Ja fa un mes que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va considerar el brot del nou coronavirus (COVID-19) com una pandèmia; terme que la mateixa organització procurava no fer servir per neutralitzar els efectes socials d’aquesta malaltia epidèmica que s’ha estès globalment de manera simultània. Ja fa un mes que tots i cadascú de nosaltres hem hagut de confinar-nos a casa i, com a resultat, replantejar els nostres hàbits, però sobretot les nostres idees. Tal com va comparèixer fa unes setmanes Angela Merkel, la recuperació econòmica que comportarà la pandèmia de la COVID-19 que estem vivint, fa recordar a la crisi econòmica després de la II Guerra Mundial. La Comissió ha respost permetent que les normes fiscals del Banc Central Europeu es flexibilitzin i dona carta blanca als estats per tal d’afrontar la crisi del coronavirus; aplicant així, la clàusula d’excepció. Podríem dir que el debat de l’històric “pla Marshall” s’ha tornat a posar sobre la taula i les mesures europees just ara estan començant a arribar. Davant una Unió Europea lenta i feixuga en la seva resposta, els nivells de governança que estan donant la cara en aquest conflicte són, evidentment, l’Estat, les Comunitats Autònomes (o NUTS 2, en terminologia europea) i els governs locals. L’objectiu d’aquest article, doncs, és fer palesa de la crucial importància que tenen les administracions públiques esmentades en solucionar aquest problema, ja que són les realment capacitades per fer-ho.

Si distingim la societat en mercat, estat i el tercer sector (o sector social), podem veure que aquestes tres divisions socials tenen organitzacions i, sobretot, funcions diferents. El mercat es caracteritza per, entre altres objectius, buscar el benefici privat i el rèdit d’una activitat a partir de la majoria d’oferta laboral d’un país. És flexible, i s’adapta ràpidament al canvi social per mantenir la seva funció. No obstant això, els serveis públics que en aquesta crisi estan en primera línia no poden confiar en la llei de l’oferta i la demanda pel que fa a la seva activitat. Un servei públic necessita estar protegit permanentment, ja que la seva funció dista del benefici d’una organització: és una activitat amb un valor social incalculable en xifres que un Estat hauria de protegir. Per altra banda, el tercer sector o sector social, si bé és eficient en aconseguir els seus objectius parcials si està ben organitzat, no pot assolir la totalitat de les injustícies socials i, sobretot, ser equitatiu en l’atenció que cada causa mereix. Això no exclou que la feina de Greenpeace i Open Arms és extraordinàriament necessària, donades les circumstàncies. Això no exclou, tampoc, que els sindicats no hagin de lluitar i defensar els drets dels treballadors i treballadores. Que la ciutadania es pugui organitzar i lluitar per interessos comuns és un tret d’una democràcia sana i permet complementar les funcions de l’Administració Pública en assumir les seves funcions. No obstant això, aquest fet no ha de servir d’excusa a l’Estat per deixar d’assumir aquestes responsabilitats que altres actors estan agafant; malgrat el Govern es pensi que aquesta ajuda substitueix la seva actuació, no estarà exercint les seves obligacions.

Aquests dies s’està veient que, a través de la situació de crisi, els empleats públics estan recuperant la legitimitat i la confiança de la ciutadania d’una manera mai vista fins ara; aplaudiments cada dia a les 20 h a través de l‘organització ciutadana a les xarxes socials, per exemple. Les retallades galopants no han minvat la professionalitat del cos de treballadors públics. Per tant, una primera lliçó a aprendre seria revalorar el capital humà que té l’administració i prioritzar el treballador públic al lloc on es mereix, ja que són aquests qui ara donen la cara com ningú – sense oblidar mai el personal precari de supermercats o serveis de neteja subcontractats, qui mereixen aquest aplaudiment tant com els primers esmentats. Així doncs, cal aprofitar aquesta oportunitat per repensar el rol de l’estat i entendre’l com una figura política necessàriament intervencionista, per bé o per mal. Ens comencem a mirar amb por el famós estat “meritocràtic” per excel·lència: els Estats Units, amb una sanitat privada on l’estat esborra les fronteres amb el mercat. Pot servir aquesta crisi per fugir d’aquesta idea privatitzadora i aprofitar l’oportunitat per renovar l’aparell públic de l’Estat? Per apropar-lo a la ciutadania? Jo crec que sí. M’agradaria pensar que en les pròximes dècades hi haurà més poder públic i no menys, i crec que serà així. Els ens públics -estatals, regionals i locals- tornaran al centre en una pràctica d’empoderament social i econòmic.

En temps de crisi, tal com va rescatar Max Weber, l’Estat guanya força i la burocràcia torna a estar al centre per garantir la racionalitat d’accions i relacions entre ens públics i ciutadania, en detriment d’un mercat lliurecanvista que no està a l’altura de les demandes socials. No blindar l’Estat en la pròxima crisi significarà EREs, ERTEs i ERTOs poc regulats en massa, la impossibilitat de pagar lloguers estratosfèrics… fins i tot, ens trobarem, altre cop, com avui, amb la ironia social dels mateixos emprenedors que abans fugien de la intervenció de l’estat. Ara són ells qui exigeixen mesures al Govern per pal·liar les pèrdues de la crisi, mesures pagades amb els impostos que fins ara tanta nosa feien – a ells, siguin detractors de la gestió pública o no, també se’ls haurà d’ajudar. Finalment, cal posar l’administració al centre en tant que màxima representant legítima del valor social i l’interès col·lectiu que la ciutadania representa. Enfortir-la. Empoderar-la. Entendre-la com un ens present a la nostra vida. Cuidar-la com el triomf col·lectiu que és; i fer-ho abans que la propera crisi torni a desbordar-nos.

Pau Álvarez Aragonès, estudiant de Ciències Polítiques i de l’Administració i de Global Studies a la Universitat Pompeu Fabra. Membre de deba-t des del febrer de 2020.