Iona Harkness

L’aparició de la dona en el cinema i els museus ha de constituir un personatge capaç d’encaixar en un limitat nombre de rols creats per a justificar el món que es representa. La socialització de gènere ja ens categoritza i ordena en una societat estricta, de manera que encaixem en un rol i espai concret. A través de la dialèctica es personifiquen caràcters associats al gènere femení com a base d’unes estructures patriarcals. Les expectatives se sintetitzen en l’ideal de bellesa i submissió o les conseqüències desastroses que comporta desmarcar-se’n.

Una dona enfadada expressa poder. Una dona callada conté segles de silenci escolant la paraula de l’home. Davant d’una resposta a l’ofensa causada a la dona aquesta serà condemnada a l’etiquetatge. La dinàmica d’expressió descrita es representa a través d’imatges, històries i mites. Des d’una visió conductualista podríem preveure la instrumentalització dels mitjans de comunicació amb l’objectiu de perpetuar la divisió d’espais. Alhora, la societat es desconstrueix i reinventa des de la visió de l’espectador que integra com a pròpies les actituds mostrades a la gran pantalla.

Una dona enfadada expressa poder. Una dona callada conté segles de silenci escolant la paraula de l’home.

Analitzant els rols que han assumit personatges femenins sobre paper, observem dues dones contraposades. Per una banda, un subjecte passiu i emmarcat dins els límits de la manifestació dels estàndards de bellesa. D’altra banda, trobem la personificació de la “ràbia femenina” retratada com a conducta desviada. Com si es tractés d’una disputa entre Eva i Maria, s’estableixen dos pols on figura el pecat i la divinitat respectivament. La demonització del cos femení materialitza els valors que corrompen una estructura patriarcal des d’una visió pessimista. Estem acostumats a l’expressió del caos, el mal i la bogeria en una ràbia articulada.

Per afegit, el cos femení ha estat directament associat amb la violència. Representades com a monstres quan no tenen cabuda dins d’una narrativa passiva. Prenent de base diversos mites com el de vagina dentada, traduïda com a vagina amb dents, són alienadades i objectificades culpables de la incomoditat masculina. Aquestes femme fatale són també un clar exemple que la veu femenina s’empodera a través del mal. La seva sexualització comporta atribuir la malícia a la constitució del cos femení, del qual no es pot deslligar.

La ràbia femenina o feminine rage s’ha ridiculitzat fins al punt de convertir-se en un rol essencial de moltes obres clàssiques i del segle XX. Es tracta de la personificació de tots els elements característics de l’anomenada debilitat del sexe femení. Amb l’objectiu de reforçar les creences populars que imposen una visió tan destructiva del seu caràcter, es caricaturitzen certs trets. Entre les principals figures destaquem, la mestressa de casa embogida, l’última supervivent o la traïció adolescent. Totes tenen en comú que perpetuen la representació de dones fictícies presents en l’imaginari col·lectiu.

La feminine rage s’ha ridiculitzat fins al punt de convertir-se en un rol essencial d’obres clàssiques i del segle XX. És la personificació de tots els elements característics de l’anomenada debilitat del sexe femení.

Alguns dels exemples més recents inclouen l’actuació de Florence Pugh a Don’t Worry Darlin com a mestressa de casa o Emerald Fennell en la película a Promising Young Woman. Com s’ha comentat anteriorment, no es tracta d’una tendència moderna i està present en la mitologia índia amb figures com les deesses Sita i Kali o en nombroses històries de l’Olympia com Demeter i Calypso. Des de fa segles la literatura i cultura, s’han encarregat de posar al capdavant com a personatges femenins aquells que s’adeqüen a la narrativa patriarcal.

Les conseqüències de rebre aquests missatges implícits en el consum de mitjans afecten ambdós sexes. En primer lloc, la ficció exagera una realitat que la dona identificarà com a pròpia lligat d’una autocorrecció, convertint-se en una eina de control. D’altra banda, l’home interioritza una correlació entre l’expressió femenina i el producte negatiu que se’n deriva.

Cal recordar que tot i originar-se de la consciència social imaginària, la normalització d’aquestes conductes excèntriques a la gran pantalla, construeix un espai que taca les relacions de diari.

Les estrelles de Hollywood interpretaven aquest “female rage” com a una reacció desproporcionada a l’actuació d’un home concret. La mirada psicòtica que es descriu posa en perill l’ordre social i, per tant, als fills i el marit dins d’un context més reprimit. Són dones desplaçades i humiliades a títol individual, tot i que el missatge es dirigeix a tota la comunitat. La insignificança de l’acte és d’especial rellevància, ja que perpetua el discurs emotiu de la naturalesa femenina i minimitza els seus dilemes quotidians.

La realitat és que les actrius no interpreten un paper massa allunyat de les dones de fet. Elles creixen disgustades i plenes d’ira tancades dins les estructures patriarcals que turmenten a qualsevol individu exclòs en un context masclista i colonial.

El sistema reclama la discreció de les oprimides que es mosseguen la llengua. “L’altre sexe” ha crescut al llarg dels segles en l’ombra i servil. Sustentant el pes de les dones mortes, violades i maltractades subjacents a l’imperatiu del silenci.

El moviment feminista ha reclamat l’etiqueta denigrant de “feminine rage” transformant-la en un senyal de canvi social i empoderament.

Com tendeix a succeir en termes generals, el moviment feminista ha reclamat l’etiqueta denigrant de “feminine rage” transformant-la en un senyal de canvi social i empoderament. Aquesta dona crida davant de la injustícia en la qual han convertit la seva existència. No perdona el maltracta i s’encarrega d’emetre les repercussions pertinents. Sense justificacions, ocupa l’espai que li correspon. En última instància es reclama el dret a la llibertat d’expressió més enllà de l’àmbit polític, convertint els afers personals en un assumpte polític .

Cal prendre consciència de l’existència de les connexions entre el contingut que consumim, deconstruint les històries fictícies evitem recrear-les. Davant l’aparició de moviments que pretenen empoderar la figura de la dona i oferir recursos per a combatre la misogínia interioritzada, s’invaliden les seves experiències lligant-les a característiques emocionals negatives: obsessiva, dramàtica, boja, etc.

Per a concloure, la protesta femenina no es deixa portar per les emocions i la debilitat, al contrari, necessita el pensament racional per a reclamar la veu de la qual se li ha privat.

 

Iona Harkness és estudiant del Grau de Ciències Polítiques i  de l’Administració de la Universitat Pompeu Fabra. Actualment, té interès en la poesia, jazz i l’esgrima, i es voldria especialitzar en assessoria per la transició climàtica. Forma part de deba-t.org des de novembre del 2022.

 

Les opinions, reflexions i anàlisis publicades a Contras-t, el bloc de deba-t.org, representen únicament el punt de vista de les persones que signen els articles. deba-t.org és una plataforma plural que té com a objectiu fomentar el pensament crític des del diàleg entre diferents idees i ideologies.