David Bertran i Arman Basurto

Durant els darrers anys, l’increment de la polarització política i l’aparició de nous moviments polítics ha desfermat processos de gran inestabilitat que moltes vegades han tingut com a última barrera les normes jurídiques. Segurament l’exemple més clar d’aquest fenomen polític hagin estat les eleccions presidencials nord-americanes del passat novembre, on el candidat que es presentava a la reelecció va posar en dubte la correcció del procés democràtic i es va negar a reconèixer la victòria electoral de Joe Biden. Al Regne Unit, també hi ha hagut lluites polítiques al límit de l’estat de dret. La suspensió del ple del Parlament a Westminster el setembre del 2019 amb l’objectiu d’obstaculitzar la competència de la cambra de posar límits a les accions del govern durant les negociacions del Brexit (que seria rebutjada pels tribunals posteriorment) és un altre exemple de com cada vegada més freqüentment els líders populistes perceben els procediments legals com a barreres que han de ser enderrocades.

Tenim l’amenaça populista i la vulneració dels procediments i garanties constitucionals més bàsics molt més a prop del que pensem

Podem pensar que aquests conflictes no tenen res a veure amb la situació que ara es viu a Espanya, en general, i a Catalunya, en particular. També podem pensar que les accions d’homes com en Donald Trump i els membres tories més radicals són l’expressió d’una particularitat anglosaxona, més pròpia dels sistemes majoritaris i de la problemàtica social d’aquests països que de les lluites polítiques i socials al continent europeu. Però la realitat és que es poden trobar moltes evidències i comportaments que desafien aquesta forma de pensar, i que ens mostren que tenim l’amenaça populista i la vulneració dels procediments i garanties constitucionals més bàsics molt més a prop del que pensem.

Aquest passat dimecres vèiem com la nova Presidenta del Parlament, la Sra. Laura Borràs, llençava una piulada des del compte oficial de la institució on deia que es refermava ‘en la necessitat de blindar el Parlament contra qualsevol ingerència externa’ en relació amb les querelles de la fiscalia sobre membres de la Mesa de l’anterior legislatura. En una línia semblant, aquesta setmana també hem escoltat als mitjans que ella i la resta dels membres secessionistes de l’actual Mesa tenen la voluntat de blindar els càrrecs electes davant d’investigacions judicials amb la intenció, entre d’altres, de protegir-se a ella mateixa davant el procés en el qual es troba immersa pel presumpte trossejament de contractes quan dirigia l’Institut de les Lletres Catalanes.

Aquesta és només una petita mostra de com la política catalana porta ja massa anys anant cap al que alguns autors anomenen ‘il·liberalisme’

Aquesta és només una petita mostra de com la política catalana porta ja massa anys anant cap al que alguns autors anomenen ‘il·liberalisme’, un tipus de sistema polític pel qual les majories electes consideren que tenen una sobirania plena i legítima sobre totes les qüestions hagudes i per haver i que, per tant, no pot haver-hi un braç judicial-legal que coarti el seu ‘decisionisme’. Durant les tres legislatures anteriors, com bé explica el lletrat del parlament, Antoni Bayona, al seu llibre No todo vale, l’independentisme ha actuat a les institucions com si la meitat que ells representen fos el tot, i com si la resta de la població i tot l’entramat constitucional i estatutari no tingués cap validesa.

El punt més àlgid  d’aquest comportament es va donar els dies 6, 7 i 8 de setembre del 2017 al Parlament, moment en el qual es va produir un intent que el  jurista liberal Kelsen va definir com a Cop d’Estat (que no té per què ser idèntic al delicte de rebel·lió del CP). Kelsen va escriure que aquest es dona quan ‘l’ordre jurídic d’una comunitat és anul·lat i substituït de manera il·legítima per un nou ordre’ i que el decisiu és que ‘la Constitució vàlida sigui modificada o enterament reemplaçada per una de nova de manera il·legal’, que és el que va passar durant aquella Sessió de Plens amb les votacions de les anomenades Lleis de Desconnexió (unes lleis que, per cert, sotmetien absolutament l’hipotètic nou aparell judicial als designis del President de l’Executiu).

És possible que hi hagi causes comunes que serveixen per a traçar un fil que uneixi exemples com el del Brexit o Trump i el que hem viscut a Catalunya durant la passada dècada?

Un altre exemple (a menor escala) a una altra part d’Espanya de com la polarització política i la feblesa de les majories ha portat el nostre sistema constitucional més enllà dels límits previstos dins d’una democràcia liberal és la controvèrsia jurídica entre l’Assemblea de Madrid i el Govern de la mateixa CAM sobre la convocatòria d’eleccions autonòmiques, on hem pogut veure com el Partit Popular d’Ayuso ha premut el botó electoral al mateix temps que d’altres partits presentaven mocions de censura per a evitar-ho. Més enllà de la controvèrsia, el xoc de legitimitats ha desencadenat una campanya de fronts polaritzats que empobrirà el debat polític a l’assemblea madrilenya en el futur. La irresponsabilitat ha estat màxima.

Ara bé, és possible que hi hagi causes comunes que serveixen per a traçar un fil que uneixi exemples com el del Brexit o Trump i el que hem viscut a Catalunya durant la passada dècada? Quines són les raons d’aquests fenòmens? No sembla fàcil anomenar causes concretes, però hi ha dos elements que al nostre judici que són importants per a comprendre el que estem vivint: d’una banda, una major polarització entre dos blocs ideològics de força semblant (això és una constant als EUA i al Regne Unit, però també a Catalunya), i de l’altra, una major fragmentació de la societat i d’aquests blocs en partits o faccions més petites. D’aquesta forma, dins dels blocs d’esquerra i dreta, pro i anti-globalització (o la clivella que sigui) sempre hi haurà faccions més radicals que  porten als líders i als votants a allunyar-se del centre. Els nostres sistemes polítics estaven pensats per a una competència entre dues ideologies, cert, però no per una competència interna en un clima de polarització que afavorís les tesis més radicals.

No és sorprenent que cada vegada sigui més freqüent que els líders polítics populistes dibuixin la victòria del bloc rival com una amenaça existencial

A major polarització i major divisió dins de les nostres societats, major perill d’arribar a punts on alguns es pregunten si caldria vulnerar algunes normes per evitar una victòria ‘total’ del bloc contrari, cada vegada més aliè a l’altra meitat de la societat. No és sorprenent que cada vegada sigui més freqüent que els líders polítics populistes dibuixin la victòria del bloc rival com una amenaça existencial. Aquest és un joc molt perillós doncs, quan fas política portant les normes jurídiques i les garanties constitucionals fins al seu límit, i a més fas discursos que posen en qüestió la imparcialitat d’aquest ordre i d’aquestes garanties, el risc que hi hagi un error de càlcul que ho faci saltar tot pels aires és molt elevat. I això és especialment perillós si prèviament s’ha convençut els mateixos votants que el programa del rival és una amenaça existencial per a la pàtria, un col·lectiu o una concepció dogmàtica de la democràcia o la llibertat.

Amb aquest escenari, quin és el futur dels nostres sistemes polítics? És possible mantenir els nostres règims polítics amb aquesta polarització entre blocs oposats i una major fragmentació de l’espai públic entre partits, faccions i identitats? Com amb tants altres problemes polítics, solament el temps ens donarà la resposta, però potser llavors sigui massa tard.


David Bertran Román és assessor de CsEuropa al Parlament Europeu. Membre de deba-t.org des de maig del 2009.

Arman Basurto Barrio és Policy Advisor de Renew Europe al Parlament Europeu. Membre de deba-t.org des de novembre del 2016.

 

Les opinions, reflexions i anàlisis publicades a Contras-t, el bloc de deba-t.org, representen únicament el punt de vista de les persones que signen els articles. deba-t.org és una plataforma plural que té com a objectiu fomentar el pensament crític des del diàleg entre diferents idees i ideologies.