Guillem Barnils Parés

Malgrat tractem al president Donald Trump com a un llunàtic eixelebrat, la realitat és que el darrer novembre la senyora Kamala Harris es va veure esclafada per aquest llunàtic eixelebrat. El Partit Demòcrata va obtenir els seus pitjors resultats des de Michael Dukakis l’any 1988 i el llunàtic eixelebrat va aconseguir vestir de vermell tots i cada un dels swing states, insòlit des de que ho va aconseguir Reagan fa més de 40 anys.

Plantegem-nos, doncs, si l’eixelebrat -segons la definició del diccionari essencial de la llengua catalana: “Que actua sense pensar, que no mira el que fa”- més aviat sap perfectament tot allò que fa. Potser som nosaltres qui, escopint-li “feixista” sense argumentar ben bé què diem i principalment el perquè ho fem, som els vertaders eixelebrats.

Plantegem-nos doncs si l’eixelebrat més aviat sap perfectament tot allò que fa i si som nosaltres qui, escopint-li “feixista” sense argumentar ben bé què diem i principalment el perquè ho fem, som els vertaders eixelebrats.

Perquè era aquesta realment la gran aposta del Partit Demòcrata per a derrotar a Trump: “Feixista, feixista, feixista!”. Kamala Harris en una entrevista a la CNN el 23 d’octubre de 2024, tretze dies abans de les eleccions, responia “Yes, I do. Yes, I do” a la pregunta “Do you think Donald Trump is a fascist?”. A continuació, va dedicar una sèrie d’arguments de per què “l’eixelebrat” era un perill per als americans. Basava el seu raonament en afirmar que el seu contrincant era feixista, inestable, exponencialment inestable i sense capacitat per servir als ciutadans dels Estats Units. Arribats a aquest punt cal plantejar-nos: És feixista Donald Trump? I tots aquells partits d’extrema dreta d’arreu d’Europa i la resta del continent americà??

Doncs depenent de l’enfocament que utilitzem podem trobar respostes canviants. Des d’un punt de vista històric el feixisme neix a la Itàlia dels anys vint amb Benito Mussolini com a principal promotor i mor amb la derrota de les potències de l’Eix a la Segona Guerra Mundial. És possiblement sensat afegir-hi els règims que van mantenir característiques feixistes com la Dictadura dels Coronels a Grècia (1967-1974), la Dictadura de Salazar a Portugal (1933-1974) o la Dictadura Franquista a Espanya (1939-1975). És a dir, en termes estrictament històrics el feixisme, a tot estirar, acaba amb el final de la dictadura espanyola. Ara bé, si llegim Ur-Fascismo (Contra el feixisme) d’Umberto Eco, escriptor italià nascut a la Itàlia de Mussolini, arribarem a la conclusió que no, que el feixisme no desapareix quan es moren els seus règims. Eco no creu que el feixisme en la seva forma original torni mai a aparèixer com a moviment hegemònic que domini a tota una nació. Més aviat, ell considera que és una ideologia que s’adapta a qualsevol context i que, simplement, canvia la forma per a poder sobreviure i, si s’escau, triomfar. En el seu assaig Ur-Fascismo exposa catorze característiques que són reconeixibles en qualsevol forma de feixisme. Un cop llegits tots els punts podem concloure que sí, que Trump, Meloni, Abascal i Orban, entre d’altres, són feixistes. Com a mínim per a l’autor.

Ara bé, cap d’aquests líders i partits polítics a qui representen ha mostrat senyals de pretendre utilitzar la violència com a principal eina de comunicació i acció política. Tampoc es presenten favorables al fet que s’acabi la democràcia -la idea de que no siguem els ciutadans qui escollim els nostres representants. Aquestes són dues qüestions radicalment característiques dels règims que coneixem com a feixistes. Per tant, el fet que aquests moviments d’extrema dreta no en promulguin l’aplicació, interposa una distància considerable respecte al feixisme. Llegir a Cas Mudde, politòleg neerlandès expert del que ell anomena the far right, és útil per entendre aquesta evolució dels moviments d’extrema dreta. Explica com, a través de quatre onades que s’inicien a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, els partits d’extrema dreta han anat evolucionant fins al que són a l’actualitat: organitzacions amb idees que s’han anat normalitzant i que ja no pateixen una marginalitat parlamentària -l’anomenat “cordó sanitari” que patien fins ben entrat el segle XXI. Partits que, actualment, formen part de la normalitat política, que negocien i formen govern amb el Partit Popular. En definitiva, una opció política més.

Mentre ells parlen del que preocupa a molts ciutadans, nosaltres els anem escridassant: “Feixistes, feixistes, feixistes”. I el ciutadà, perplex, observa aquest circ amb preocupació, sembla que cada cop més es decanta cap al “feixista”

I com hem arribat fins aquí? doncs, com a bons llunàtics eixelebrats que sembla que som. Anomenant-los “feixistes” sense, com acabem de veure, tenir clar si ho són o no. I el problema no és només assenyalar-los i criminalitzar-los, el gran error ha sigut deixar que siguin els “feixistes” els encarregats d’encarar el tema que sembla que a la ciutadania preocupa més: la immigració. I mentre ells parlen del que preocupa a molts ciutadans, nosaltres els anem escridassant: “Feixistes, feixistes, feixistes”. I el ciutadà, perplex, observa aquest circ amb preocupació, sembla que cada cop més es decanta cap al “feixista”. I no necessàriament perquè ho sigui, o ni tan sols perquè sigui coneixedor del que significa, simplement perquè és l’únic que dona respostes a allò que el té preocupat. Nosaltres però, un cop el ciutadà ha votat i el “feixista” és escollit president, decidim que no només aquest és un “feixista, llunàtic i eixelebrat”, sinó que els milions d’electors que l’han votat són una colla de “feixistes, llunàtics i eixelebrats”. Plantegem-nos-ho.

Un cop fet el seu atac rutinari contra el “feixista, llunàtic i eixelebrat”, Kamala Harris és qüestionada per la inflació i possibles solucions. Harris, en resum, respon; “national ban on price gouging” (prohibició nacional a l’augment de preus). A grans preguntes, grans respostes. De debò? Em costa de creure que ningú dins el Partit Demòcrata cregui que es guanyarà al “feixista, llunàtic i eixelebrat” dient a la societat americana que la gran solució a la inflació és prohibir l’augment de preus. Per altra banda tenim al senyor Trump i els seus aranzels. El seu populisme desenfrenat s’utilitza per explicar als americans que, aplicant “tariffs” als productes provinents de l’exterior, es reduirà la inflació i la societat americana es farà més rica. No cal ser llicenciat en economia per entendre l’absurditat d’aquest argument. La rèplica és realment senzilla i fàcil d’entendre: els aranzels provoquen inflació. Però no, nosaltres preferim escridassar, escridassar ben fort: “feixista, llunàtic, eixelebrat!” Doncs bé, tenim aranzels.

Però no, nosaltres preferim escridassar, escridassar ben fort: “feixista, llunàtic, eixelebrat!” Doncs bé, tenim aranzels.

La clàusula cinquena, de la secció primer de l’article II de la Constitució dels Estats Units de 1789 exposa que “Cap persona que no sigui ciutadà dels Estats Units per naixement […] serà elegible per al càrrec de President”. Si no fos per aquesta clàusula estaria completament convençut que Elon Musk seria el candidat a les eleccions americanes del 2028 i que “Vote for Musk” és el que ens espera. Tot i això, és prudent donar el benefici del dubte al “feixista, llunàtic i eixelebrat” condemnat per 34 delictes de falsificació de documents i que, aquest darrer gener, signava una ordre executiva que posava fi al dret a la ciutadania per naixement per als fills d’immigrants indocumentats; un dret garantit a la catorzena esmena de la constitució des de 1868. Donald Trump és capaç de fer peripècies si el que més li convé és que sigui Musk el pròxim candidat a la Casa Blanca. I jo plantejo que, en comptes d’esperar que així sigui per a poder escridassar-los “Feixistes, feixistes, feixistes…” -tal com s’ha fet amb la suposada salutació a la romana d’Elon Musk- comencem a parlar als americans d’allò que el “feixista, llunàtic i eixelebrat” els parla: de les seves preocupacions i frustracions.

Expliquem com hem de reduir la inflació, per què Trump i els seus aranzels l’augmentaran i reduiran el seu poder adquisitiu, que la immigració ve demandada pel mercat laboral i que, el que cal, és trobar mesures per a fer fronteres més segures, però sense anar en contra de la indústria americana i els drets dels mateixos migrants… Tornem a parlar de política. En definitiva, hem de deixar la superioritat moral de banda i mirar d’esbrinar que mou a l’electorat americà. O això o les victòries dels “Feixistes, llunàtics i eixelebrats” passaran a ser la quotidianitat electoral -si és que encara no ho són- i nosaltres, com a bons llunàtics eixelebrats, ens quedarem sols, en un racó, pensant que encara som nosaltres els qui governem el món.

El Guillem Barnils Parés és estudiant del grau de Ciències Polítiques i de l’Administració a la Universitat Pompeu Fabra. És soci des de març de 2024.

Les opinions, reflexions i anàlisis publicades a Contras-t, el bloc de deba-t.org, representen únicament el punt de vista de les persones que signen els articles. deba-t.org és una plataforma plural que té com a objectiu fomentar el pensament crític des del diàleg entre diferents idees i ideologies.