Miquel Angel Català Gascon
Imagineu per un instant un món sense normes, on cada persona actua segons el seu propi desig sense tenir en compte els altres. Un lloc on els drets no existeixen perquè ningú no els garanteix. Aquesta idea ens porta a pensar sobre una de les bases més fonamentals de la nostra convivència: el contracte social.
Aquest concepte, desenvolupat pel filòsof Rousseau, suggereix que la societat només és possible gràcies a un acord entre els individus i l’Estat. Aquest contracte és el fonament que ens ofereix llibertats i, alhora, ens exigeix responsabilitats. Però, què és exactament aquest contracte? ¿És una cosa que acceptem lliurement o és una imposició de la qual no podem escapar?
Al llarg de la història, els humans hem buscat viure en harmonia, creant sistemes de govern que garanteixin una convivència pacífica i equilibrada i, quan no ha sigut així, hem sortit als carrers a lluitar, França n’és un gran exemple. Però això planteja una qüestió inevitable: qui defineix les regles? En un món ideal, el contracte social seria un pacte entre iguals, on tothom participa de les decisions que afecten la seva vida. Tanmateix, a la realitat, sovint aquest acord sembla més una imposició que una elecció.
En un món ideal, el contracte social seria un pacte entre iguals, on tothom participa de les decisions que afecten la seva vida.
No naixem ja immersos en un sistema que no hem escollit? Des del primer moment, estem sotmesos a normes i institucions que regulen la nostra conducta. I, tot i que ens prometen seguretat i drets, també ens exigeixen obediència. Si no pagues impostos, et sancionaran. Si no compleixes la llei, seràs jutjat. Aquesta és la vessant del contracte que molts perceben com a imposat, una estructura rígida que sovint beneficia uns pocs en lloc de garantir l’equitat per a tots.
No obstant, hi ha un altre enfocament possible. El contracte social també pot veure’s com una demanda natural dels éssers humans. No podem viure sols, necessitem una estructura que garanteixi la convivència. Les lleis i les normes són respostes a les nostres demandes de justícia, ordre i equitat. Reflecteixen la nostra necessitat de viure en pau i de protegir-nos mútuament.
Quan Hobbes sostenia que els éssers humans cedien part de la seva llibertat a l’Estat per evitar el caos, ho feia des de la creença que la por és el motor d’aquest pacte. En canvi, Rousseau afirmava que el contracte social s’ha de basar en la llibertat, no en la coacció. Tot i que sembli contradictori, l’home cedeix una part de la seva llibertat per poder disfutar d’aquesta sense que els altres abusin de la seva, aquí s’aplicaria la famosa frase de: “la teva llibertat acaba on comença la meva”. Un contracte no pot ser just si les persones no tenen la possibilitat de participar en la seva creació.
El lector es preguntarà en aquest punt: Llavors, és el contracte social una imposició? Doncs, en certa mesura, sí. Naixem sota unes normes que no sempre escollim; però també és quelcom que exigim. Quan ens alcem contra les injustícies, quan lluitem pels nostres drets, estem reclamant un contracte social més inclusiu, que reflecteixi les nostres necessitats reals i no només els interessos d’uns pocs.
L’equilibri entre el que se’ns imposa i el que exigim és un repte constant. Encara que és cert que moltes lleis i normes no les escollim, també és veritat que som actors principals en la seva evolució. Tot i que en una democràcia representativa les lleis s’aproven per part dels legisladors electes, no tothom participa directament en la seva elaboració o escull específicament cadascuna d’aquestes lleis. Les persones escollim els representants, però una vegada electes, aquests prenen decisions sobre nombroses qüestions, moltes de les quals potser no eren centrals en les campanyes polítiques. A més, les lleis també poden emanar d’institucions internacionals, o poden mantenir-se actives tot i el canvi de governs, sense haver estat objecte d’un debat recent.
Encara que formalment la legitimitat de les lleis prové d’un procés democràtic, no sempre es percep que hi hagi una connexió directa i activa entre la voluntat del poble i l’aprovació de cada norma concreta. Trobem aquí la gracia del contracte social: si és percebut com a injust, tenim el dret i el deure de reclamar una transformació. Perquè, al cap i a la fi, el contracte social només serà legítim si el sentim com a propi, si reflecteix els nostres valors i aspiracions.
El contracte social només serà legítim si el sentim com a propi, si reflecteix els nostres valors i aspiracions.
Aquest pacte, imposat i reivindicat, amaga la promesa d’una societat més justa i lliure. Una societat on cada persona no només obeeixi les regles, sinó que participi en la seva creació. Perquè el veritable contracte social es construeix a través de la implicació activa de tots els ciutadans, no només dels qui tenen el poder.
El Miquel Angel Català és estudiant del doble grau en dret i ciències polítiques amb relacions internacionals a la Universitat Abat Oliba CEU. És soci des de l’abril de 2024.
Les opinions, reflexions i anàlisis publicades a Contras-t, el bloc de deba-t.org, representen únicament el punt de vista de les persones que signen els articles. deba-t.org és una plataforma plural que té com a objectiu fomentar el pensament crític des del diàleg entre diferents idees i ideologies.
Leave A Comment