Laura Casserres Capdevila

Si ara fa una dècada els mitjans de comunicació espanyols no van saber explicar el caldo de cultiu d’aquella indignació que ompliria places, carrers i portades, aquest mes de maig del 2021, malgrat la pandèmia i la crisi econòmica i les batzegades del govern de coalició, totes les redaccions n’han planificat l’aniversari amb cura. O, de fet, precisament ho han fet per tot això. A l’agenda mediàtica li encanten les efemèrides. En el desè aniversari de l’onada de protestes coneguda com a 15M, de l’arribada d’un descontentament gestat a casa i convertit en indignació quan alguns van començar a conjugar-lo en la primera persona del plural, són molts els que han girat la vista enrere per explicar què en recorden, d’aquells dies; molts els que miren el present per plantejar-se què n’ha quedat; i molts els que observen al futur i es pregunten per què ara sembla que potser no.

El “no ens representen” es dirigia cap a aquells a qui l’essència més bàsica del concepte de democràcia atorgava precisament aquesta funció.

Hi ha qui ha apuntat que el 15M els ha fet qui són com a individus i ens ha marcat com a societat. Més enllà del sentimentalisme que embarga els discursos emocionats dels quals van creure que el canvi al que aspiraven potser sí que podia ser, i que es van sentir part d’un tot que incloïa la Sol madrilenya però bevia de la Tahrir egípcia i comunicava amb la Syntagma grega i els Occupy nord-americans, les protestes van incorporar a la conversa pública qüestions com la transparència, la corrupció i la rendició de comptes.

L’onada de protestes va assenyalar amb un dit acusador i lliure dels corsés de la comunicació política a tots aquells que considerava responsables. Al punt de mira hi havia les grans corporacions econòmiques, els mitjans de comunicació i, en una posició especial, els partits polítics. El “no ens representen” es dirigia cap a aquells a qui l’essència més bàsica del concepte de democràcia atorgava precisament aquesta funció. Les places estaven plenes de gent que avalava la tesi de Katz i Mair (1995) segons la qual els partits havien esdevingut un càrtel: se’ls acusava de prioritzar la seva supervivència col·lectiva, la d’aquest sistema que per una part de la ciutadania era evident que no funcionava i que feia mal, per sobre de l’interès comú. Però atenció perquè la cartelització del sistema de partits, alertaven els acadèmics el 2004, articula uns mecanismes d’exclusió que són contraproduents per l’enorme poder de mobilització que tenen. “No ens representen”; “els nostres somnis no caben en les vostres urnes”; “entre capullos y gaviotas, nos han tomado por idiotas”. Anhelant supervivència sorgia també amenaça.

Em va marcar perquè l’avui complicat del 2021 beu de l’ahir complex del 2011, dels acomiadaments, els desnonaments, les retallades, les protestes i inclús de l’austeritat que va venir després

Aquella època em va marcar i, d’una manera particular, em va fer qui sóc avui. Tenia onze anys i era aquell moment vital de començar a mirar fora del metre quadrat que inclou la família, els amics, l’escola. El món m’interpel·lava a batzegades de crisi econòmica i emergència social, com a molts d’altres, colant-se en la meva bombolla particular amb forma d’acomiadaments a familiars propers i butlletins de notícies a la televisió. D’aquells dies en recordo la conversa entre els adults que m’acompanyaven a casa en cotxe per Ronda de Sant Pere, ben a prop de l’acampada, i un sac enorme de preguntes. Imatges vagues d’aquelles que no saps per què queden gravades a la memòria. I és que, com diu Elisabet Duval en una columna a El País, jo tenia onze anys i el món m’interpel·lava però des de lluny, molt lluny. Poc sabia i poc entenia, i com jo possiblement la gent de la meva generació i de les que venen després.

Com és d’imaginar, jo no vaig viure el 15M des de les places. Però em va marcar perquè l’avui complicat del 2021 beu de l’ahir complex del 2011, dels acomiadaments, els desnonaments, les retallades, les protestes i inclús de l’austeritat que va venir després. Entre la cohort inferior de la joventut d’aquest 2021 hi ha qui se sent interpel·lat pel 15M i qui l’observa amb una distància similar a la reservada per la Transició. Però la crisi sanitària, econòmica i social que vivim avui i que ens expliquem en tweets i missatges i ocasionals trobades als bars agafa, encara, algunes de les paraules i premisses del llavors.


Laura Casserres Capdevila, estudiant de Periodisme i Ciències Polítiques i de l’Administració a la Universitat Pompeu Fabra. Membre de deba-t.org des de març del 2020.

 

Les opinions, reflexions i anàlisis publicades a Contras-t, el bloc de deba-t.org, representen únicament el punt de vista de les persones que signen els articles. deba-t.org és una plataforma plural que té com a objectiu fomentar el pensament crític des del diàleg entre diferents idees i ideologies.