Patrick Chappatte, “Migrants and the European Union,” International New York, April 25, 2015

Lara Michelli Álvarez

Si la defensa dels drets humans és un dels pilars identitaris de la Unió Europea, per què la seva política migratòria sembla regir-se per una lògica completament diferent? La resposta a aquesta pregunta està plena de contradiccions, igual que les actuacions de l’última dècada, i el que està en joc és la coherència de la Unió amb els seus propis principis. Arran de les crisis migratòries i l’augment d’arribades de migrants al continent, la Unió ha optat per signar acords, memoràndums i associacions estratègiques amb règims amb deriva autoritària perquè aquests continguin els immigrants abans que arribin a les fronteres europees. Aquesta solució, que sobre el paper pot semblar només una qüestió logística, en la pràctica trasllada a les mans de tercers, i sense garanties de protecció, la responsabilitat sobre persones que fugen de guerres, persecucions o pobresa. El resultat és una incongruència que erosiona la legitimitat de la Unió com a referent global i que converteix el relat dels drets humans en un discurs d’ús selectiu, que es reclama contra qui no interessa i s’arxiva amb qui sí.

“Perquè el problema és doble: externalitzar el control de les pròpies fronteres ja és discutible, però fer-ho en països que no respecten els drets dels seus propis ciutadans fa difícil creure que ho faran amb els de persones migrants.”

Tal com defineix el politòleg Ian Manners, la Unió Europea ha construït la seva personalitat i es diferencia d’altres potències gràcies al seu discurs en defensa de la democràcia, els drets humans i l’estat de dret. El seu concepte Normative Power Europe (Manners, 20021), desenvolupa la idea que la influència europea no resideix únicament en el seu abast polític i econòmic, sinó en la seva capacitat per promoure normes i valors com a estàndards ètics. Però un discurs només val en la mesura que es compleix la seva aplicació. Mentre s’exigeix a altres països que es respectin els drets fonamentals, la Unió estableix acords amb governs amb un historial de vulneracions dels drets humans i manca de garanties democràtiques. Aquesta incompatibilitat no és nova, però actualment ha acabat per institucionalitzar-se a través d’una política migratòria cada vegada més basada en l’externalització del control fronterer i la delegació en governs autoritaris. I aquest és el punt més delicat, perquè el problema és doble: externalitzar el control de les pròpies fronteres ja és discutible, però fer-ho en països que no respecten els drets dels seus propis ciutadans fa difícil creure que ho faran amb els de persones migrants.

Aquest patró és tan repetit que no es pot continuar considerant una excepció. Per poder entendre el seu inici, cal ubicar-nos en 2015, l’any en el qual més d’un milió de persones van arribar a Europa pel mar, moltes d’elles fugint de la guerra de Síria (UN News, 20152). L’esmentada “crisi dels refugiats” va comprometre la capacitat i, sobretot, la voluntat política de la Unió Europa per gestionar de forma coordinada una resposta comuna. Tot i això, en comptes de reforçar un sistema d’asil, la majoria d’estats membres van optar per tancar les seves fronteres internes i la pròpia Unió va buscar una solució ràpida fora del seu territori. El març del 2016 es va signar la Declaració UE-Turquia (European Council, 20163), la qual destinava uns 6.000 milions d’euros a Ankara per contenir els fluxos migratoris abans que arribessin a Grècia. L’acord va ser presentat com una mesura excepcional i temporal que amb el temps va esdevenir molt més que això: es va convertir en el model sobre el qual la Unió construiria tota la seva política migratòria. En aquest sentit, el problema de fons és que la Unió va trobar la manera de deixar de gestionar crisis, per gestionar només la seva visibilitat. D’aquesta manera no es va aconseguir que hi hagués menys persones amb necessitat de protecció, sinó que només arribessin menys a les fronteres on la Unió havia d’exercir les seves obligacions.

“La reiteració del patró deixa veure que no és la resposta urgent a una crisi concreta sinó una estratègia consolidada que es repeteix canviant de soci segons l’interès del moment.”

Aquest marc no va desaparèixer quan l’emergència del 2015 va remetre, sinó que es va repetir cada vegada que una nova ruta migratòria era objecte de debat públic. El 2017, Itàlia va signar un memoràndum amb Líbia, avalat per Brussel·les amb fons europeus per equipar la seva guàrdia costanera i controlar les fronteres (European Council, 20174). Aquest fet no va trigar a cridar l’atenció de l’ONU i l’alt comissionat dels drets humans, els quals van qualificar els centres de detenció libis com “un afront a la consciència de la humanitat” (Office of the High Commissioner for Human Rights, 20175). El 2023 va ser Tunísia qui va rebre 127 milions (European Commission, 20236), pocs mesos després que el seu president organitzés deportacions forçoses d’immigrants subsaharians al desert, i el 2024 Egipte va ser amb 7.400 milions d’euros (European Commission, 20247) per a un govern que havia arribat al poder a través d’un cop d’estat militar en el 2013. La reiteració del patró deixa veure que no és la resposta urgent a una crisi concreta sinó una estratègia consolidada que es repeteix canviant de soci segons l’interès del moment. Aquesta és una gran paradoxa, ja que una Unió que s’abandera protectora dels drets humans acaba per convertir en socis imprescindibles a uns règims que els vulneren, perquè externalitzar resulta més fàcil i menys costos políticament que reformar el sistema i assumir ella mateixa un compromís amb la competència migratòria. Per aquest motiu, la Unió ha perdut els incentius per resoldre allò que realment falla: un sistema d’asil comú i un repartiment efectiu de les responsabilitats entre els estats membres.

“[…] hi ha vides que activen el mecanisme de solidaritat europea i d’altres que activen el mecanisme de contenció. La diferència no la marca el dret internacional, sinó qui travessa la frontera, des d’on i en quin context geopolític.”

Just en aquest context, va esclatar la guerra a Ucraïna, la qual va demostrar que la Unió Europea sí sap actuar en casos de crisi humanitària. Es va activar per primera vegada la Directiva de Protecció Temporal, que atorgava residència, accés al mercat laboral, sanitat i educació per a milions de persones, sense la necessitat de tramitar un asil. A setembre del 2026, encara 4,43 milions de persones continuaven emparades per aquest règim (Eurostat, 20248). Pels qui creiem en una Europa que protegeix en un context en què la humanitat ha de pesar més que la frontera, la resposta a la crisi ucraïnesa va ser la correcta, però justament per aquest motiu la fa tan reveladora. Aquesta mostra que la capacitat existeix realment, que els procediments es poden agilitzar i que la solidaritat europea no és una il·lusió. Delata precisament que el seu silenci en altres casos no és un problema de recursos ni de complexitat burocràtica, sinó de prioritat política: hi ha vides que activen el mecanisme de solidaritat europea i d’altres que activen el mecanisme de contenció. La diferència no la marca el dret internacional, sinó qui travessa la frontera, des d’on i en quin context geopolític.

En aquest sentit, si els acords amb tercers països manifesten externament aquesta distància entre la convicció i la conveniència, el cas de Fabrice Leggeri ho fa internament i és, fins i tot, més representatiu, ja que no permet delegar culpes i responsabilitats sobre altres governs més enllà del propi. Leggeri va dirigir Frontex, l’agència europea de gestió de fronteres, entre 2015 i 2022 i va dimitir després de les investigacions de l’Oficina Europea de Lluita contra el Frau sobre els pushbacks en calent a immigrants en el mar Egeu (European Council on Refugees and Exiles, 20229). El març del 2026, la justícia francesa va obrir una investigació judicial contra ell per la presumpta complicitat en crims contra la humanitat, que ell nega (Le Monde, 202610). Tot i que actualment no existeix cap condemna oficial, cal analitzar el fet des de la perspectiva institucional. Poc després, la Unió Europea va implementar el nou Pacte de Migració i Asil (202411), presentat com a la gran reforma que finalment garantiria procediments “ràpids, justos i segurs” a les seves fronteres. Però amb quina legitimitat compta la Unió si paral·lelament s’investiga a qui va dirigir durant 7 anys l’agència encarregada de vigilar-les? Un pacte no genera confiança pel fet d’existir, sinó quan és capaç d’implementar mecanismes reals de rendició de comptes, fet que en aquest cas es posa en dubte. Si qui havia de vetllar per les fronteres queda sota sospita, el que està en qüestió no és només una persona, sinó que el sistema de control pugui garantir procediments segurs.

“Mentre que el debat continuï sent qui ha de gestionar el flux migratori i no com garantir la dignitat de qui l’efectua, la distància entre el que es diu a Brussel·les i el que se signa al Caire, Tunis o Kigali marcarà la credibilitat de la Unió Europea i suposarà, o no, la fi del seu poder com a potència normativa.”

Aquesta mateixa lògica s’aplica a un nou mecanisme de la Unió per controlar els fluxos migratoris: els return hubs, centres a tercers països on es podrien enviar a persones amb ordres d’expulsió. Aquest va ser un model aprovat pel Parlament i el Consell el juny d’aquest mateix any i alguns dels candidats més repetits a negociacions bilaterals han estat països com Uganda, Ruanda i Uzbekistan (Euronews, 202612). Tot i que sobre el paper s’exigeix a aquests països que respectin els drets humans i el principi de no devolució, qui comprova aquest compliment, amb quina freqüència i què ocorre quan s’incompleixen les mesures són preguntes que queden sense resposta. La pròpia Agència de Drets Fonamentals de la UE (European Union Agency for Fundamental Rights, 202513) ja va advertir a través d’informes que sense mecanismes independents de supervisió, aquestes garanties corrien el risc de quedar reduïdes a una formalitat sense cap efecte real. Sense supervisió, la Unió no externalitza només la gestió, sinó també la possibilitat de rendir comptes. La Unió pot afirmar així que exigeix el respecte als drets humans sense disposar de cap mecanisme per comprovar el seu compliment, una dinàmica que reprodueix, ara amb cobertura legal, les lògiques dels acords amb Turquia, Líbia, Tunísia i Egipte.

 

Arribats a aquest punt, es podria afirmar que la Unió Europea ha renunciat als seus valors, però seria una acusació molt simplista. El que sí es pot assenyalar és que els ha subordinat sistemàticament a la seva estratègia migratòria, reservant-los només per als casos en què l’interès geopolític coincideix amb el seu discurs i principis. I el problema és justament aquest, que rere cada acord hi ha persones titulars de drets fonamentals que la Unió tracta com a xifres i no com a subjectes a protegir. Mentre que el debat continuï sent qui ha de gestionar el flux migratori i no com garantir la dignitat de qui l’efectua, la distància entre el que es diu a Brussel·les i el que se signa al Caire, Tunis o Kigali marcarà la credibilitat de la Unió Europea i suposarà, o no, la fi del seu poder com a potència normativa.

Lara Michelli Álvarez és estudiant de Ciències Polítiques i de l’Administració a la Universitat Pompeu Fabra. És sòcia de deba-t.org des de setembre de 2024.

Referències

1. Manners, I. (2002). Normative power Europe: A contradiction in terms? Journal of Common Market Studies, https://doi.org/10.1111/1468-5965.00353

2. UN News (Desembre 22, 2015). Refugees and migrants fleeing to Europe in 2015 top unprecedented one million – UN. United Nations, https://news.un.org/en/story/2015/12/518752-refugees-and-migrants-fleeing-europe-2015-top-unprecedented-one-million-un

3. European Council (Març 18, 2016). EU-Turkey statement, 18 March 2016. https://www.consilium.europa.eu/en/press/press-releases/2016/03/18/eu-turkey-statement/

4. European Council (Febrer 3, 2017). Malta Declaration by the members of the European Council on the external aspects of migration: addressing the Central Mediterranean route. https://www.consilium.europa.eu/en/press/press-releases/2017/02/03/malta-declaration/

5. Office of the High Commissioner for Human Rights. (Novembre 14, 2017). UN Human Rights Chief: Suffering of migrants in Libya is an outrage to conscience of humanity. https://www.ohchr.org/en/press-releases/2017/11/un-human-rights-chief-suffering-migrants-li bya-outrage-conscience-humanity

6. European Commission (Setembre 22, 2023). Commission announces almost €127 million in support of the implementation of the Memorandum of Understanding with Tunisia and in line with the 10-point plan for Lampedusa. https://enlargement.ec.europa.eu/news/commission-announces-almost-eu127-million-support-implementation-memorandum-understanding-tunisia-2023-09-22_en

7. European Commission. (Març 17, 2024). Joint declaration on the strategic and comprehensive partnership between the Arab Republic of Egypt and the European Union. https://enlargement.ec.europa.eu/news/joint-declaration-strategic-and-comprehensive-partner ship-between-arab-republic-egypt-and-european-2024-03-17_en

8. Eurostat. (Setembre 10, 2026). 4.43 million under temporary protection in July 2026. European Commission. https://ec.europa.eu/eurostat/web/products-eurostat-news/w/ddn-20260910-1

9. European Council on Refugees and Exiles. (Abril 29, 2022). Frontex: Leggeri out reportedly over OLAF scrutiny as new investigation points to cover up of pushbacks, coast guard agency is up’, Switzerland sees protests ahead of referendum. https://ecre.org/frontex-leggeri-out-reportedly-over-olaf-scrutiny-as-new-investigation-points

10. Le Monde. (Març 24, 2026). French judge probes former EU border chief for complicity in crimes against humanity. https://www.lemonde.fr/en/france/article/2026/03/24/french-judge-probes-former-eu-border-c hief-for-complicity-in-crimes-against-humanity_6751767_7.html

11. Regulation (EU) 2024/1351 of the European Parliament and of the Council of 14 May 2024 on asylum and migration management, amending Regulations (EU) 2021/1147 and (EU) 2021/1060 and repealing Regulation (EU) No 604/2013, OJ L 2024/1351, 22.5.2024. http://data.europa.eu/eli/reg/2024/1351/oj

12. Euronews. (Setembre 4, 2026). Five EU countries aim to send migrants to ‘return hubs’ by 2027. https://www.euronews.com/2026/09/04/five-eu-countries-aim-to-send-migrants-to-return-hub s-by-2027

13. European Union Agency for Fundamental Rights. (Febrer 6, 2025). Return hubs: Fundamental rights considerations. https://fra.europa.eu/en/publication/2025/return-hubs