Mattia Zaramella i Pérez

Els últims anys del panorama polític independentista català s’han assemblat al mite de la caverna de Plató: els grans partits independentistes han patit una oligarquització que els ha allunyat de la base militant i dels simpatitzants (la superfície de la cova, és a dir, el món real). Hem deixat endarrere la veritable lluita per aconseguir el reagrupament d’aquell moviment que va tornar amb molt d’auge a l’inici de la dècada del 2010. Tothom recorda aquelles manifestacions on es van comptabilitzar fàcilment més d’un milió de persones a la ciutat comtal. I tot això va ser causat per una sentència contra el nou model d’Estatut que va ser impulsat, en part, per un partit català d’esquerres que actualment compta amb 93 anys d’història.

Potser amb l’última descripció que acabo de fer ja podeu esbrinar de quina formació es tracta. I sí, m’estic referint a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), un partit que des de la seva fundació i fins al dia d’avui, ha viscut situacions de molts tipus. Des de crisis internes que quasi acaben amb la dissolució d’ERC, fins als grans resultats de l’any 2019 en les eleccions municipals i, per descomptat, els 33 escons que van treure a les eleccions catalanes del mateix any. Aquests van ser claus perquè els republicans recuperessin la Generalitat 81 anys després ja que l’últim republicà que havia presidit la Generalitat va ser Lluís Companys, que va ocupar el càrrec fins al 1938.

Com és sabut, Esquerra no passa -ni molt menys- per un bon moment en l’àmbit intern ni extern, anteriorment s’ha fet èmfasi en què els partits independentistes s’han oligarquitzat. Per explicar aquest fenomen, s’hauria de començar analitzant l’element essencial que és la manca d’experiència dels líders d’ERC. Es va poder comprovar quan Esquerra va aconseguir governar després d’entravessar un dels moments més convulsos de la història recent de Catalunya: el referèndum no autoritzat de l’1 d’octubre de 2017. Va ser llavors quan l’aïllament de comunicació, a conseqüència de l’elitització que va patir Esquerra a l’entrar al govern de la Generalitat, va produir una clara descoordinació entre les peticions de les bases i la seva direcció.

Podem considerar que aquesta oligarquització ve produïda per l’aïllament de comunicació.

Veient el recorregut que ha agafat aquesta organització en els últims tres anys, també he d’afegir la meva percepció que ERC s’ha encaminat cap a un model de partit “catch all”. Aquest concepte fa referència al fet que una formació política, sigui d’esquerres o de dretes, vulgui ampliar la seva massa de militants i votants. Aquí ho hem pogut comprovar a través d’intentar realitzar polítiques i discursos que reconeguin col·lectius que el moviment independentista havia exclòs en l’última dècada. Però, ara com ara, dona la sensació que el model de la “via àmplia” que va iniciar-se amb el Hble. Sr. Oriol Junqueras no ha donat els seus fruits, tot el contrari. I un bon exemple del fet que aquest model “catch all” no funciona són les últimes grans davallades electorals on, no solament s’han perdut la majoria d’Ajuntaments de Catalunya, sinó que es queden amb la meitat dels diputats al Congreso, amb 7. Finalment, també s’ha acabat amb l’etapa de govern republicà a la Generalitat, passant de 33 a 20 escons al Parlament de Catalunya. Així doncs, amb els conceptes de l’oligarquització més el “catch all” arribem a la situació d’avui, un partit molt fragmentat i, des del meu punt de vista, amb possibilitats de quedar no solament com un partit residual, sinó que finalment amb la possibilitat d’afrontar una escissió.

Quan l’independentisme demana renovació i aire fresc, la impressió principal que dona el resultat del Congrés Nacional del passat 30 de novembre ha sigut la següent. S’ha passat de tenir a un Oriol Junqueras que va començar com un desconegut i que amb l’avenç del procés és va mitificar la seva figura, fins a tornar a escollir a un Oriol Junqueras que ha perdut aquella determinació i carisma que tant l’havien caracteritzat fins a la seva entrada a la presó. Ara sembla que els propis líders independentistes, inclòs Junqueras, tenen por a pronunciar en els discursos la paraula “independència” que és, al cap i a la fi, el pilar fonamental ideològic d’aquestes figures i les seves formacions.

Sembla que els propis líders independentistes inclòs Junqueras tenen por a pronunciar en els discursos la paraula “independència”

Com a reflexió final, la situació actual d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) evidencia una transformació que ha allunyat el partit de la seva base militant i dels ideals que el van fer créixer durant els primers anys del moviment independentista. Tot i haver aconseguit fites històriques, com la presidència de la Generalitat després de dècades, la seva evolució cap a un model “catch all” i l’oligarquització interna han generat una desconnexió significativa amb els votants i una crisi de lideratge.

El procés d’ampliació dels seus discursos per incloure col·lectius més amplis no ha evitat derrotes electorals importants, com la pèrdua d’ajuntaments, diputats al Congreso i, finalment, el govern català. A més, la falta de determinació en els discursos independentistes ha accentuat la percepció d’un projecte desdibuixat i poc ambiciós. Aquesta combinació de factors ha deixat el partit fragmentat, amb un futur incert marcat per la possibilitat d’una escissió.


A més, la falta de determinació en els discursos independentistes ha accentuat la percepció d’un projecte desdibuixat i poc ambiciós.

Per recuperar la confiança i el lideratge, al meu parer, Esquerra haurà de repensar les seves estratègies i reconnectar amb l’essència del moviment independentista. Només amb una renovació profunda, que integri una nova generació de líders i torni a prioritzar la independència com a eix central, podrà evitar el risc de convertir-se en un partit residual.

El Mattia Zaramella i Pérez és estudiant de Ciències Polítiques i de l’Administració. És soci des del març de 2024.

Les opinions, reflexions i anàlisis publicades a Contras-t, el bloc de deba-t.org, representen únicament el punt de vista de les persones que signen els articles. deba-t.org és una plataforma plural que té com a objectiu fomentar el pensament crític des del diàleg entre diferents idees i ideologies.