Joan Carmona Planells.

Des de petit he estat testimoni d’un procés de deshumanització de la gent que venia de fora de la meva illa, Eivissa. No parlo d’immigració com a tal, no parlo de gent sense recursos que ve al meu poble per necessitat, no parlo de famílies que han fugit de guerres per trobar un futur millor. Em refereixo a com el turisme massiu ha fet que una gran part dels habitants de l’illa on vaig néixer vegin als turistes com mers objectes els quals capitalitzar fins a treure’ls l’últim euro de les seves butxaques. Aquestes vivències que he tingut des de la meva infància m’han fet veure una perspectiva un poc diferent del que són les persones estrangeres que venen a gaudir de la teva ciutat.

Fa dos anys que vaig arribar a Barcelona i des d’aleshores he vist una constant i progressiva preocupació per la massificació del turisme, que porta anys i anys costa amunt i del qual sembla que mai en veurem la caiguda. Per mi és un tema que no em ve de nou, i sent sincers, del que n’estic cansat, ja que d’on venc, tot i voler ser positius, considero que a la meva illa és una batalla perduda. Els greuges de l’enfocament de la majoria dels negocis en el turisme són molts, tal com els estudis conclouen. Aquest fenomen comporta un augment de les desigualtats, més risc d’exclusió social i residencial i també, un creixement de la precarietat laboral. La inversió en zones turístiques fomenta la gentrificació, fent que els preus augmentin obligant a gran part dels veïns a mudar-se a altres zones per la impossibilitat de poder assumir els costos. L’habitatge a l’estat espanyol té un gran valor per molts d’inversors. A una zona tan enfocada al turisme fa que sigui un gran negoci el fet d’invertir en pisos i cases per llogar-les o vendre-les a un preu més elevat. Això fa que augmenti l’especulació, convertint l’habitatge en un actiu financer molt lucratiu, de la qual cosa, en surten molt perjudicades famílies i persones en risc d’exclusió.

Des de les esferes estatals i locals pocs esforços s’han fet per canviar aquesta situació. De mesures se n’han pres, però és evident que han estat insuficients. El fet d’intentar cada vegada guanyar més diners, però a la vegada controlar els viatgers que venen pareix, i des de fa molt de temps, impossible. El sector privat pressiona per ocupar més espais i tenir més llocs on mobilitzar-se per poder expandir el seu negoci. Juntament amb el sector públic, sembla que busquen convertir a la pròpia ciutat en un lloc d’oci, com si estigués viva, portant a unes conseqüències negatives que Barcelona, si segueix a aquest ritme, no serà capaç d’evitar.

Els turistes que solen venir es queden, de mitjana, 2,6 nits a la capital catalana. Sent aquesta la xifra més baixa de la història; en canvi, han gastat de mitjana més que els últims cinc anys. Els factors són diversos però el que està clar és que s’està intentant treure’n el màxim dels visitants , en el menor temps possible. Fet que no es produeixi ni una mínima integració entre el turista i la cultura de la ciutat, on aquest se centra més en no parar de tenir inputs donats pels negocis per tal que els visitants consumeixin i no tinguin temps ni de parar a pensar en el llegat cultural de la zona que els envolta.

L’impacte és greu, ja que s’està generant una pèrdua d’identitat per a la mercantilització del seu patrimoni. Els mateixos locals tradicionals, com botigues o bars, o bé han d’apujar els preus pels efectes de la gentrificació, fent inviable per al consumidor de tota la vida tornar, o bé directament desapareixen. Així, acabes sent reemplaçats per cadenes i franquícies molt grans que despersonalitzen la zona, i només cal veure el centre de Barcelona per trobar-ne exemples.

Aquest efecte també el podem observar en el mateix idioma. El català, com tots sabem, és un idioma que podem dir que ja ha de competir dins de l’Estat Espanyol per tenir la seva pròpia representació i que sigui respectada, tot i disposar d’un marc legal que li dona cert suport. El fet de tenir aquest visitant, per a qui tota una ciutat es bolca per fer-lo “sentir com a casa”, ha portat com a conseqüència que el llenguatge autòcton i de la zona estigui sent menys escoltat als carrers. En haver-hi cada vegada més locals enfocats en els viatjants, els quals busquen ampliar la seva visió, el seu mercat, i poder donar un servei amb menys barreres d’entrada, fa que s’enfoquin en la utilització de l’anglès i el castellà com a idioma referent pels seus negocis.

Com he esmentat abans no es preveu cap mesura que pareixi efectiva de veritat per aturar aquest succés. Deixant de banda els factors anteriors, com es podia esperar, un altre gran damnificat amb aquesta situació és el canvi climàtic, per tant, afectant indirectament a tota la població, el que succeeix a la capital catalana. Per fer-se una idea, aquest any s’espera que, en acabar el 2023, el total de passatgers en creuers arribi als 4 milions, fent així que unes 887 embarcacions arribin a la costa barcelonina. Cal recordar que són molt més contaminants que els avions i que només un d’ells contamina com 100 milions de cotxes tot per les emissions i l’aigua tan tòxica que desprèn al mar. Per tant, sent efectes molt alarmants que urgeix un veritable control d’aquestes emissions. Actualment, hi ha mesures concretes amb aquest objectiu, però o no són ben aplicades o no són suficients. Arran d’aquesta multitudinària arribada de vaixells any rere any, el port de Barcelona a set catalogat com el més contaminant de tot Europa, segons les conclusions donades de l’organització internacional ecologista Transport & Environment, que deixen a la capital catalana en molt mala posició.

Amb tants de costos que hi ha trobem algun benefici? És clar que sí, en trobem de molts, i d’una gran importància. En l’àmbit estatal, el turisme continua sent un dels sectors més claus per a l’economia, suposant el 61% del creixement econòmic del país i arribant a aportar un 12,2% del PIB per càpita. Són dades molt notables, la rellevància de les quals fa que s’esperi que sigui un sector ben remunerat i amb bones condicions laborals. Però crec que la gran majoria de la població sabem que això no és ben bé així. El nucli central dels beneficis acaba recaient en els empresaris. Les feines que ofereixen acaben sent precàries i amb un sou baix. Són tasques molt dures que van enfocades més als joves, perquè una persona d’edat avançada no podria aguantar el ritme de treball. Són moltes les queixes dels treballadors per tenir un sou baix i uns horaris que no els permeten tenir una conciliació laboral com toca. Tant és així que es veu com es donen cada vegada més casos de persones que prefereixen no treballar abans que entrar dins aquest sector.

Vista tota la problemàtica actual està clar que sense unes bones restriccions al sector del turisme que siguin realment efectives, es farà inviable que puguem lluitar contra els perills del canvi climàtic. No només això, sinó també de la pèrdua de la pròpia identitat de Barcelona, i de qualsevol altre lloc amb un turisme de masses descontrolat. Perquè no deixen de ser afectades per les conseqüències de la globalització sense límits, enfocada en el capital, que hem tingut des de les últimes dècades.

El Joan Carmona és estudiant de Grau de Ciències Polítiques i de l’Administració i del Grau en Dret a la Universitat Pompeu Fabra. Forma part de la Barcelona Debating Society i és soci de deba-t.org des de l’abril de 2023.

Les opinions, reflexions i anàlisis publicades a Contras-t, el bloc de deba-t.org, representen únicament el punt de vista de les persones que signen els articles. deba-t.org és una plataforma plural que té com a objectiu fomentar el pensament crític des del diàleg entre diferents idees i ideologies.