La mata de jonc: Sumar forces a la catalana

Bernat Escanelles Dalmases

Si poséssim un micròfon a davant de qualsevol català, independentment del gènere, edat, classe social o origen i li donéssim un minut per enumerar totes aquelles coses que no rutllen en aquest país, o que simplement no li agraden, i si tot seguit li donéssim un altre minut per fer la llista del que sí que funciona, d’allò que fa valguem la pena com a societat i com a projecte col·lectiu, no cal ser cap cínic per pensar que el primer exercici seria molt més senzill i fecund que el segon. Si a més a més, demanéssim que a la columna positiva evités esmentar fets tan evidents com que a Catalunya tenim una llengua pròpia, uns paisatges fantàstics i una gastronomia de primer ordre, és probable que aquesta persona hagués de fer veritables esforços per dir més de dues o tres coses.

Això és en bona part culpa nostra, tot i que aquesta és una discussió per un altre moment. En tot cas, davant l’esperit de petitesa i desesperança que sembla imperar arreu, potser és necessari mirar cap endins i cap enrere, per reconciliar-nos amb nosaltres mateixos, per agafar força i inspiració. Quan les imatges de la coronació de la torre de Jesús de la Sagrada Família o les proeses dels nois de la Masia recorren el planeta, faríem bé de recordar, més enllà de l’orgull momentani, que el somni de Gaudí ha arribat als nostres dies gràcies a l’incansable i sacrificat esforç de la Junta Constructora, que durant dècades va continuar les obres recorrent a donatius particulars, o que el Barça és el millor club del món, ja que generació rere generació, milers i milers de socis i sòcies l’han fet créixer i li han donat sentit.

“Som, per definició, un territori petit, però també densament poblat, amb un teixit econòmic, cívic i social tan dinàmic i divers com atòmic i espars”.

Si fos jo el que tingués un minut per parlar de les virtuts del meu país, probablement el passaria parlant precisament de la que per a mi és la clau dels nostres èxits passats, presents i futurs; la nostra capacitat de col·laborar i sumar forces. Som, per definició, un territori petit, però també densament poblat, amb un teixit econòmic, cívic i social tan dinàmic i divers com atòmic i espars. Per tant, l’entesa, la cooperació, les aliances i les complicitats són pràcticament forçoses si es vol fer res d’una mínima envergadura, però és igual de cert que en la majoria dels casos, són facilitades per la concentració de persones, d’idees, de recursos i talent. I el més important, són possibles gràcies al tarannà dels catalans, forjat per l’obligació i la conveniència al llarg dels segles. Tot plegat ens ajuda a explicar per què el Barça és més que un club, que Catalunya fes la revolució industrial, conquerís la jornada de 8 hores a la Vaga de la Canadenca, que durant més d’un segle la nostra producció cultural i artística hagi estat tan intensa (malgrat les circumstàncies) com remarcable i també el bon estat de salut en què en general es troba la nostra cultura popular.

El Museu d’Història de Catalunya té un magnífic repositori que ens recorda els exponents més brillants de l’explosió de l’associacionisme a Catalunya durant els segles XIX i XX, alguns han arribat als nostres dies, com l’Orfeó Català, l’Ateneu Barcelonès, l’Institut d’Estudis Catalans, el Centre Excursionista de Catalunya o l’anteriorment esmentat FC Barcelona, així com centenars d’entitats diverses. Altres que no han arribat al segle d’història, però van jugar un paper importantíssim en el seu moment com el Sindicat de les Tres Classes de Vapor, el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria o el Lyceum Club. Sense oblidar les entitats empresarials, encara presents, com Foment del Treball Nacional o la Cambra de Comerç de Barcelona.

Podria remuntar-me encara més enrere i parlar de gremis i de confraries o sobre el Consolat de Mar, però el punt de partida de la Renaixença i la Revolució Industrial ens permet explicar per què aquí som socis d’entitats esportives i culturals, de cooperatives i mutualitats, perquè som un país de mecenes i de voluntaris, de comissions de festes, associacions de famílies, plataformes, ateneus, colles, penyes i agrupacions de tota mena, assemblees, fundacions, clústers, col·legis, consorcis o fòrums de debat (si em permeteu l’autopromoció). Això és una fortalesa immensa, i reconèixer-la com a tal, de manera transversal, com a part de la nostra cultura cívica, dona resposta a alguns dels reptes del nostre temps.

La salut del nostre teixit associatiu i l’activitat de la societat civil, de les ganes de fer coses, és un gran termòmetre de la salut d’una comunitat. En els moments de creixement i de bonança, aquesta fortalesa ens ha permès contagiar el progrés a tots els àmbits de la vida, i en els dies més foscos ens ha ajudat a adaptar-nos, a subsistir i a prevaldre. Evidentment, no som l’únic país amb una societat civil activa, ambiciosa i predisposada a cooperar, però el fet de ser-ho genera un substrat, per a la iniciativa, el talent, la innovació i les transformacions. Aquest substrat empeny la frontera del possible, per a les persones, per a les empreses, per als ideals. Cada dia sorgeixen iniciatives i projectes que reeixits o no, formen un escaló més on demà pujarà el pròxim que ho intenti.

Per exemple, l’any passat el Cercle d’Economía va posar en marxa una ambiciosa Iniciativa per la Productivitat i la Innovació per adreçar els principals desafiaments econòmics del nostre país i proposar reformes (com també han fet els darrers mesos, més críticament, el granat grup d’economistes que ha escrit l’informe Fènix), va ser l’any en què per primera vegada van col·laborar el Gran Teatre del Liceu, l’Auditori i el Palau de la Música per obrir l’oferta de música clàssica de Barcelona al gran públic i als espectadors d’arreu del món, o en una altra nota, centenars d’entitats van donar suport al Correllengua Agermanat en defensa i promoció de la llengua Catalana, això poc després que conclogués el Nou Congrés de Cultura Catalana que ha recorregut els Països Catalans durant els darrers anys.

“La col·laboració és un dels trets distintius dels catalans, la unitat no és precisament la nostra senya”.

Més enllà de valorar aquest actiu, estic convençut que cal promoure’l a tot arreu on no arriba i fins allà on sigui possible, tampoc és cap secret que, si bé la col·laboració és un dels trets distintius dels catalans, la unitat no és precisament la nostra senya. Sorgeix de manera fugaç i, després d’un període d’acció frenètica i enèrgica, l’estol es dispersa amb la mateixa rapidesa amb què s’ha format. Per això és vital propagar aquesta cultura d’entesa i de suma d’esforços. No cal barrejar massa les idees o les butxaques, però sí trobar o construir els objectius i interessos compartits.

Per il·lustrar-ho em venen alguns casos al cap, L’OPA sobre el Sabadell, aturada en gran part a causa de la unitat dels agents econòmics, polítics i socials de Catalunya, va demostrar la vulnerabilitat del nostre país davant la concentració bancària i la pèrdua de centres de decisió. Resoldre-ho és necessari i requerirà la participació i el compromís de molta gent, però tan bon punt Oliu i González-Bueno van cantar victòria, tots plegats vam passar a un altre tema. També és difícil d’entendre per què encara no ha estat possible asseure a la mateixa taula als moviments en defensa del dret a l’habitatge i els representants dels propietaris i constructors, davant d’un escenari en què tothom haurà d’acabar cedint i ningú arribarà satisfet al final, el cost de la discòrdia ens arribarà a tots tard o d’hora. O també, per esmentar una qüestió més propera, és clamorosa la manca de diversitat que hi ha a les nostres organitzacions, posar-hi remei és un deure ineludible, que ens pertoca a nosaltres i no pot esperar més, perquè cada jove que no participa i no s’implica és una oportunitat perduda.

“Serem nosaltres, els que amb esforç, amb compromís, visió, generositat i la dosi justa de fe, acabarem sortint-nos-en”.

Cadascú, dins de les seves possibilitats, interessos i prioritats farà allò que bonament li sembli, és clar, som un país de tres jueus i quatre sinagogues i això no ho canviarem pas, però siguem conscients de la força i l’oportunitat que rau a sumar esforços i aprofitem-la, que els grans i nombrosos problemes del nostre temps no els resoldrà una persona sola ni podem esperar apàticament que vingui algú altre a alliberar-nos-en. Tots tenim un paper a jugar, sigui quin sigui, i és important que trobem aquest paper i busquem com i amb qui dur-lo a terme, ja que serem nosaltres, els que amb esforç, amb compromís, visió, generositat i la dosi justa de fe, acabarem sortint-nos-en, com ha estat sempre i com sempre ha de ser. Hi ha molt per fer, per preservar i per construir, i ens necessitem a tots. Com una mata de jonc.

Bernat Escanelles Dalmases és estudiant del Grau d’International Business Economics a la Universitat Pompeu Fabra. És Vicepresident de Deba-t.org i soci des de 2024.