Enric Vila
Fa uns dies, es viralitzava a Twitter un fragment d’una notícia de TV3 que es feia ressò de les declaracions de tres joves en les quals comentaven que l’emergència climàtica que viu el planeta i, segons ells, la inactivitat de la classe política i gran part de la societat els portava a patir un seguit de símptomes (angoixa, falta de son, etc.) que ells etiquetaven com a ‘eco-ansietat’.
La resposta que va rebre aquesta notícia va ser furibunda: milers de respostes que anaven des de la befa al menyspreu amb algunes sortides de to considerables. I és l’esclat en nombre i virulència d’aquestes respostes el que em porta escriure aquest article, ja que crec que són indicador de diverses conceptualitzacions no del tot encertades sobre l’emergència climàtica que estem vivint.
Tot i que informar-se sobre els processos del canvi climàtic pot portar a viure situacions d’angoixa profunda, crec que entre definir-ho com angoixa o com a ansietat hi ha un salt conceptual important
Abans de continuar, però, m’agradaria fer un apunt sobre l’etiqueta eco-ansietat: tot i que pensar i informar-se sobre els processos del canvi climàtic pot portar a viure situacions d’angoixa profunda (jo mateix les he viscut), crec que entre definir-ho com angoixa o com a ansietat hi ha un salt conceptual important on s’utilitza l’etiqueta d’un trastorn que pot tenir múltiples capes i/o orígens per a definir quelcom que no és tan greu.
Dit això, i seguint amb el vídeo inicial, les respostes a la notícia es poden classificar en dos grans grups: primer, aquells que consideren que les preocupacions pel clima no són tan rellevants com aquelles preocupacions de coses molt més presents en el dia a dia com podrien ser l’atur, el lloguer, o la quota d’autònoms.
Mentre ho puc arribar a entendre, no comparteixo aquesta dicotomia entre preocupacions. Totes són importants i han de ser degudament escoltades i resoltes pels governs, però els reptes d’origen climàtic tenen un impacte d’escala planetària que no tenen la resta. Des d’una mirada amplia, de què serveix una feina en un planeta que crema? Repeteixo que no crec en les dicotomies de preocupacions, però no ens fem trampes al solitari i empetitim aquelles que no ens convencen.
L’altre gran grup de respostes criticava l’excessiu pes en mesures de comportament individual que comentaven els joves del vídeo (consum, viatges en avió, etc.) i com obviaven altres elements com el rol de les grans empreses en el canvi climàtic i el famós 70% de les emissions globals que són culpa d’aquest entramat empresarial.
Es pot estar alhora d’acord que gran part de culpa del canvi climàtic és de la gran indústria i no del petit consumidor, però entendre que un canvi de model productiu descarbonitzat portarà a canvis de comportament individual
Bé, com a primer apunt a aquestes respostes, dir que es pot estar alhora d’acord que gran part de culpa del canvi climàtic és de la gran indústria i no del petit consumidor, però entendre que un canvi de model productiu descarbonitzat portarà, a la força, a canvis de comportament individual. No són excloents.
Un element important en això és que la dicotomia estructura/individu no et soluciona el problema. Les empreses contaminen molt, però el canvi climàtic és més sistèmic encara. El famós percentatge que comentàvem on només 100 empreses del món generen el 70% de les emissions és cert, però tal com indica l’informe d’on surt la xifra, només el 10% d’aquestes emissions són emissions directes de les empreses mentre que el 90% restant estan distribuïdes al llarg de les cadenes de valor dels productes, quelcom que afecta moltes més esferes que la mateixa empresa.
Així, donar les culpes a les grans empreses no et soluciona el problema. Tot i ser quelcom que s’ha de fer igualment i han de ser penalitzades durament per les seves accions i omissions (Shell té les oficines centrals a pocs minuts del Tribunal de la Haia, podríem aprofitar-ho), no fa desaparèixer la profunda dependència dels combustibles fòssils que tenim com a societat.
I canviar aquesta dependència implica molts elements estructurals, però també molts canvis individuals. Per exemple, un estudi recent indicava que encara que deixéssim de fer servir combustibles fòssils completament d’un dia per l’altre, només les emissions del sistema global de producció de menjar faria impossible assolir l’objectiu de limitar l’escalfament global a 1,5 graus centígrads. I sí, les decisions sobre la dieta que seguim tenen un fort component estructural, però també hi ha un important grau de decisió individual, especialment en contextos com el nostre on podem triar amb certa facilitat què volem menjar.
Tots entenem que moltes vegades no votem pensant només en nosaltres mateixos, doncs com és que no fem el mateix per les accions climàtiques que demanen una acció individual?
De fet, em sorprèn que en les qüestions climàtiques es tendeix a obviar amb molta facilitat la capacitat d’acció i decisió individuals per a generar canvis. Podem traçar un cert paral·lelisme amb el fet de votar en unes eleccions: des del punt de vista del benefici individual, que una persona voti o no, no fa cap diferència respecte al resultat final; per tant, en aquesta lògica del benefici individual com a resposta a una acció concreta, no té cap sentit que es vagi a votar, ja que no influeixes i perds el matí.
Però, encara que el vot com a acte individual pugui ser inútil, no ho és com a element de construcció d’una col·lectivitat que permet dotar a un acte individual amb una narrativa col·lectiva. Tots entenem que moltes vegades no votem pensant només en nosaltres mateixos, doncs com és que no fem el mateix per les accions climàtiques que demanen una acció individual?
Com a conclusió, no vull que aquest article es vegi alliçonador o moralitzant; jo mateix estic encara en procés de canviar molts comportaments i decisions per a ser climàticament responsable, però hem d’entendre que la tasca que tenim davant per a salvar a la resta i a nosaltres mateixos és immensa, però que cada part, petita o gran, compta. Forcem mitjançant la protesta i l’acció col·lectiva els grans canvis i canviem nosaltres mateixos en allò que puguem. Perquè no hi ha un planeta B.
Enric Vila i de Villasante, investigador predoctoral a la Universitat d’Utrecht. Membre de deba-t.org des del juny de 2016.
Les opinions, reflexions i anàlisis publicades a Contras-t, el bloc de deba-t.org, representen únicament el punt de vista de les persones que signen els articles. deba-t.org és una plataforma plural que té com a objectiu fomentar el pensament crític des del diàleg entre diferents idees i ideologies.
