegs, concebre espais de reclusió on una persona es pugui desenvolupar de forma digna i on, a més, les persones han de complir amb una pena que la societat ha decidit o acordat per acabar arribant a una futura reinserció social.

“Caldria dissenyar futurs centres penitenciaris, així com el redisseny de les presons actuals, a partir d’una anàlisi profunda i qüestionar-se què es vol amb l’aplicació d’una pena a la presó” 

La necessitat del “càstig” és una idea antiga que neix enfront de la presència d’un acte que no es guia per les normes morals o jurídiques. Així doncs, sota aquesta premissa i en un món que, possiblement des de la pandèmia, té més en consideració els espais privats i públics, caldria dissenyar futurs centres penitenciaris, així com el redisseny de les presons actuals, a partir d’una anàlisi profunda i qüestionar-se què es vol amb l’aplicació d’una pena a la presó. Per tant, és primordial revisar quines facilitats es presenten des dels centres penitenciaris com a resultat de la seva intervenció.

Tal com diria el penalista espanyol Mariano Ruiz Funes, “el ideal no está en la sustitución de la mazmorra por el hotel, […], sino en conocer al recluso y en aplicarle un tratamiento”.

Tanmateix, cal anar a la recerca d’espais que brinden una orientació personalitzada dels reclusos.

“L’arquitectura penitenciària ha d’aproximar-se a l’home que és, doncs, el centre d’aquesta”

L’arquitectura és, en definitiva, l’espai on habita l’home i aquesta adquireix un sentit quan representa plenament l’ésser humà en tots els seus aspectes, tant físics com psicològics o, fins i tot, místics o espirituals. Així doncs, l’arquitectura penitenciària ha d’aproximar-se a l’home que és, doncs, el centre d’aquesta. Cal, doncs, repensar les presons com un espai d’integració educativa i terapèutica i la seva expressió arquitectònica ha de reflectir aquesta unió.

Raquel Sanz i Gómez, periodista i estudiant del Màster en Estudis Comparatius de Literatura, Art i Pensament a la Universitat Pompeu Fabra. Membre de deba-t.org des de l’octubre de 2020.

 

Les opinions, reflexions i anàlisis publicades a Contras-t, el bloc de deba-t.org, representen únicament el punt de vista de les persones que signen els articles. deba-t.org és una plataforma plural que té com a objectiu fomentar el pensament crític des del diàleg entre diferents idees i ideologies.