Ariadna Romans i Torrent
Expressar una opinió dissonant amb la idea que mou la major part de la societat resulta cada cop més complicat, especialment des que les xarxes socials han entrat al terreny de joc de la política. Com explica la psicologia social aquesta tendència a evitar expressar aquestes opinions que no responen a allò ‘mainstream’?
En el nostre context democràtic, la llibertat d’expressió és cada dia més un adelit dels nostres valors i la nostra idea del món. Tot i això, en els darrers anys hem presenciat alguns episodis que demostren la dificultat de sortir del que es concep com a contrari a l’opinió majoritària malgrat que, en un context social marcat per regles compartides de convivència, la varietat d’opinions sorgeixi naturalment. Què en diu la psicologia social? Hi ha, en realitat, una sola opinió dominant en les nostres societats?
Hem de partir de la base que la dificultat d’anar en contra de l’opinió majoritària rau en el pacte fundacional de les nostres democràcies
Hem de partir de la base que la dificultat d’anar en contra de l’opinió majoritària rau en el pacte fundacional de les nostres democràcies. Els valors, els costums, les tradicions i les creences d’un poble conformen una sèrie de límits del que es pot fer o no, del que està bé i del que està malament, del que és acceptable i inacceptable. De vegades de manera evident i de vegades de manera implícita, compartim un mateix marc de pensament. D’aquesta manera, es produeix un procés de formalització de les nostres relacions amb les lleis socials que construeixen els límits de la nostra capacitat d’actuar. Aquest procés passa ràpidament a normalitzar certes conductes i rebutjar-ne d’altres a mesura que la conversa s’adapta a aquest marc de valors col·lectius.
Una de les teories que millor expliquen aquesta resistència és la teoria de l’espiral del silenci. Proposada per la politòloga alemanya Elisabet Noelle-Neumann l’any 1977, aquesta teoria defensa que la conformació de l’opinió pública tendeix a derivar en una manera de control social que porta les persones a adaptar-se en el comportament d’acord amb aquelles opinions que són acceptables en el context social. Els motius, segons l’experta, resideixen en la por a l’aïllament i la necessitat d’encaixar, dos fets que generen una dependència respecte al clima de l’opinió pública per prendre decisions o posicionar-se, i que porten l’ésser humà a sondejar aquelles opinions que pot expressar sense risc de ser criticat o rebutjat. Noelle-Neumann conclou així que aquell individu que rebi suport de l’entorn tindrà més facilitat per expressar les seves idees, mentre els qui es caracteritzin per punts de vista dissonants ho tindran més complicat. I moltes cauran en el silenci.
Els mitjans de comunicació influeixen en la determinació de quins matisos d’opinió són els acceptables
D’aquesta manera es genera l’espiral que dibuixa la politòloga: a mesura que avança el silenci, les posicions minoritàries tendeixen a emmudir mentre les majoritàries augmenten i es reforcen a causa de diferents elements socials, el més important dels quals són els mitjans de comunicació. Els mitjans de comunicació generen un entorn de contrast d’idees en tertúlies i debats, construeixen les opinions cap als blocs majoritaris i minoritaris, ampliant la divisió i reforçant aquestes tendències, fet que pot arribar, fins i tot, a modificar la manera com el públic general percep les opinions. En altres paraules, els mitjans determinen, en moltes ocasions, quins matisos d’opinió s’han de percebre com a majoritaris. Al procés també se sumen les enquestes, que permeten modelar l’opinió pública sobre, per exemple, la popularitat d’un partit polític o el rebuig o l’acceptació d’algunes mesures socials.
«Sigui en decisions financeres o en les opinions sobre terrorisme, l’ésser humà tendeix a ser influenciat pel que pensen la resta de persones. De fet, una exposició continua a un argument concret d’una sola persona pot ser molt més determinant que l’escolta d’idees variades de nombrosos emissors», defensa l’Associació Americana de Psicologia en un estudi realitzat amb l’objectiu de confirmar si la hipòtesi de Noelle-Neumann és realment factible. Per comprovar-ho van exposar un miler d’estudiants davant de tres argumentacions diferents sobre un tema exposades, en primer lloc, per part d’un grup; i posteriorment, repetides per una sola persona. «Els resultats van demostrar que, davant l’escolta d’una opinió moltes vegades, la sensació de familiaritat del destinatari augmenta i, fins i tot en alguns casos, genera a l’oient una falsa sensació que és una opinió més estesa del que és en realitat», conclou l’estudi.
Les nostres societats presenten, cada cop més, una fragilitat que aguditza la necessitat de recer del grup
A la teoria de Noelle-Neumann se suma, a més, una altra hipòtesi de la psicologia social, encunyada pel sociòleg Irving Janis el 1972. El pensament de grup és un fenomen que assenyala com els grups petits i units els líders dels quals són respectats estan inclinats a produir decisions buscant l’harmonia de la resta de membres, encara que això desemboqui en decisions irracionals o disfuncionals. Com a resultat, el grup s’aïlla de les opinions contràries, convencent-se que les seves són les vàlides i anul·lant així la diversitat d’idees al grup, posant en risc la creativitat. Aquest fenomen s’alimenta d’una sèrie de condicions, entre elles, l’alta cohesió, l’existència d’un líder fort, situacions d’alts nivells d’estrès procedents d’amenaces externes, estereotips compartits i autocensura.
Actualment, les xarxes socials protagonitzen aquest escenari de la resistència a opinar el que és contrari a l’statu quo. «Les xarxes socials han disparat la capacitat d’influència del pensament de grup. Ara, a mesura que es fa més viral una idea, més usuaris tendeixen a arribar-hi quan interactuen amb el món digital», argumenta el professor de gestió d’equips a la Universitat de Berkeley, Douglas Guilbeault. Les nostres societats, cada cop més, presenten una característica fragilitat davant la pressió del col·lectiu, una concepció que la pandèmia ha evidenciat fent-nos conscients de la nostra interdependència i aguditzant en conseqüència la necessitat de recer del grup a través de les noves formes digitals.
D’aquesta manera, la narrativa de la societat tendeix a la uniformització, i són poques les ocasions en què es pot desafiar el sistema de l’opinió majoritària. Moltes vegades, només és a través de les elits que ja gaudeixen del suport d’una majoria social. Però la presència d’una narrativa majoritària que exposi l’opinió d’un col·lectiu té perills que cal encoratjar: tant la por al rebuig com la radicalització presenten problemes profunds per a la inclusió o per a una llibertat d’expressió veritablement lliure. El repte de les nostres societats contemporànies rau, per tant, a trobar un equilibri entre totes dues.
Ariadna Romans i Torrent, politòloga i estudiant de Filosofia. Va ser presidenta de deba-t.org entre 2018 i 2020. Actualment, treballa com a consultora a ideograma.
*Article original publicat a Ethic.
Les opinions, reflexions i anàlisis publicades a Contras-t, el bloc de deba-t.org, representen únicament el punt de vista de les persones que signen els articles. deba-t.org és una plataforma plural que té com a objectiu fomentar el pensament crític des del diàleg entre diferents idees i ideologies.
