Àgueda Menéndez Morro

Ara farà una setmana vàrem veure la imatge dels reis passejant pels carrers dels pobles destrossats per la DANA a València. Varen fer front a la ira, la ràbia i la indignació de la gent que els va anar a rebre, o que simplement estava per allà fent les tasques de neteja. Se’ls va cridar. Se’ls va demanar responsabilitats. El clima de malestar i les reclamacions amb la gestió es van estendre als monarques. Vàrem veure la reina plorar mentre el rei demanava, retòricament, si havien de tornar-se’n a Madrid degut a l’acollida que van tenir.

Davant d’aquesta imatge, vaig fer-me una pregunta que em sorgeix cada cop que la gent sembla exigir responsabilitats a la monarquia: què significa tenir un rei al segle XXI? En som conscients i tenim una opinió al respecte? Realment, no crec que el fet que Espanya sigui una monarquia i no una república sigui l’Imperi Romà de ningú, més enllà dels dies en què la institució rep alguna cobertura mediàtica extraordinària. Llavors, la qüestió és si l’hem acabat assumint com una realitat immodificable… Hem donat el tema per tancat?

Per donar-hi resposta, vaig consultar al baròmetre del CIS què opinava la gent del sistema monàrquic, i em vaig sorprendre en llegir que, des de 2015, aquesta enquesta ja no demana l’opinió a la ciutadania. Podríem recórrer a les conclusions que n’extreuen les investigacions fetes per altres fonts, però no podríem confiar en la seva representativitat perquè sovint provenen de mitjans privats associats amb l’esquerra. Aquestes, generalment, no li atorguen massa bona imatge als ulls de la societat.

Em vaig sorprendre en llegir, des de 2015, [el baròmetre del CIS] ja no demana l’opinió [sobre la monarquia espanyola] a la ciutadania.

Sense poder afirmar amb rotunditat quina és la tendència quant a l’opinió sobre la monarquia, sí que es podria assumir, i crec que tothom n’estarà d’acord, que no hi ha ningú que no tingui una opinió sobre aquesta institució. Hi ha diaris, ràdios i partits reconeguts com a monàrquics (Servimedia, 2022), i altres que no. Hi ha persones que n’estan molt a favor, i persones que advoquen per una alternativa republicana. No obstant això, fins a quin punt podríem contestar a la pregunta que ens plantegem?

Tots els Estats que coneixem tenen un cap d’estat que s’encarrega de representar- lo. La Constitució espanyola (en els arts. 56 i 62) li reconeix a la figura del monarca unes responsabilitats simbòliques de moderació, representació i confirmació dels actes ja realitzats per altres institucions. Ara bé, davant d’una crisi natural, el rei simplement tindria facultats per simbolitzar la unió i el suport moral. No obstant, aquest “poder” li concedeix cadascú segons l’opinió que li mereixi la figura reial. Al cap i a la fi, “el rei regna, però no governa”. En canvi, si ens atenim a la descripció de les funcions del cap d’estat de la República Francesa trobem que, en el títol II de la seva Constitució, se li atorguen uns poders pràcticament iguals. Al cap i a la fi, la diferència essencial entre un i altre es redueix al fet que tots sabem: al segon se l’escull democràticament, mentre que al primer no.

Per tant, les raons pràctiques per les quals uns seran monàrquics i d’altres seran republicans -amb un significat ben diferenciat respecte del que se li va donar al terme durant la Guerra Civil Espanyola- haurien de fer referència d’una manera o d’altra a la forma d’elecció. Sempre i quan, esclar, ens vulguem allunyar de contestar: “porque siempre se ha hecho así”. Llavors, les preguntes continuen sorgint: tenir una figura no democràtica fa que un sistema democràtic ho sigui menys? Queda “millor” tenir un sistema republicà? Davant la manca de diferències pràctiques, es prefereix una república com a reacció a la imposició de la monarquia per part de Franco? Els partidaris de la monarquia la defensen perquè relacionen la república amb les esquerres? Les opinions que es tenen són hereves de les diferències no resoltes per la Transició pactada?

En el context europeu, si revisem la classificació que es fa de les democràcies segons l’índex de la democràcia liberal de V-Dem, l’any 2023 va quedar palès que no necessàriament els països amb monarquies reben una pitjor qualificació respecte de la seva democràcia. En realitat, les monarquies (exceptuant Liechtenstein i Mònaco, que no estan estudiades) ocupen les posicions 1, 2, 5, 8, 12, 13, 15 i 17, d’un estudi de 41. Això no vol dir que tenir una monarquia millori la democràcia, però tampoc vol dir el contrari.

No necessàriament els països amb monarquies reben una pitjor qualificació respecte de la seva democràcia.

Respecte de la imatge que dona una monarquia, a parer meu, ve justificada pel context de la persona que opini. A Llatinoamèrica, durant el meu intercanvi d’estudis, hi va haver gent que em va demanar per pura curiositat, com era tenir un Rei.

Com qui demana com és viure sense wifi, o sense enllumenat públic… Per ells, la monarquia era una cosa aliena a l’actualitat, una institució sobre la que llegien als llibres d’història mundial. En canvi, a Europa, la tradició històrica sembla ser el seu major suport i justificació, convertint-se en una institució que tenim molt més normalitzada i naturalitzada com una possibilitat.

A Espanya, com sabem, la monarquia actual va ser la voluntat de Franco. Tot i que no va aconseguir el que pretenia amb ella, el Rei va venir nomenat pel dictador pòstum. Des de llavors, la ciutadania només s’ha pogut pronunciar en relació amb la monarquia un cop de manera bastant indirecta: al referèndum de 1978 per aprovar la Constitució. Així doncs, aquells que es pronuncien en contra, podrien estar referint-se a aquesta manca de legitimació democràtica de la institució, en el moment en que es començava a construir el nou Estat. D’altra banda, els que se’n manifesten a favor, podrien estar pensant en la tradició històrica que havia viscut l’Estat amb anterioritat, exceptuant els dos períodes republicans. Pero, estarien obviant que la realitat a Espanya no era gaire diferent de la de molts altres països que actualment són repúbliques. L’any 1914, excepte Suïssa i França, la resta dels països europeus eren monarquies (Crespo-MacLennan, 2023).

Finalment, cal recalcar també que una república l’any 1933 era un símbol de progrés, de trencament amb la normalitat establerta, de modernitat. En canvi, en l’actualitat, deixar de ser una monarquia i passar a ser una república ja no tindria per què estar vinculat a aquest simbolisme lligat a l’esquerra, sinó que hauria de ser una realitat tan apolítica com la pròpia figura del cap d’estat. Igual que l’independentisme català ha perseguit en el seu recorregut motivacions econòmiques i motivacions culturals, unificant les dues lluites en un objectiu comú, aquesta podria ser la realitat del debat sobre la monarquia o la república, si féssim desaparèixer els estigmes que ambdues opinions duen associades.

En l’actualitat, deixar de ser una monarquia i passar a ser una república ja no tindria per què estar vinculat a aquest simbolisme lligat a l’esquerra.

Per acabar, podem pensar en què suposaria per les institucions que el cap d’estat elegit pel poble protagonitzés escàndols semblants als de Joan Carles I. En sortirien malparades? Garantiria l’estabilitat de la democràcia el fet que fos una figura aliena a la democràcia? Al cap i a la fi, hem d’admetre que la democràcia ens fa responsables de les nostres decisions, com a ciutadans actius del sistema. Tot i així, quina major garantia hi ha per la democràcia que el fet d’aplicar l’ordenament penal a tot aquell que cometi un delicte? Quina major garantia democràtica hi ha que tenir veu i vot per escollir els representants? Al cap i a la fi, un rei o un president d’una república no tenen potestats massa diferents, només hem de pensar què significa per a la societat tenir un o altre. Des de la meva perspectiva, ja ha passat el moment de dir que la monarquia és bona perquè va ser la que va dur la democràcia a Espanya. Això és tan fal·laç com que a Espanya tenim aigua gràcies als pantans del Franco.

En resum, els reis varen anar a València per donar consol, escoltar la gent i perquè, en altres temps, potser hauria servit per calmar la gent. Ara, podem dubtar de si la monarquia serveix eficaçment a aquest fi, i cal demanar-nos quin paper té, o quin li volem donar, si és que n’ha de tenir algun.

L’Àgueda Menéndez Morro és estudiant de dret i ciències polítiques a la Universitat de Barcelona. És sòcia des de l’octubre de 2024.

Les opinions, reflexions i anàlisis publicades a Contras-t, el bloc de deba-t.org, representen únicament el punt de vista de les persones que signen els articles. deba-t.org és una plataforma plural que té com a objectiu fomentar el pensament crític des del diàleg entre diferents idees i ideologies.