Vista del litoral de Barcelona des del mar, amb la Torre Mapfre, l’Hotel Arts i El Peix, obra de l’arquitecte Frank Gehry. Barcelona, 15 d’abril de 2024.

Àlex Mas Bastida

Sovint va bé, escriure. Plasmar, negre sobre blanc, els pensaments que ens passen pel cap és una bona manera d’aprendre a anomenar-los, de donar-los profit i, sobretot, d’entendre què els provoca. En aquest sentit, fa un temps que la meva intuïció (la manera fàcil d’anomenar els raonaments infundats) em diu que hi ha quelcom que no està bé, en com s’articula la nostàlgia políticament. Tinc la sensació que, volguda o involuntàriament, fa temps que aquest sentiment s’ha pervertit.

“[…] el verí de la nostàlgia no rau en la nostàlgia com a tal, sinó en l’ús i, sobretot, en la importància que li donem en la creació del nostre imaginari a futur.”

Ens hem acostumat que els polítics facin referències constants al passat. No em malinterpreteu: referenciar el passat per entendre el present és molt positiu, fins i tot diria que necessari. Cap persona que es preui negarà al passat les ensenyances que l’hi pugui oferir. Em permetreu, però, que citi el clixé atribuït a Paracel: el verí és en la dosi. Com amb tot, doncs, el verí de la nostàlgia no rau en la nostàlgia com a tal, sinó en l’ús i, sobretot, en la importància que li donem en la creació del nostre imaginari a futur.

Emprant l’erudició autoatribuïda que tenim aquells que estudiem la branca menys social de les ciències socials, he identificat tres definicions possibles de la nostàlgia. Les explico.

En primer lloc, puc definir la nostàlgia com un sentiment espontani relatiu a la més privada de les esferes. Emocionar-se quan hom torna a passar pel carrer que un cop va ser casa; les tardes en què, cervesa en mà, el grup d’amics recordeu anècdotes passades… En definitiva, un procés mental que ens pertany a cadascú i que, per sobre de tot, procurem de mantenir en el nostre interior: ningú no va pel carrer exterioritzant la nostàlgia que sent quan passa per davant del número X del carrer X. A més, la nostàlgia té quelcom de místic en la seva espontaneïtat. La major part de les vegades la nostàlgia ens arriba de sobte, quan sentim una olor o el nom d’algú que feia molt que no recordàvem. En definitiva, la nostàlgia és quelcom personal i espontània.

Fins aquí, tot en ordre. Igual que podem sentir por, tristesa… també podem sentir nostàlgia. El problema rau, penso, en l’ús que es fa d’aquest sentiment inevitable i incontrolable (per espontani) quan s’exporta a l’esfera pública. Aquí entra la meva segona definició: la nostàlgia és una gran eina de propaganda política. No m’hi estendré gaire, en aquest punt, perquè penso que és sobre el que s’hi ha vessat més tinta. Són innombrables els exemples d’ús tendenciós del passat per evocar un sentiment concret en l’electorat. D’aquesta manera, aquell que mira de convèncer la gent de la seva proposta només ha de saber pitjar el botó concret que, màgicament, faci recordar al convençut quelcom positiu del seu passat, que sempre coincideix en una sola cosa: el convençut en qüestió era més jove i ple de vida. Potser per això en té un bon record…

“La política que pretén governar el futur ha d’acceptar, necessàriament, un component de risc”.

Un cop exposades les dues primeres definicions, que són sens dubte les més trallades i òbvies, desenvolupo la que penso que no és tan evident a primera vista: la nostàlgia com a símptoma d’incapacitat per imaginar un futur. Suposo que he fet uns quants salts argumentals de cop, però crec que valia la pena descriure i després explicar. La política que pretén governar el futur ha d’acceptar, necessàriament, un component de risc. Imaginar un escenari de futur a deu anys vista implica fer moltes assumpcions que, potser, no s’acaben complint. Aquest risc, inevitablement, genera por en aquells que no estan del tot convençuts de cap a on volen anar o, fins i tot, en aquells que governen a les palpentes. Aquest sentiment, evidentment, és difícil d’assumir, motiu pel qual molts opten per la via fàcil: reciclar (sovint infructuosament) el passat.

A tall d’exemple i per a fer més entenedora la meva disserció, fa temps que tinc aquesta sensació quan miro la política catalana: tothom evoca la “Barcelona dels Jocs Olímpics” o la “Catalunya de CiU” com a referent de futur, mentre obliden que el que va fer especials aquests dos grans projectes de país va ser, justament, la seva valentia a l’hora de mirar endavant i, sobretot, la seva acceptació del risc com a component inherent del seu projecte polític: només pots acceptar el risc si consideres que el teu projecte polític val la pena de ser arriscat.

“Aquest és el gran problema: cap dels partits de govern a Catalunya entén gaire bé la realitat que pretén governar.”

Per això, quan els dos grans partits catalans s’emmirallen constantment en els seus homòlegs passats no puc deixar de veure-hi un desig més que no pas una guia. Fa la sensació que pensen que, si ho diuen moltes vegades i molt insistentment, la Catalunya de 1992 (es miri des d’on es miri) tornarà a ser una realitat. Una realitat que, siguem honestos, entenen molt millor que no pas l’actual. Aquest és el gran problema: cap dels partits de govern a Catalunya entén gaire bé la realitat que pretén governar. Per això, quan intenten resoldre els problemes de país, els problemes que requereixen una visió a llarg termini, acaben caient en les promeses magnànimes del passat o en les velles tecles que van funcionar per societats molt menys atomitzades que l’actual.

Tot i això, penso que els partits són un reflex dels seus votants (segon clixé, prometo que és l’últim). En aquest sentit, les demandes que la ciutadania els hi expressa són les que tracten d’implementar o, fins i tot, les que inevitablement imiten (els polítics, al final del dia, son ciutadans que s’informen i reflexionen com tota la resta de ciutadans). No em refereixo a les mesures concretes, però. Em refereixo a l’estat d’ànim general. Potser el problema és en part nostre; potser no ens (els) permetem de pensar a llarg termini; potser, i això fa més por encara, som incapaços de pensar a llarg termini. Potser per això trobem refugi en aquestes proclames que ens evoquen a un món antic i idealitzat. La Catalunya d’avui reclama, més que mai, que deixem enrere els vells marcs mentals que, temps ençà, van reconfortar a esquerra i dreta. Cal que tots assumim que el comfort de la passivitat davant d’un món que no canviava ja no existeix. Reclama, en resum, que fem un rèquiem al 1992.


Àlex Mas Bastida és estudiant d’Economia i Dret a la Universitat Pompeu Fabra. És Secretari General de deba-t.org i soci des de 2023.