Aleix Garcia Martín

És innegable que la nostra generació s’enfronta a reptes enormes. Som la generació de la precarietat, els qui viurem en condicions més difícils que els nostres pares, heretant les crisis del 2008 i 2020, així com la crisi de l’habitatge. Som, també, la generació que haurà d’afrontar de ple les conseqüències devastadores del canvi climàtic. Tanmateix, estem cometent un error fonamental en la manera d’encarar aquests desafiaments. Tot i que les dificultats són evidents i innegables, crec que el veritable problema rau en la mentalitat amb què ens enfrontem.

Federico García Lorca va dir: “el més terrible dels sentiments és el de tenir l’esperança perduda”. I és precisament aquesta manca d’esperança el que defineix la nostra generació: una sensació profunda de desànim i la creença que el nostre futur està determinat, que no tenim capacitat per canviar les coses. Aquesta visió podem trobar l’origen en les tesis de Fukuyama, que va postular que, després de la caiguda dels règims comunistes, la democràcia liberal va quedar com l’única opció viable, tant en l’àmbit polític com en l’econòmic. Aquesta hegemonia ha donat lloc al qual es coneix com a “pensament únic”, on les ideologies tradicionals han estat desplaçades per una visió predominantment econòmica, reduint així la capacitat de qüestionar el sistema establert i fomentant la idea que no hi ha alternatives reals. És per això que no hem d’acceptar que no hi ha alternatives, perquè les conseqüències que això suposa en un sistema plegat d’errors com és el sistema capitalista és una espiral de destrucció i plena de crisi; sobretot quan les coses van maldades com hem vist.

La manca d’esperança defineix la nostra generació, atrapada en una resignació que paralitza. No hem d’acceptar que no hi ha alternatives, perquè el canvi és possible.

En les converses que tinc amb els meus amics sovint noto aquesta desesperança, aquesta visió fatalista del nostre futur. I és aquesta actitud de resignació la que representa, en si mateixa, una trampa per a la nostra generació. Les dificultats són reals—les dades mostren que la mitjana d’emancipació s’assoleix ja entrats els trenta o que Catalunya tindrà un clima semidesèrtic l’any 2050—, però és la nostra falta d’esperança que ens paralitza i ens impedeix actuar per fer-hi front i per realment trobar alternatives al sistema.

És evident que no es tracta de fer un discurs ingenu. El que realment preocupa és que, en lloc de fer esforços reals per afrontar els problemes que ens afecten, estiguem caient en la desesperança i l’alienació. Aquesta actitud es reflecteix també en l’àmbit polític, on s’opta per alternatives que, en lloc de solucionar els reptes, els empitjoren. Un exemple clar és el creixent suport a Vox entre els joves de 18 a 24 anys, que ja arriba al 17%. Aquesta opció política, que qüestiona l’existència del canvi climàtic, negadora de la violència masclista o que és partidari d’una reducció dràstica dels serveis públics difícilment pot ser part de la solució a crisis tan urgents.

També si ens fixem en les preocupacions dels joves, ja que segons l’últim Baròmetre del CIS (setembre de 2024), per als joves de 18 a 24 anys els principals problemes són la immigració i els problemes polítics, mentre que qüestions com el canvi climàtic o la violència de gènere queden molt lluny de les seves preocupacions. Aquesta desviació de prioritats reflecteix una crisi més profunda, que es deu, en la meva opinió, a diversos factors

En primer lloc, hi ha una desconnexió entre els reptes reals que amenacen el nostre futur i les preocupacions immediates que ens dominen com a societat. Els discursos populistes han sabut capitalitzar la frustració dels joves, desplaçant el focus cap a qüestions que, tot i ser importants, no són els problemes estructurals que definiran la nostra supervivència ni el nostre benestar a llarg termini. La immigració, sovint utilitzada com a boc expiatori, no és la causa del deteriorament de les condicions de vida, sinó una distracció “interessada” que ens allunya dels veritables reptes. I en segon lloc, trobem la manca d’assumpció de responsabilitats. La nostra generació viu sovint ancorada en la immediatesa, sense la voluntat o la paciència d’abordar els problemes amb visió a llarg termini, cosa que ens manté atrapats en una realitat d’alienació i apatia.

Llavors, per què no posem el focus on realment cal? El canvi climàtic, que tindrà efectes devastadors en les pròximes dècades, no pot ser ignorat simplement perquè les seves conseqüències no les veiem – encara que recentment s’ha posat en evidència amb la DANA a València. És clar que no és fàcil mantenir l’esperança en un context de dificultats, però és precisament aquí on rau el canvi de rumb que la nostra generació ha d’emprendre.

Si ho comparem amb els nostres avantpassats, veurem que van afrontar crisis especialment greus: guerres mundials i civils, dictadures, col·lapses econòmics. Però no van deixar que la desesperança els immobilitzés. Nosaltres hem d’aprendre d’aquest llegat. És cert que les crisis que enfrontem són monumentals, però la més important, la crisi climàtica, no la vivim plenament en el present com la majoria de crisis de la història que es manifestaven amb afectacions immediates, sinó que les seves conseqüències més greus es projecten a mig i llarg termini. Però és precisament per això que necessitem una renovació del nostre compromís col·lectiu amb el futur. Així doncs, el nostre principal objectiu hauria de ser, primer de tot, superar aquesta sensació de fatalisme i apatia. Hem de reprendre el control del nostre destí i entendre que el canvi és possible.

La utopia no és un lloc, sinó un procés. Necessitem un canvi de mentalitat per creure en la nostra capacitat de transformació i posar la justícia social i ambiental al centre.

És per això que la utopia no és un lloc, sinó un procés. És el camí cap a un futur millor que comença amb la convicció que podem construir-lo. Hem de començar a imaginar noves formes de vida col·lectiva, noves polítiques que posin el benestar i la sostenibilitat al centre, i rebutjar la lògica de la resignació. Ens cal una renovació radical de l’imaginari col·lectiu, un canvi de mentalitat que ens faci creure, de nou, en la nostra capacitat de transformació social. Edward H. Carr ho va expressar clarament: “Cap moviment que es proposi transformar el món pot actuar sense utopia, sense la missió d’un futur que recompensi els esforços i els patiments del present.” Com també va assenyalar Leszek Kołakowski: “La idea de la fraternitat humana és desastrosa com a programa polític, però indispensable com a guia.” Necessitem que funcioni com una idea regulativa, no constitutiva, que ens orienti sense intentar imposar-la tècnicament. Aquesta visió ens convida a imaginar la utopia com un horitzó cap al qual dirigir-nos, sense perdre de vista la complexitat i els desafiaments inherents a la naturalesa humana.

Així doncs, per aconseguir-ho, és imprescindible recuperar la fe en la participació política i en la capacitat de canvi, però no una política entesa com la que ens ofereixen els populismes que exploten la por, sinó una acció pública transformadora, capaç de fer front als reptes globals amb solucions basades en la solidaritat, el respecte pel medi ambient i la justícia social. És en aquest canvi de perspectiva on trobem el camí cap a la utopia, un horitzó que no és només desitjable, sinó urgent.

Només amb una acció pública solidària i orientada al canvi podrem fer front als reptes globals i redirigir el rumb cap a un futur més just.

Aquest és el punt clau: si continuem deixant-nos arrossegar per la desesperança, estem condemnant el nostre futur. Però si som capaços de reactivar el debat polític en els temes que realment importen i de prendre consciència de la nostra pròpia força col·lectiva, podrem redirigir el nostre rumb cap a un futur que, encara que incert, pot ser molt millor del que creiem. I la nostra generació és capaç i ho ha de fer.

Per concloure, deixo una reflexió que convido a tothom a considerar: “Què és realment el millor per a nosaltres? Ens conformem amb el món tal com és o treballem perquè sigui com hauria de ser?”

L’Aleix Garcia Martín és jurista i economista per la Universitat Pompeu Fabra. Ha estat vocal de continguts, contras-t i noves adhesions. És soci des del novembre del 2021.

Les opinions, reflexions i anàlisis publicades a Contras-t, el bloc de deba-t.org, representen únicament el punt de vista de les persones que signen els articles. deba-t.org és una plataforma plural que té com a objectiu fomentar el pensament crític des del diàleg entre diferents idees i ideologies.