Bernat Lleixà i Bergel

El 9 de maig de 1950 (és a dir, fa 71 anys) el ministre d’assumptes exteriors de la IV República Francesa, Robert Schuman, va pronunciar un discurs que s’ha acabat coneixent com la Declaració Schuman. L’acompanyava Jean Monnet, i tant Konrad Adenauer (aleshores canceller de la República Federal d’Alemanya) com la resta de líders del món occidental, coneixien la transcendència de la declaració i hi havien donat la seva conformitat. Es tractava de la presentació pública d’un pla per administrar conjuntament l’acer i el carbó produïts per Alemanya i França, i sumar a aquesta administració comuna altres estats europeus, encara greument afectats a tots els nivells per les conseqüències de la Segona Guerra Mundial.

La història mostra que la Declaració Schuman va ser fructífera: el germen de la CECA i la primera pedra del que s’ha anomenat projecte comú europeu

La història ens mostra que aquesta declaració va ser fructífera: no només el germen de la Confederació Europea del Carbó i de l’Acer, sinó també la primera pedra del que s’ha anomenat «projecte comú europeu», que s’ha transformat fins a constituir l’actual Unió Europea, amb totes les institucions i organismes que la conformen. Anys després, al 1985, el 9 de maig es declararia Dia d’Europa, reconeixement que -malgrat no s’hagi convertit en dia festiu a tots els Estats de la UE- encara es manté en l’actualitat.

La tasca que impulsaren Schuman i Monnet no era fàcil, i menys ho devia semblar en aquella Europa deprimida de postguerra. Tanmateix, les fites aconseguides no han estat precisament poques, i malgrat queda molt per fer, la d’avui és una jornada adient per posar en valor allò que s’ha assolit, ser crítics amb el que es podria fer millor i encarar el futur amb determinació. Un futur en què serà clau el poder que s’exerceixi des de les instàncies europees. En definitiva, la forma que prengui la idea d’Europa.

En els setanta anys que han passat des de la Declaració Schuman Europa s’ha transformat profundament. El que va començar com un pacte entre sis estats en forma d’Alta Autoritat ha esdevingut una unió política i econòmica supranacional amb 28 Estats membres (ara 27, després de la sortida del Regne Unit) i una veu autoritzada i reconeguda arreu del món. Durant les últimes dècades s’ha creat el Banc Central Europeu i s’ha establert l’euro com a divisa de la majoria d’estats, s’han dissenyat polítiques i plans d’ajudes amb una mirada de conjunt i s’ha modernitzat i afavorit el desenvolupament econòmic de tots els Estats de la Unió. També s’han enfortit els mecanismes de participació democràtica i s’han apropat les institucions europees a la ciutadania, si bé per interessos contraposats dels Estats o per la complexitat de l’entramat d’institucions i organismes, aquestes dues qüestions no han assolit l’èxit desitjat.

S’ha donat per suposada la Unió Europea quan tot anava bé i se l’ha culpat quan les coses han anat mal dades

La Unió Europea ha estat un actor que es donava per suposat i no es valorava quan tot anava bé i el primer sospitós de culpa que es posava al punt de mira quan les coses han anat mal dades. Així, ha assumit un paper secundari en el foment del desenvolupament econòmic, l’assentament de l’Estat del benestar o les garanties judicials i ha afrontat resignadament un protagonisme desgastant en moments de retallades o aplicacions de directives o plans que empobrien unes regions per afavorir-ne d’altres, per exemple.

La pandèmia del coronavirus ens ha tornat a posar en un escenari, com a mínim, difícil. Quan encara no havíem acabat de passar pàgina de l’anterior crisi, la pandèmia va sacsejar totes les societats del món ràpidament i sense gaire temps de reacció (molt menys a la reflexió i la presa de decisions pausada i amb consens). Si bé en un primer moment les institucions locals es van mostrar molt més eficients i coneixedores de la realitat per actuar contra el virus i va semblar que a Brussel·les el repte se li feia massa feixuc, amb el temps les institucions europees han recuperat el pols i han agafat el protagonisme al qual mai haurien d’haver renunciat.

El paquet de mesures conegut com a Next Generation EU i l’enorme suma de fons que s’ha decidit atorgar als Estats han estat símptoma de bona capacitat de reacció per part d’Europa, inclús -per a molts- mostra que s’han après algunes lliçons de l’anterior crisi. De fet, les condicions sota les quals es concediran aquests fons són una ajuda inestimable per a acomplir els objectius que va formular la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, en la presa de possessió del seu càrrec.

La pandèmia i els fons Next Generation EU poden ser una oportunitat per assolir els ambiciosos objectius formulats per Von der Leyen

Von der Leyen havia presentat un programa ambiciós, amb unes línies generals que prometien fer de la Unió Europea una entitat plenament preparada per als reptes del segle XXI, tant a nivell polític com mediambiental i socioeconòmic, entre d’altres dimensions. El dubte residia en com podria complir les seves promeses, tenint en compte les reticències d’alguns països i els conflictes interns entre Estats. Tanmateix, la complicada situació provocada per la pandèmia pot representar un impuls unificador  i contribuir al compliment dels criteris establerts per la Comissió per part de tots els Estats.

No obstant això, el camí que Europa ha de recórrer durant les properes dècades no serà fàcil. Entre molts d’altres, la Unió Europea ha de ser capaç d’impulsar la transformació digital protegint els drets de tota la ciutadania i procurant que no provoqui un increment de les desigualtats. Europa està cridada també a encapçalar la transformació verda i un nou model de societat més sostenible. A més, haurà de ser capaç de contenir el creixement dels moviments populistes i euroescèptics (amb forts components antidemocràtics) que darrerament han aparegut arreu del continent. I desenganyem-nos, ni són tasques fàcils, ni sempre ha estat capaç la Unió de posar-hi remei amb prou habilitat.

És innegable que en tots aquests anys de construcció del projecte comú europeu s’han produït errors i la manca de voluntat per prendre decisions valentes s’ha fet palesa en més d’una ocasió. De la mateixa manera, però, no es pot negar que moltes han estat les fites assolides i que dels possibles camins per construir una societat pròspera en el futur, l’europeu es dibuixa com al més adient. Per tant, conscients dels pros i contres i amb mirada crítica però compromesa, celebrem el dia d’Europa avui i fem Europa cada dia. Perquè, tal com proclama el lema de la Unió Europea, seguim i estiguem més «units en la diversitat».


Bernat Lleixà i Bergel és president de deba-t.org i estudiant del grau en Filosofia, Política i Economia a la Universitat Pompeu Fabra. Membre de deba-t.org des de gener del 2019.

 

Les opinions, reflexions i anàlisis publicades a Contras-t, el bloc de deba-t.org, representen únicament el punt de vista de les persones que signen els articles. deba-t.org és una plataforma plural que té com a objectiu fomentar el pensament crític des del diàleg entre diferents idees i ideologies.