Raquel Sanz i Gómez

Hem caminat damunt asfalt pintat de colors cridaners, hem esquivat blocs de formigó i hem passejat despreocupadament per vies àmplies en les quals, de tant en tant, hem escoltat a algú dir no irònicament “quin despropòsit tot aquest tutti i colori”.

Fa anys que la ciutat de Barcelona va començar a implementar mesures per fer front el canvi climàtic reduint el protagonisme dels cotxes alhora que fomentant espais per a la  cohabitació dels ciutadans. Nogensmenys, la recent entrada de l’urbanisme tàctic dins el model urbanístic de la ciutat no ha deixat a ningú indiferent.

En definitiva, aquest enfocament urbanístic prima el disseny centrat en la dimensió humana i l’urbanisme tàctic és un derivat aquesta fita.

Donada la gran escala i la velocitat de la urbanització global, s’ha hagut d’idear un model basat en la rapidesa, el low-cost dels materials i en la capacitat de millorar exponencialment l’impacte urbà, com expliquen Mike Lydon i Anthony Garcia al seu llibre Tactical Urbanism: Short-term Action for Long-term Change (2015). Vet aquí el paper de l’urbanisme tàctic. Aquest vessant de l’arquitectura i del disseny no s’acabaria de comprendre, però, sense la prèvia existència del Nou Urbanisme.

Segons el Congress for the New Urbanism (CNU), el Nou Urbanisme és un enfocament arquitectònic basat en els principis que guiaven les ciutats en el moment de la seva creació: carrers que permetien una caminabilitat plena, la proximitat entre l’habitatge i el sector terciari i l’accés a espais públics. En definitiva, aquest enfocament urbanístic prima el disseny centrat en la dimensió humana i l’urbanisme tàctic és un derivat aquesta fita.

 

Començar de cap i de nou

Barcelona té la necessitat de transvalorar l’actual model disfuncional de la ciutat i aquesta afirmació és recolzada per un ampli consens. L’urbanisme tàctic és una opció per fer-ho, però potser arriba tard; aquest vessant urbanístic no és pas un fet innovador, ja fa dècades des que es va començar a implementar a ciutats com Berlín o Nova York.

Tot i la possible tardança del canvi urbanístic, cal destacar que la voluntat de l’Ajuntament de Barcelona per transformar l’Eixample en una superilla és un pas sòlid i contundent per alterar l’emergència climàtica. De totes maneres, sempre hi ha algú descontent amb com es deuen a terme polítiques d’aquest caràcter.

Barcelona és una ciutat pionera en el disseny i la implementació de l’urbanisme tàctic sembla no acabar d’encaixar del tot dins l’imaginari col·lectiu degut la seva estètica. Deixant de banda el que pugueu pensar sobre com és aquest vessant urbanístic, ben apreciats lectors, negar els beneficis de l’urbanisme tàctic per les seves característiques formals ens apropa a la follia.

Sembla que a alguns se’ls oblida com existeix la voluntat per part de l’Ajuntament que aquests canvis urbanístics esdevinguin estructurals una vegada tinguin més pressupost. Se’ls oblida que, potser, cal començar de cap i de nou per trencar amb les dinàmiques que dificulten una vida plena. Se’ls oblida que la vida pública no és res més que l’ampliació d’allò privat; allò que ens fa ser uns mateixos.

Se’ls oblida que la vida pública no és res més que l’ampliació d’allò privat; allò que ens fa ser uns mateixos.

Lògicament, aquest fet no vol dir que calgui oblidar o deixar de banda la bellesa arquitectònica. Sens dubte, el sol fet de limitar la presència del cotxe ja fonamenta aquesta idea. De totes maneres, potser caldria impulsar mesures que s’adeqüin estèticament a la ciutat de Barcelona.

És possible que el projecte urbanístic que ha implementat l’Ajuntament de Colau sigui un d’accelerat donada la pandèmia de la Covid-19. Sota la situació extraordinària que ens obliga a mantenir la distància social, des de l’alcaldia es varen començar a idear polítiques que poguessin satisfer les necessitats i les obligacions que ens marquen. De totes maneres, els de Colau afirmen que no són accions a correcuita, sinó que formaven part del projecte de l’alcaldia.

En definitiva, sigui com sigui el vertader motor que ha impulsat l’urbanisme tàctic a Barcelona, cal destacar la idea de Joseph Rykwert, arquitecte i professor emèrit de la Càtedra Paul Phillip Cret de la Universitat de Pennsilvània, al seu llibre La idea de la ciutat (1985):

“Cal recordar als arquitectes una cosa que semblen haver oblidat; la ciutat no és simplement una solució racional als problemes de producció, distribució, tràfic i higiene – o una resposta automàtica a la pressió exercida per forces naturals o del mercat-, sinó que també ha d’englobar les esperances i els temors dels ciutadans”.

Raquel Sanz i Gómez, estudiant de Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra. Membre de deba-t.org des de l’octubre de 2020.