Sergi Asensio Prieto

“El Govern decreta serveis mínims de fins al 85% en els serveis essencials per a la vaga del 8-M”. Sempre que hi ha una convocatòria de vaga en serveis essencials com Rodalies o els hospitals, llegim titulars que informen de serveis mínims per garantir la prestació d’aquests serveis. En aquest article, examinaré el marc normatiu que permet establir aquests serveis mínims i criticaré que el legislador no hagi desenvolupat el dret a vaga en una llei orgànica, com mana la Constitució espanyola.

El text constitucional aprovat el 1978 recull com a dret fonamental el dret a vaga dels treballadors per a la defensa dels seus interessos en l’article 28.2. Cap dret fonamental és il·limitat, i el sistema estableix límits que s’han de respectar. El dret a vaga no és una excepció i la Constitució recull un límit a l’exercici d’aquest dret: les garanties per assegurar el manteniment dels serveis essencials de la comunitat.

És destacable que el legislador constituent considerés oportú recollir en el propi text constitucional el límit a aquest dret i no remetre-ho a una llei, com fa als articles 18.4, respecte al dret a l’honor, o al 19, sobre l’entrada i sortida de l’estat. Això demostra que el dret de vaga havia de ser compatible amb el dret dels ciutadans a gaudir d’uns serveis públics que es podrien veure afectats per l’exercici d’aquest dret, però en cap cas eliminats mentre duri la vaga.

Tanmateix, l’article 28.2 CE estableix que ha de ser una llei la que reguli el dret de vaga i com es garanteix el manteniment dels serveis essencials. Aquest desenvolupament hauria de ser a través d’una llei orgànica, però en més de 40 anys de vigència del text constitucional, no s’ha aprovat cap llei orgànica sobre el dret de vaga.

Tot i la manca d’una llei orgànica, actualment s’aplica un Reial decret llei de l’any 1977, aprovat un any abans de la Constitució espanyola. Aquest Reial decret llei va ser revisat pel Tribunal Constitucional el 1981, en una sentència que el tribunal defineix com a “sentència interpretativa” i que estableix com s’han d’interpretar alguns dels preceptes del RD-Llei per adaptar-los al marc jurídic constitucional, inclòs l’article 10 sobre l’establiment de mesures per assegurar el funcionament dels serveis essencials.

La falta d’interès del legislador per aprovar una llei orgànica reguladora del dret de vaga ha provocat problemes importants en la pràctica. Sovint hi ha molta incertesa sobre els serveis mínims fins poques hores abans de la vaga, així com molta discrecionalitat per part de l’autoritat competent en definir-los. De fet, la normativa actual no defineix quins serveis es consideren essencials, deixant-ho a la interpretació de l’organisme que fixa els serveis mínims.

La falta d’interès del legislador per aprovar una llei orgànica ha provocat problemes importants en la pràctica.

El Reial decret llei 17/1977 dota a l’Autoritat Governativa corresponent, el Ministeri de Treball o el Departament de Treball de la comunitat autònoma corresponent, de la facultat d’establir els serveis mínims que consideri adients, sense necessitat d’escoltar les parts afectades ni de seguir criteris unificats per totes les convocatòries de vagues.

L’únic intent d’aprovar una Llei Orgànica reguladora del dret de vaga va ser el 1992. El govern de Felipe González va presentar un projecte de Llei Orgànica que va superar el tràmit parlamentari al Congrés i al Senat, però no es va aprovar definitivament perquè el ple del Congrés dels Diputats on s’havien d’aprovar les esmenes del Senat estava convocat per uns dies després de la dissolució de les Corts Generals i la convocatòria d’eleccions generals pel 6 de juny de 1993.

L’únic intent per aprovar Llei Orgànica reguladora del dret de vaga va ser el 1992.

Aquest projecte de llei orgànica era innovador, amb un sistema d’establiment de serveis mínims en serveis essencials basat en una llista semitancada d’activitats considerades essencials i uns criteris comuns fixats en el marc del diàleg social entre sindicats, empreses privades i administracions públiques. Aquests criteris comuns s’havien d’acordar dins d’un any des de l’entrada en vigor de la llei, de manera que en el moment de la convocatòria d’una vaga ja es podria saber si el servei afectat era essencial i, en cas afirmatiu, quins serien els criteris per fixar els serveis mínims.

El projecte de llei orgànica també incorporava el diàleg social en el mecanisme per afegir noves activitats essencials al llistat sense necessitat de reformar la llei orgànica. A diferència de la normativa actual del RD Llei de 1977, el projecte de 1992 introduïa el diàleg i la negociació entre organitzacions empresarials, sindicats i administracions públiques com a eix central de la determinació dels serveis mínims en els serveis essencials per a la comunitat.

Per desgràcia, aquest projecte de llei, que era molt innovador i podria haver estat un clar exemple de desenvolupament normatiu del dret de vaga per als països del nostre entorn, va caducar per la convocatòria d’eleccions del 1993. No hi ha hagut voluntat política a cap de les legislatures des d’aleshores per reprendre el desenvolupament d’una llei orgànica reguladora del dret de vaga.

Per concloure, com ja he avançat al títol d’aquest article, cal una nova regulació del dret de vaga a Espanya. Aquesta regulació podria partir de la base del projecte de llei de 1992, amb petites adaptacions, especialment en el llistat de serveis essencials per incloure nous serveis com els serveis bancaris digitals, però que en essència podria ser el mateix text i funcionament previst en el text de 1992.

No obstant això, no crec que aquesta regulació es dugui a terme en els propers anys, ja que no és una prioritat per cap dels actors implicats, ni administracions públiques, ni organitzacions sindicals, ni patronals. Actualment hi ha altres prioritats en l’àmbit laboral com la reducció de la jornada laboral, la reforma de l’acomiadament o la implementació de noves mesures de conciliació de la vida personal, familiar i laboral. A més a més, políticament no comportaria grans beneficis, més aviat el contrari, obriria un debat que actualment no es troba en la societat i que, probablement, generaria tensions entre patronals i sindicats, en un moment en que les grans reformes s’estan podent acordar en el marc del diàleg social.


El Sergi Asensio és graduat en Relacions Laborals per la Universitat Pompeu Fabra. És soci des del març de 2022.

Les opinions, reflexions i anàlisis publicades a Contras-t, el bloc de deba-t.org, representen únicament el punt de vista de les persones que signen els articles. deba-t.org és una plataforma plural que té com a objectiu fomentar el pensament crític des del diàleg entre diferents idees i ideologies.