Alex Arasanz
La universitat, més enllà d’erigir-se en un centre de coneixement, com l’és, també representa un pont cap al món laboral. Anar a la universitat és un gran determinant que, en molts casos, pot marcar la diferència. És per aquest motiu que el debat sobre l’accés a la universitat cobra tanta importància. L’educació – la terciària, en aquest cas – es mostra com un pilar fonamental de la suposada igualtat d’oportunitats.
D’entrada, aquells estudiants que obtenen una llicenciatura universitària reporten taxes d’ocupació i nivells de salari superiors (de mitjana) a la resta. D’acord amb els informes de l’OCDE, les persones amb educació terciària a Espanya tenen una taxa d’ocupació 8 punts percentuals per sobre les persones amb educació secundària superior, així com també gaudeixen d’un sou 52% superior. Sembla clar, doncs, que la universitat és una bona inversió, ja sigui gràcies a l’acumulació de capital humà o simplement pel signaling en el mercat laboral.
Els beneficis d’anar a la universitat, però, no sols són privats. També suposa un retorn social a través d’una major contribució a la seguretat social i tipus impositius més elevats (d’entre altres beneficis). Queda palès que existeix una externalitat positiva que justifica la intervenció de l’estat per millorar i garantir l’accés a la universitat més enllà de les qüestions d’equitat. No obstant això, la problemàtica rau la situació a la qual s’enfronten els estudiants a l’hora d’accedir a la universitat: una disjuntiva que sovint queda excessivament reduïda i simplificada.
El cost més gran d’anar a la universitat, però, no és cap dels anteriorment presentats sinó l’alternativa a què renunciem quan decidim anar a la universitat (cost d’oportunitat)
Principalment, hi ha dues classes de barreres que impedeixen l’accés a la universitat. Per una banda hi ha les barreres econòmiques, que són conegudes per tothom i fan referència al cost econòmic a què s’enfronta la persona quan ha de decidir si anar a la universitat. Per l’altre, estan les barreres no econòmiques, menys conegudes per la majoria tot i que igual de problemàtiques a l’hora de garantir una teòrica igualtat d’oportunitats.
Quan parlem de les econòmiques, la principal barrera (i la més visible) és el cost de la matrícula universitària; si un estudiant no pot afrontar el pagament de la matrícula, a priori, no podrà accedir a la universitat. Cal entendre, a més, que el cost d’anar a la universitat no només es limita al cost de la matrícula, sinó que comporta altres costos afegits com poden ser el transport o el cost de l’habitatge, en cas que la universitat quedi lluny de l’habitatge familiar. El cost més gran d’anar a la universitat, però, no és cap dels anteriorment presentats sinó l’alternativa a què renunciem quan decidim anar a la universitat (cost d’oportunitat), és a dir, el sou que estem deixant de guanyar. El fet és que la realitat econòmica d’alguns estudiants és tan complexa que en molts casos la impossibilitat d’accedir a la universitat no rau en els costos directes que hi venen associats sinó en la necessitat d’aportar un salari més a l’economia familiar. Sense ànim d’aprofundir en implicacions polítiques, sí que penso que en el curt termini i sota la premissa de “situacions desiguals, requereixen mesures desiguals”, s’hauria de generalitzar la implementació de beques salari que no només cobreixin el cost de la matrícula sinó que també aportin un coixí per a l’autosubsistència de l’estudiant.
En ser desconegudes per la gran majoria, les barreres no-econòmiques solen estar infravalorades i generen un dèficit d’efectivitat en les polítiques públiques
Les barreres no-econòmiques, en canvi, apareixen quan pensem en el llarg termini. Totes elles engloben un seguit de factors, majoritàriament psicològics i d’informació, que venen originats per desigualtats en edats prematures, consolidats durant l’educació obligatòria i que dificulten, en última instància, l’accés a la universitat. En ser desconegudes per la gran majoria, les barreres no-econòmiques solen estar infravalorades i generen un dèficit d’efectivitat en les polítiques públiques, ja que aquells que les pateixes ni tan sols arriben a plantejar-se l’accés a l’educació superior.
Entre els factors més determinants es troba la valoració subjectiva del retorn de l’educació universitària. Malgrat que vèiem al començament que els beneficis d’anar a la universitat són molt significatius, l’asimetria informativa que existeix entre els joves és colossal i afecta directament a la percepció que tenen aquests sobre la universitat. Aquesta asimetria l’expliquen diversos elements previs a l’etapa universitària com poden ser el centre educatiu, el grup d’amics o els mateixos pares. Per exemple, en una família en la qual els pares hagin cursat estudis universitaris, l’accés a la universitat del fill serà vist (també per ell) com una continuació a l’educació obligatòria secundària. En canvi, en una família en la qual cap dels pares hagi anat mai a la universitat, l’accés a la universitat del fill pot ser vist com una qüestió extraordinària a la qual, si s’hi arriba (en condicional), ens n’alegrarem. Els efectes d’aquesta problemàtica, per tant, poden anar des de la simple infravaloració de l’educació universitària, com en el cas esmentat, fins al desconeixement absolut de l’existència de beques.
Un altre dels factors més significatius és la taxa de descompte temporal, concepte usat en el camp de l’economia i les finances pel càlcul d’inversions. Una alta taxa de descompte temporal es tradueix en una menor valoració dels diners/retorns futurs. Així doncs, una persona amb una elevada taxa de descompte temporal pot ser que prefereixi un lloc de treball immediat amb salari més baix, però “estable”, en lloc de les carreres que prometen salaris més elevats després d’un període d’educació.
Ara és moment d’entendre la pobresa des d’una perspectiva més transversal i tenint en compte, com a mínim els factors psicològics i d’informació que hi van implícits
Totes les barreres, tant les econòmiques com les no-econòmiques van directament relacionades amb la condició de pobresa. Tanmateix, durant molt de temps, la ciència econòmica s’ha centrat a entendre, quantificar, i avaluar només les primeres. Ara és moment d’entendre la pobresa des d’una perspectiva més transversal i tenint en compte, com a mínim els factors psicològics i d’informació que hi van implícits.
Amb aquest article vull posar de manifest que la desigualtat d’oportunitats que es veu en l’etapa universitària no és més que la punta de l’iceberg d’un ascensor social que té carències des dels inicis. Són desigualtats que s’originen molt prematurament, s’enquisten i creixen amb el temps. Preocupem-nos, doncs, de garantir la igualtat d’oportunitats a l’educació primària, secundària i, sobretot, a l’educació infantil. Preocupem-nos de la disparitat d’entorns socials i familiars en què es troben els infants, preocupem-nos de la ràtio estudiants-professor, preocupem-nos de l’altíssima taxa de repetidors i abandonament escolar. Preocupem-nos, en general, del model educatiu de l’educació pública. Només llavors podrem entendre per què el jovent, quan arriba a les portes de la universitat, està condemnat a la desigualtat d’oportunitats.
Alex Arasanz Goset, graduat en Economia per la UPF i estudiant del MSc Economics: Data Science a la Universitat de Tilburg. Membre de deba-t.org des de novembre del 2019.
Les opinions, reflexions i anàlisis publicades a Contras-t, el bloc de deba-t.org, representen únicament el punt de vista de les persones que signen els articles. deba-t.org és una plataforma plural que té com a objectiu fomentar el pensament crític des del diàleg entre diferents idees i ideologies.
