Jana Madern Busquets
La guerra, la injustícia i el malestar han estat presents des de l’inici de la història de la humanitat. Durant molts segles, però, gran part d’aquest patiment es tolerava com una realitat inevitable. Al llarg del segle XX, les mobilitzacions internacionals van anar guanyant força, i cada vegada més, persones d’arreu del món sortien al carrer per denunciar injustícies que tenien lloc a milers de quilòmetres de distància, encara que no els afectessin directament o el seu país hi estigués implicat.
Les protestes contra la guerra del Vietnam, contra l’apartheid a Sud-àfrica o les primeres onades del moviment feminista en són alguns exemples. Més recentment, al segle XXI, hem sigut testimonis del moviment Black Lives Matter, les primaveres àrabs, les protestes contra la guerra de l’Iraq, contra el genocidi de Paletstina, o les mobilitzacions pel canvi climàtic. També a escala nacional hem observat la vaga del professorat i del personal sanitari, com també les conseqüències d’una crisi d’habitatge cada cop més alarmant. És evident que, durant dècades, milers de persones han sortit al carrer per denunciar allò que creien injust, cruel o inacceptable.
Ara bé, pot ser que, avui, les xarxes socials estiguin transformant la manera en què ens manifestem?
“En certa manera, hem convertit l’activisme en un bé de consum”.
Sembla que les xarxes socials han convertit l’activisme en una pràctica molt més individual, immediata i consumible. No és necessàriament que les persones joves estiguem menys polititzades o menys indignades pel que passa arreu del món, sinó que potser la manera d’expressar aquesta indignació ha canviat. En certa manera, hem convertit l’activisme en un bé de consum.
Entro a Instagram i veig una notícia que m’indigna. Penso: “Això no pot ser!”. Busco més publicacions relacionades, que alimenten la meva ràbia i frustració, i potser acabo compartint aquesta notícia a la story d’Instagram, denunciant un fet que em sembla injust, i sentint que, compartint-lo, estic contribuint d’alguna manera a què se solucioni el problema.
I sí, durant vint-i-quatre hores, aquest fet que m’ha enfurismat ocupa un espai al meu perfil, i altres usuaris poden veure-l, informar-se’n i indignar-se com ho estic jo. Però després la story desapareix. El fet que denunciava, en canvi, continua existint.
“La indignació s’acaba convertint en contingut, un contingut que pot ajudar a visibilitzar causes injustes, però que, paradoxalment, també permet que ens sigui més fàcil sentir que ja hem fet prou”.
No és que compartir una story no serveixi per a res: difondre informació (sempre que sigui verídica i contrastada) i generar consciència poden ser eines potencialment transformadores. Però què passa si confonem visibilitat amb implicació? La indignació s’acaba convertint en contingut, un contingut que pot ajudar a visibilitzar causes injustes, però que, paradoxalment, també permet que ens sigui més fàcil sentir que ja hem fet prou.
De fet, les dades mostren fins a quin punt les xarxes ja formen part de la nostra manera de relacionar-nos amb la política. Segons un informe publicat per l’Oficina Europea d’Estadística, l’any 2025 el 24,3% dels joves europeus d’entre 16 i 29 anys va participar en qüestions cíviques o polítiques a través d’internet, fos expressant la seva opinió o participant en consultes i votacions en línia. Entre el conjunt de la població, aquesta xifra era del 20,2%. És a dir, les persones joves tendim a utilitzar les xarxes socials per implicar-nos en política més que la resta de la població. Però és que, a més, les xarxes socials s’han convertit en la principal font d’informació sobre qüestions polítiques i socials per als joves: el 65% dels europeus d’entre 15 i 24 anys afirmava, també el 2025, que les xarxes eren la seva principal font d’informació, segons un informe de l’Eurobaròmetre.
Aleshores, potser la pregunta no és si les persones joves ens impliquem en política menys que abans, sinó com i on ho fem. Si una gran part de la informació política ens arriba a través d’Instagram, TikTok o X, és quasi inevitable que la nostra manera d’interactuar amb aquesta informació també sigui a través d’aquests espais.
La pantalla ens permet estar al corrent de tot, opinar i posicionar-nos davant de gairebé qualsevol injustícia en qüestió de segons. Però aquesta mateixa immediatesa també pot fer que la nostra relació amb les causes polítiques sigui més superficial i efímera: avui compartim una notícia sobre Palestina, demà una sobre el canvi climàtic i l’endemà una sobre un esdeveniment que passa a l’altra punta del món. Tot ens afecta, però durant molt poc temps.
I potser aquí apareix una segona pregunta a fer: la relació entre aquesta nova manera de participar políticament i l’individualisme creixent de les nostres societats. Nombrosos estudis demostren com les xarxes socials promouen noves formes d’individualisme. Considerant, doncs, que un gran nombre de joves s’impliquen en política a través de les xarxes socials, podem deduir que la participació en política és cada cop més individualitzada, i això comporta un gran risc: passar a interpretar problemes col·lectius com a problemes individuals.
“No tot el que passa és un problema individual, i preguntar-nos quines estructures produeixen el nostre malestar és una qüestió que s’ha de resoldre de manera col·lectiva”.
La solució a la crisi de l’habitatge es presenta com a estalviar més; la solució al canvi climàtic com a reciclar i consumir millor; la solució a la precarietat com a formar-te i estudiar més. Evidentment, les solucions individuals poden contribuir a determinats canvis. Però quan problemes que afecten milers de persones es presenten principalment com a conseqüència de decisions individuals i de “no estar fent prou”, ens trobem davant una forma subtil de despolitització; no tot el que passa és un problema individual, i preguntar-nos quines estructures produeixen el nostre malestar és una qüestió que s’ha de resoldre de manera col·lectiva.
Evidentment, no és veritat que abans tothom es mobilitzés, i que ara ningú ho faci. Avui continuen existint moviments internacionals que han aconseguit grans avenços gràcies a protestes arreu del món, i és cert que les xarxes socials han permès donar visibilitat a lluites i col·lectius que han passat desapercebuts en el passat. De fet, les xarxes són eines útils per organitzar, connectar i amplificar moviments socials.
Per això, el debat no és si hem d’abandonar les xarxes socials quan es tracta d’implicar-nos en política. Una story pot informar, un tuit pot denunciar, una publicació pot donar visibilitat a una causa. Però hi ha qüestions que només poden transcendir si deixem de ser individus indignats i passem a ser un “nosaltres” organitzat.
En una societat que ens convida constantment a la introspecció i a centrar-nos en nosaltres mateixos, el veritable repte és tornar a mirar al nostre voltant: cuidar-nos els uns als altres, entendre que allò que ens passa no sempre és un problema individual i, sobretot, recuperar la capacitat de pensar i actuar col·lectivament.
“I és només des d’aquest “nosaltres” que podrem començar a imaginar i a construir una societat més justa, més equitativa i més solidària”.
Perquè mai hem deixat de fer política, però potser ens hem oblidat que, per canviar allò que ens indigna, no n’hi ha prou amb dir que no ens agrada. Cal trobar-nos, organitzar-nos i construir un “nosaltres”. I és només des d’aquest “nosaltres” que podrem començar a imaginar i a construir una societat més justa, més equitativa i més solidària.

Jana Madern Busquets és graduada en Global Studies a l’Universitat Pompeu Fabra i Vocal d’Estratègia Comunicativa de Deba-t.org. N’és sòcia des de 2025.
Referències
Çalışır, G. (2014). Construction, presentation and consumption of individualism in social media. Journal of Media Critiques, (Digital Communication Impact), 176–185.
Langendijk, Matthijs. «Conscious Design: Our Impact on Hyper-Individualism». Medium, 21 de maig de 2024, https://mlangendijk.medium.com/conscious-design-our-impact-on-hyper-individualism-19e7daa5d3b4.
Mayer G, Alvarez S, Gronewold N, Schultz JH. Expressions of Individualization on the Internet and Social Media: Multigenerational Focus Group Study. J Med Internet Res. 2020 Nov 4;22(11):e20528. doi: 10.2196/20528. PMID: 33146622; PMCID: PMC7673976.
Youth and social media | Think Tank | Parlamento Europeo. https://www.europarl.europa.eu/thinktank/es/document/EPRS_BRI(2025)779235. Consulta 7 de octubre de 2026.
Youth Civic & Political Engagement Online: 24%. 24 de abril de 2026, https://ec.europa.eu/eurostat/web/products-eurostat-news/w/edn-20260424-1.



Leave A Comment