Serena Gabriela Iordache

Des de petits ens ensenyen a identificar la violència amb el dany físic. Quan ens espenyen, quan caiem, quan ens fem mal. Però amb els anys aprenem que també patim dolor sense patir un mal físic, que existeix un altre tipus de dany o de violència, que no deixa seqüeles a la vista i que és molt més personal, perquè si la persona que el pateix no l’expressa, corre el perill de passar desapercebut. I hi passa. I n’hi ha un que és estructural contra les dones.

Un 24% de les dones a Espanya afirmen que han patit violència psicològica segons l’última Macroenquesta de Violència contra la Dona del 2019, una enquesta que fa la Delegació del Govern contra la Violència de Gènere cada quatre anys. A Catalunya, un 97% de les dones que han trucat al telèfon d’assistència contra la violència masclista de la Generalitat -al 900 900 120- han patit violència psicològica. El problema és real i les dades l’evidencien. Però no és fàcil intentar definir les conductes que porten a aquest tipus de violència en l’àmbit penal.

Un 24% de les dones a Espanya afirmen que han patit violència psicològica segons l’última Macroenquesta de Violència contra la Dona del 2019

La majoria de casos de maltractament psicològic es donen amb persones conegudes o en l’àmbit de la parella i això dificulta que s’entengui com un tipus de violència. D’una banda, perquè no ens pensem que ens pugui passar a nosaltres, i de l’altra, perquè la societat en el seu conjunt ens ha venut un perfil de la dona víctima de violència masclista que no s’adequa amb el 100% dels casos. Els insults, les amenaces o les humiliacions en serien un exemple entre molts d’aquest tipus de violència que passa desapercebuda. És el que està sota el famós iceberg amb el qual sovint es representa la violència de gènere, i del que només en veiem una ínfima part.

Això passa, perquè el maltractament psicològic pot ser puntual, però no és l’habitual. En la majoria dels casos es dona a llarg termini i l’estat mental de la dona que pateix aquestes vexacions es va deteriorant lentament. La violència psicològica en aquest cas, “és com una gota malaia que no deixa de regalimar”, tal com deia fa un any la periodista i activista Irantzu Varela en un acte organitzat per deba-t.org.

Una de les paradoxes que es dona en aquests casos de violència masclista és que l’agressor és qui retreu a la dona que ha d’anar al psicòleg, invalidant la seva capacitat de decisió i la seva autonomia. Però no ho fa com un acte de preocupació moral envers aquesta, sinó amb una superioritat moral que el fa desentendre’s de les raons principals de l’estat de la dona. Si el teu agressor et diu que estàs boja, l’últim que vols fer és donar-li la raó i anar al psicòleg. Per tant, culpar a la víctima per no buscar ajuda per sortir d’aquesta situació no és una solució.

Una de les paradoxes que es dona en aquests casos de violència masclista és que l’agressor és qui retreu a la dona que ha d’anar al psicòleg

Això, juntament amb l’estigma social i la imprecisió del sistema judicial i del codi penal per referir-se a la violència psicològica en els casos de violència de gènere fa que denunciar públicament o penalment aquests casos sigui una decisió complicada. En aquest sentit, malgrat que la Llei Orgànica contra la Violència de Gènere (1/2004), inclogui la violència psicològica com a la violència de gènere, el Codi Penal no és tan clar.

Un dels hàndicaps que té el sistema penal en aquest sentit és que requereix proves testificals per poder sancionar. En aquest cas, malgrat que una característica de l’assetjament psicològic sigui l’assiduïtat amb què es dona, la majoria de vegades l’agressor actua en espais íntims en què no hi ha testimonis. Aquesta regularitat amb la qual es produeix la violència és la que agreuja la situació de la víctima, i alhora, la falta de testimonis és la que dificulta que l’agressor acabi resultant castigat.

Aquesta no ve a ser una raó per no denunciar els casos de violència psicològica, sinó tot el contrari, pretén ser una explicació possible a la dificultat que les víctimes tenen per enfrontar-se a un judici d’aquest tipus. Per això, encara ens falten professionals formats per saber tractar des d’un vessant jurídic amb aquests casos -jutges/esses incloses- i reformes legislatives que siguin més precises en la conceptualització de la violència psicològica i que comprenguin tota la seva complexitat.


Serena Gabriela Iordache, estudiant de Periodisme i Ciències Polítiques i de l’Administració a la Universitat Pompeu Fabra. Membre de deba-t.org des de l’octubre de 2019.

Garrido F., Ruíz. M., De la Vega A., Caballero M. (2016). Informe jurídico sobre violencia psicológica y dificultades probatorias en los casos de violencia de genero. Clínica Jurídica UNIR-Fundación Fernando Pombo: https://www.fundacionpombo.org/web/wp-content/uploads/2020/05/Violencia-Psicologica_Clinica-Juridica-UNIR-FFP.pdf (21-24)

Llei Orgànica 1/2004 de Medidas de Protección Integral contra la Violencia de Género. Boletín Oficial del Estado: https://www.boe.es/buscar/pdf/2004/BOE-A-2004-21760-consolidado.pdf

Macroencuesta de Violencia contra la Mujer 2019 (2020). Delegación del Gobierno contra la Violencia de Género: https://violenciagenero.igualdad.gob.es/violenciaEnCifras/macroencuesta2015/pdf/Macroencuesta2019_Estudio.pdf

Perela M. (2010). Violencia de género: violencia psicològica. Revista de ciències jurídicas y sociales, 353-376: https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=3759984

Rodríguez I. (2019). La violencia psicológica en la violencia de genero. UAB: https://ddd.uab.cat/pub/tfg/2019/206955/TFG_irodriguezrodriguez.pdf

Trujillo N., (19 setembre 2020). Radiografía de la violencia de género en España: una de cada dos mujeres la ha sufrido en alguna de sus formas. Newtral. https://www.newtral.es/macroencuesta-violencia-genero-2019-grafficos/20200919/