Josep Servera Taltavull

Quan se’m va demanar d’escriure un article per la secció de Contras-t, em vaig aturar a pensar; quin missatge d’utilitat puc transmetre als socis de Deba-t.org a través d’aquesta lectura? Què tenc jo a dir respecte a la situació del món actual, i concretament al nostre context? No va ser una resposta fàcil. És, alhora, una responsabilitat per servir a l’associació de coneixement útil, veraç i ric, i compromís. Compromís per influir en el pensament de cadascú de vosaltres, lectors, encara que sigui una mínima percepció diferent, revolteig d’idees o simplement entretenint llegint del que tots ens agrada: la política, la societat i el seu progrés.

És per això que en aquest primer escrit d’opinió parlaré de dos conceptes que, aquells que em coneixen, saben que utilitzo constantment, i veig aquí l’espai indicat per aprofundir en la seva importància. Xerr de la moderació i el consens. Moderació no significa renunciar a les idees pròpies, sinó entendre que aquestes no sempre poden imposar-se tal com les voldríem i que, en democràcia, també cal saber adaptar-les a la realitat. I consens no significa absència de conflicte, sinó capacitat de gestionar-lo sense convertir l’adversari en enemic. I resulta estrany que un estudiant d’humanitats, que suposadament hauria de pensar en mil·lennis abans de Crist i parlant d’escultures o de les escoles medievals del segle XIII, estigui parlant de moderació i consens. Lectors i lectores, poden haver ocorregut dues coses: o bé aquest servidor s’ha equivocat de grau universitari, o tot el que ha après fins a dia d’avui ho ha fet amb la perspectiva d’aprendre del passat que ens ha marcat el present, i que vol intentar millorar el futur.

“[…] és gràcies a aquell esperit que es va aconseguir construir un marc constitucional democràtic que ha estructurat la vida política i social durant gairebé cinc dècades. Alguna cosa es devia fer bé.”

Deixant de banda introduccions més aviat filosòfiques, entr en matèria. El passat 22 de setembre, el diari El País va publicar una entrevista1 a l’expolític i fill de l’expresident del Govern espanyol, Adolfo Suárez Illana. El motiu principal de l’entrevista és la presentació del seu llibre: La concordia es possible, però a banda d’això, va deixar reflexions força interessants que vull compartir amb vosaltres.

El fil conductor de l’entrevista és la concòrdia, símil del consens. En ella, es demana a Suárez Illana si les circumstàncies de la Transició espanyola que van fer possible un consens per elaborar la Constitució del 78 i dur al país a una democràcia, ara serien possibles. Suárez hi afirma «si lo fue en unas circunstancias extraordinarias y complicadas como aquellas, creo que lo es siempre». Es pot discrepar sobre aquell fet, de fet, Suárez reconeix que no va ser un camí de roses. Però si em permeteu, sense caure en la mitificació o en afirmar que tot el que es va fer va ser correcte, és gràcies a aquell esperit que es va aconseguir construir un marc constitucional democràtic que ha estructurat la vida política i social durant gairebé cinc dècades. Alguna cosa es devia fer bé. És per això que em faig meves les paraules dites a continuació:

«La concordia no es una palabra, es un sentimiento; es un método de hacer política, de convivencia, un diálogo entre iguales para acordar, y eso en sí mismo fue el acierto».

En l’actualitat ens trobam en un clima de crispació i polarització, no només política, sinó en tots els àmbits de la societat que és negatiu per a tothom. Quan un es troba en un context així, l’esperit crític, la capacitat de contrastar opinions i evidències o debatre els problemes reals i de futur, es torna gairebé impossible. Aquesta impossibilitat sembla que s’ha convertit en una constant habitual en el nostre dia a dia. Nosaltres, lectors i lectores, tenim l’oportunitat de capgirar aquesta situació, hem de vetllar perquè els temes que realment ens importen: l’habitatge, l’educació o els serveis públics de qualitat siguin els eixos principals a debatre i defensar el nostre dret a decidir a tots els nivells polítics. Perquè la situació actual ha anat saltant de cada municipi, a cada parlament i a les cambres de representació més altes (Senat, Congrés, Parlament Europeu…).

“ Els partits clàssics estan en crisi perquè no són capaços d’afrontar els problemes actuals, i els ciutadans veuen solucions fàcils en els populismes. Hem de capgirar la situació, si no, l’auge dels extremismes va viento en popa.”.

A causa d’això, apareixen els problemes. Illana té tota la raó en afirmar que: «Ahora es difícil presentar la política como atractiva para los mejores de la sociedad». Qui voldrà representar el seu veí, al ciutadà de la seva regió o a la resta d’espanyols a les cambres si només hi ha un clima d’insult, de menyspreu i de rebuig constant al contrari? De veritat, tot el que fa l’altre grup parlamentari és completament erroni? Potser només es busca el titular per vendre màrqueting a xarxes i guanyar vots? Si això ha de ser la política, i així ho està sent, és necessari un canvi dràstic. Si volem ser partíceps del progrés, primer haurem de saber escoltar-nos els uns als altres, i acceptar que ni tot és blanc ni tot és negre.

Els resultats són evidents. Posant el focus una mica més lluny de les nostres fronteres, veiem que el panorama polític a tota Europa i als Estats Units, entre altres països i continents com el llatinoamericà, és similar. El mateix dimarts, l’editorial de La Razón, va publicar “Donde falla la política crece el populismo”2, traduït, allà on ha fallat el consens i els partits centrals, l’auge de l’extrema dreta i l’extrema esquerra és evident. I sí, gran responsabilitat d’això la tenen els actuals partits que habiten el “centre”. També n’extrauré algunes argumentacions.

Com pot ser que les dues formacions populistes d’Alemanya, l’AfD, de dreta radical i nacionalista, i l’esquerra de Die Linke, nodrida per nostàlgics del comunisme (molts dels quals no van tan sols veure caure el mur de Berlín) s’hagin convertit en les formacions que més han incrementat el seu pes polític i parlamentari a les darreres eleccions regionals als Länder? Doncs, com s’explica a l’article, i compartesc, no ha succeït perquè siguin tots els seus votants «nazis indocumentados ni ultras sin conocimientos» sinó perquè els problemes han augmentat exponencialment durant dècades: regulacions que acaben amb el treball a les fàbriques, una immigració que satura els serveis públics, un alt cost de vida, un preu de l’habitatge desorbitat o salaris baixos, entre d’altres.

Tot i així, Alemanya és un dels casos on el consens i la moderació, a través de grans coalicions, han permès que no governin els extrems. Un model d’èxit entre conservadors i socialdemòcrates que durant dècades ha fonamentat gran part del que coneixem avui a la Unió Europea. Però això s’està acabant. Els partits clàssics estan en crisi perquè no són capaços d’afrontar els problemes actuals, i els ciutadans veuen solucions fàcils en els populismes. Hem de capgirar la situació, si no, l’auge dels extremismes va viento en popa.

“[…] a tots els àmbits de la vida, ningú té la raó absoluta i que el progrés només és possible quan som capaços de trobar allò que podem construir junts.”

Cadascú, des de la seva posició (ciutadà, estudiant, treballador o polític) i independentment de la seva ideologia, hem de recuperar el diàleg i l’autocrítica. Perquè consensuar no significa pensar igual, ni renunciar a allò que defensam. Significa entendre que a tots els àmbits de la vida, ningú té la raó absoluta i que el progrés només és possible quan som capaços de trobar allò que podem construir junts.

Josep Servera Talavull és estudiant del Grau en Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra i en pràctiques docents als Jesuïtes Gràcia – Col·legi Kotska. És soci de Deba-t.org des de novembre de 2025.

Referències

1. CASQUEIRO, Javier. «Adolfo Suárez Illana: “La falta de entendimiento de PSOE y PP es peligrosa para todos”». El País, 22 de setembre de 2026. Disponible a: https://elpais.com/espana/2026-09-22/adolfo-suarez-illana-la-falta-de-entendimiento-de psoe-y-pp-es-peligrosa-para-todos.html Parlament Europeu, Servei d’Estudis del Parlament

2. LA RAZÓN. «Donde falla la política crece el populismo». La Razón, 22 de setembre de 2026. Disponible a: https://www.larazon.es/editoriales/donde-falla-politica-crece populismo_202609226ab1affee2fd895cb81f4592