En menys de dues setmanes, els Europeus estem cridats a les urnes. Tot i que el tòpic polític sempre tendeix a definir les eleccions més properes com les més importants, el tòpic, en aquest cas, es compleix. 70 anys després de la seva fundació, i després d’anys de gestionar amb relatiu èxit crisis econòmiques, polítiques i geopolítiques, la Unió Europea veu, com per primer cop en la seva Història, forces euroescèptiques poden controlar, o, almenys, bloquejar, el seu braç legislatiu: el Parlament Europeu.

El primer dels interrogants serà resolt el diumenge 26 a altes hores de la nit, i respon a la composició del futur Parlament. La confirmació de la participació del Regne Unit en la contesa electoral, després del fracàs de la Primera Ministra Theresa May en no aprovar l’acord de sortida negociat amb la UE, marca totes les anàlisis. Això implica que, d’entrada, el nou Parlament seguirà format per 751 Eurodiputats i no per 705, com s’havia previst en cas que el Brexit es confirmés, i, per tant, que el Regne Unit ja no prengués part en les eleccions. Els 751 són, en tot cas, un nombre temporal, ja que es preveu que, un cop el Brexit es faci efectiu, sigui en l’actual pròrroga fins al 31 d’octubre o en qualsevol moment més tard, el Parlament es redueixi fins als 705 Eurodiputats.

El ball de nombres és un ball important, perquè té afectacions tant pel que fa a l’equilibri geogràfic com a l’equilibri de partits. Pel que fa al primer, països del sud d’Europa com Itàlia, França o la pròpia Espanya són els grans beneficiats de la reducció –i redistribució- d’escons. En el cas espanyol, per exemple, s’afegirien 5 nous Eurodiputats als actuals 54. Aquest re-equilibri geogràfic tindrà, de ben segur, un efecte en la definició de prioritats de la Cambra: és, per exemple, força previsible, suggerir que les relacions amb els països de la riba sud del Mediterrani guanyaran pes a causa dels forts lligams amb Estats com Itàlia (Líbia i Tunísia), França (el Maghreb en general) i Espanya (el Marroc). La lògica és meridiana: a més Eurodiputats dels esmentats Estats Membres ocupant un major % del total de membres del Parlament, més influència en la presa de decisió, i, sobretot, en la definició de prioritats legislatives.

L’altre gran equilibri sobre el que el Brexit té un impacte enorme és el que fa referència a la correlació de forces entre diferents grups parlamentaris. Si les enquestes preveien, abans de la confirmació de la participació del Regne Unit en les eleccions, una victòria sense pal·liatius del Partit Popular Europeu, els vots britànics propulsaran al Grup Socialista cap a una posició molt similar a la dels Populars: els últims sondejos separen als dos grups per un marge de 10 escons aproximadament. El mateix fenomen succeeix amb el grup europeu dels Conservadors i Reformistes, actualment integrat, en gran part, pels tories britànics: si sense Regne Unit, i a falta d’aliances postelectorals, era un grup destinat a la irrellevància política, amb els vots britànics pot situar-se entre la quarta i la cinquena posició del següent Parlament.

El Brexit també tindrà la seva influència en el segon, i el més gran dels interrogants que presenten les properes eleccions Europees: qui serà el nou President de la Comissió Europea? En aquest cas, però, un factor extern al Parlament Europeu entra en joc: el Consell, compost pels caps de govern dels 27+1 Estats Membres, ja que ambdues institucions han de ratificar al President de la Comissió. Si al 2014 hi va haver un consens generalitzat en que el líder de la llista més votada al Parlament Europeu havia d’esdevenir automàticament el President de la Comissió, mitjançant el sistema d’spitzenkandidaten, del qual en va resultar l’elecció de Jean-Claude Juncker, ara les coses estan molt menys clares: Macron, per exemple, ja ha avançat que no pensa respectar aquest mecanisme, i els liberals europeus han optat per presentar un grup de candidats, enlloc d’un de sol, com a caps de llista. És en aquest context d’incertesa on les opcions del número 1 dels populars europeus, el bavarès Manfred Weber, perd força enfront de dos grans noms: Michel Barnier, francès (com Macron, element important) i negociador en cap del Brexit pel costat europeu i Margrethe Vestager, danesa, liberal (com Macron, element important), actualment Comissària Europea de Competència.

En qualsevol cas, la relació Consell-Parlament es preveu complicada, tan complicada com l’opció de generar una majoria estable dins del Parlament en favor d’un candidat. La tradicional pinça entre socialistes i populars per afavorir l’elecció del President es preveu inútil, i la necessitat d’una tercera aliança, segurament amb els liberals, serà fonamental. Qui pot fer prevaldre al seu candidat, i fins a quin punt els grups estan disposats a renegar del sistema d’spitzenkandidaten, que porta, des del 2014, la seva rúbrica, és l’element en qüestió. Com ja hem dit, en aquesta correlació de forces, és fonamental assenyalar la diferència entre el Parlament de 751 (amb britànics) i el de 705 (sense britànics).

Catalunya i Espanya viuran amb expectació moderada les negociacions a partir del 26 de maig a Brussel·les. Si quelcom se li pot criticar a la campanya de les eleccions Europees, és que no aconsegueixen generar un debat vertaderament europeu entre els principals partits a nivell català i espanyol. Això suposa un problema de transparència envers al ciutadà mitjà, que desconeix les conseqüències pràctiques del seu vot, i un problema comunicatiu per al Parlament en sí, quan veu que decisions fonamentals, com el pressupost multianual de la Unió, no reben tota l’atenció mediàtica que mereix. Des d’ara i fins al 26, encara tenim l’oportunitat de dir, ben alt i ben clar, que la Unió Europea importa, i molt.

Roger Pallarès Sastre, assessor a Brussel·les d’empreses i governs en el seu posicionament davant la UE. Membre de deba-t.org des del maig de 2015 i antic membre de la Junta Directiva.