Lucia Rebull Martínez.´

Ens trobem davant un context geopolític complex, amb canvis constants i amb l’emergència de nous actors i Estats que estan redefinint les dinàmiques internacionals establertes fins ara. Dins d’aquest paradigma, la Unió Europea fa anys que s’enfronta a un procés de pèrdua d’influència com a agent rellevant en l’esfera internacional, el qual s’ha acabat de materialitzar amb la incapacitat de posar fi al conflicte d’Ucraïna. En canvi, Rússia s’ha anat posicionant com a potència emergent dins un sistema internacional cada vegada més multipolar, i no només està amenaçant la integritat del continent europeu, sinó que també desafia la UE en regions on històricament havia estat clau, com l’Àfrica.

Malgrat la visió occidental del continent africà es relacioni amb la pobresa i la immigració, Àfrica no és en cap cas un actor menor: compta amb 54 estats membres a l’Assemblea General de les Nacions Unides, una població en creixement i un terç de la riquesa en recursos naturals globals. A més a més, concentra grans reserves de minerals crítics, les terres rares, utilitzats per tota classe de dispositius elèctrics i fonamentals pel model productiu i econòmic global. No és d’estranyar doncs que, en els últims anys, el continent s’hagi convertit en un espai de disputa geopolítica entre actors tradicionals com la Unió Europea i els Estats Units i noves potències emergents com la Xina, Índia i Rússia.


No és d’estranyar doncs que, en els últims anys, el continent s’hagi convertit en un espai de disputa geopolítica.

En aquest escenari, Rússia ha adoptat una estratègia pragmàtica i de baix cost per expandir la seva influència al continent. Lluny de plantejar un model de desenvolupament econòmic o de democratització com ha intentat sense èxit la Unió Europea, Moscou es presenta com un aliat que respecta la sobirania dels estats africans i que no imposa condicions polítiques o ideològiques a la seva cooperació. Aquesta “estratègia de l’indefens” li ha permès guanyar-se la simpatia de nombrosos governs, especialment aquells que desconfien de les ingerències occidentals. Rússia ha sabut aprofitar l’antagonisme històric cap a les antigues potències colonials europees per projectar-se com una alternativa, la qual sembla estar funcionant. Per tant, considero oportú fer una mica d’autocrítica i veure fins a quin punt aquesta voluntat occidental de difondre el model i els valors democràtics arreu resulta ser efectiva o si, per contra, ens situa en un desavantatge enfront règims com el rus o el xinès.


Aquesta “estratègia de l’indefens” li ha permès guanyar-se [a Rússia] la simpatia de nombrosos governs, especialment aquells que desconfien de les ingerències occidentals”.

A més a més, un dels pilars d’aquesta expansió ha estat la cooperació en seguretat i defensa. Moscou ha tancat acords amb Mali, Níger, Nigèria i Burkina Faso per a la venda d’armes, la formació de tropes i el desplegament de mercenaris a través del Grup Wagner. D’aquesta manera ha anat forçant la retirada de tropes franceses, italianes i espanyoles a aquests països. A canvi, Rússia ha obtingut un accés privilegiat a recursos estratègics com l’or, els diamants i el gas. En molts casos, aquesta relació es basa en un intercanvi directe: seguretat i estabilitat per a governs fràgils a canvi de concessions sobre recursos naturals.

Un exemple paradigmàtic d’aquesta estratègia és el de Níger, país clau per a la Unió Europea, ja que exporta aproximadament un quart de l’urani que necessita el bloc comunitari. Després del cop d’estat de 2023, la junta militar ha anat reforçant els seus llaços amb Rússia i, el Grup Wagner, ha obtingut la concessió d’extracció d’urani que anteriorment gestionava l’empresa francesa Orano. Això no només suposa un cop a la influència francesa a la regió, sinó que també posa en risc el subministrament d’urani a la UE, altament dependent d’aquest material per a la seva producció energètica.

El mateix patró es repeteix en altres regions. Al Sudan, el Grup Wagner controla bona part de les mines d’or del país, i els ingressos obtinguts a través de l’explotació d’aquests recursos contribueixen directament al finançament de la guerra d’Ucraïna. Aquesta col·laboració entre les elits militars africanes i la pressió dels mercenaris de Wagner posen en manifest la capacitat de Rússia per garantir fonts alternatives de finançament. D’aquesta manera, mitjançant l’explotació de recursos a l’Àfrica, el Kremlin aconsegueix mitigar l’efecte de les sancions occidentals i mantenir la seva agressió militar contra Kíiv. A més, la capacitat de Rússia per establir aliances amb estats africans s’ha traduït en suports diplomàtics en grans organismes internacionals, com es va evidenciar en les votacions de l’ONU sobre la invasió d’Ucraïna. Allà, 24 països africans es van abstenir i alguns van votar en contra de la resolució que condemnava l’agressió russa a Ucraïna. Per tant, fins a quin punt estan sent efectives les penalitzacions que Europa tracta d’imposar a Putin? L’objectiu d’excloure a Rússia està suposant l’autoaïllament d’Europa?

No només suposa un cop a la influència francesa a la regió, sinó que també posa en risc el subministrament d’urani a la Unió Europea,

Tanmateix, la intervenció russa va de la mà de campanyes de desinformació que modifiquen els resultats electorals a favor seu, apostant per líders autocràtics amb qui reparteixen els beneficis econòmics en detriment de la població. A més a més, Rússia ha utilitzat les xarxes socials per promoure l’odi contra les potències occidentals aguditzant el sentiment antioccidental i creant un ambient d’agitació social que es barreja amb l’augment de grups terroristes, especialment jihadistes. Tot plegat, les conseqüències que se’n poden derivar per a la seguretat europea són considerables.

Mentrestant, la UE sembla mancada d’una estratègia clara. La ingerència russa a Àfrica s’ha dut en paral·lel a la invasió ucraïnesa i, mentre Europa desvia tota la seva atenció al conflicte rus-ucraïnès, Putin aprofita per desestabilitzar règims a l’Àfrica, especialment a la zona del Sahel, la més propera geogràficament Europa i també amb la que més relacions econòmiques i diplomàtiques es tenia. A més a més, els discursos sobre cooperació i desenvolupament no es tradueixen en accions concretes que competeixin amb les ofertes Rússia, la qual no imposa condicions democràtiques ni de preservació de drets humans en els seus acords. En aquest sentit, la UE no pot continuar abordant les relacions amb els règims africans basant-se exclusivament en l’ajuda al desenvolupament, ja que la ineficàcia d’aquestes polítiques han deixat un buit que Putin ha sabut aprofita. Per tant, s’ha aconseguit debilitar la Unió Europea al seu propi continent així com a l’Àfrica. Caldrà veure doncs si la Unió Europea és capaç de reaccionar i afegir a l’agenda la política exterior envers Àfrica, ja que ens enfrontem a reptes molt complexos com la dependència energètica, la necessitat de minerals crítics, la seguretat i la immigració entre d’altres. El denominador comú entre tots aquests és que Àfrica té la clau per mitigar-ne els efectes, per tant, és primordial garantir bones relacions diplomàtiques i econòmiques amb el continent, especialment en un context internacional multipolar on Rússia juga un paper important en el debilitament de la geopolítica europea.

Per tant, és hora que Europa aixequi la mirada, sigui crítica amb el fracàs d’importar el model democràtic occidental a països amb característiques radicalment diferents i opti per una política exterior que pugui competir amb les creixents amenaces d’altres potències com Rússia, que ha sabut adaptar-se millor a les realitats locals i establir aliances estratègiques amb països africans.

La Lucia Rebull Martínez és estudiant del grau de Ciències Polítiques i de l’Administració Pública a la Universitat Pompeu Fabra. És sòci des de l’octubre de 2024.

Les opinions, reflexions i anàlisis publicades a Contras-t, el bloc de deba-t.org, representen únicament el punt de vista de les persones que signen els articles. deba-t.org és una plataforma plural que té com a objectiu fomentar el pensament crític des del diàleg entre diferents idees i ideologies.