Bruno Fortea Miras
Al pati de la Universitat de la Sorbona, amb la Marsellesa de fons, banderes tricolor, la Guàrdia Republicana vestida de gala i en presència de la plana major de la classe política del país. Així és com França va acomiadar, enmig d’un autèntic funeral d’Estat, el professor de secundària Samuel Paty, decapitat a mans d’un terrorista islamista, el passat 16 d’octubre, per haver mostrat caricatures de Mahoma en una classe on es debatia sobre llibertat d’expressió i de consciència. Un mestre anònim convertit en símbol de la defensa de la democràcia, en un país on l’escola pública té una clara significació política, perquè se la concep com la corretja de transmissió dels valors republicans i de la identitat nacional col·lectiva. El propi Emmanuel Macron afirmà que “Samuel Paty va ser assassinat perquè ell encarnava la República que reneix cada dia a les aules” i perquè va escollir l’ofici de mestre, que el president definí com “la tasca de crear republicans”.
A França, l’escola pública té una clara significació política, perquè se la concep com la corretja de transmissió dels valors republicans
A França, atacar l’escola pública implica atacar un pilar fonamental per a la construcció i la preservació del projecte republicà. Atacar l’escola pública adquireix una dimensió més sensible que en qualsevol altre país, perquè va molt més enllà d’ultratjar la llibertat de càtedra o de menystenir la raó, el coneixement i la ciència. A França, un atac a l’escola pública esdevé un atac al propi règim republicà que dona forma a l’Estat. I encara més si, l’atac en qüestió, respon a motivacions religioses, atès que això topa de ple amb un dels principis bàsics de la República: la laïcitat. A jutjar pels discursos i per les prioritats polítiques que han ocupat l’agenda dels darrers presidents francesos, queda clar que la laïcité s’ha erigit de facto en el quart component del lema liberté, égalite, fraternité, el mític eslògan revolucionari del segle XVIII que a dia d’avui decora la façana de tots els centres d’ensenyament públic.
Tanmateix, tot i que és cert que durant la Revolució Francesa es va produir un profund procés de descristianització del país –que va incloure l’assassinat en massa de clergues i l’establiment d’un culte a la “deessa Raó”–, no va ser fins el 1905 que França va esdevenir formalment un Estat laic. En aquell any, s’aprova la llei de separació entre Església i Estat. Una fita jurídica, impulsada aleshores per un govern d’esquerres, que consagra per primer cop el caràcter secular del país i que, encara avui dia, actua com a base legal –i moral– del concepte de laïcité. Aquesta llei, però, no recull l’esperit anticlerical de la Revolució Francesa, sinó que crea un nou model de laïcitat que pretén ser menys hostil envers el fet religiós, i que es fonamenta en tres grans principis que actualment segueixen vigents: la neutralitat religiosa de l’Estat, la garantia de la llibertat de culte i de consciència i la preservació d’una esfera pública lliure de simbologia religiosa.
El problema és que aquests tres principis no viuen en harmonia. És difícil compatibilitzar el fet que l’Estat hagi d’exercir una potestat negativa (inhibir-se de prendre partit per cap religió), amb l’exigència que, alhora, també actuï com a garant d’una facultat positiva (crear les condicions necessàries perquè qualsevol ciutadà pugui exercir lliurement la seva fe). Aquesta dualitat capciosa ha tensionat internament un model de laïcitat instal·lat en una crisi existencial permanent i que –recentment–, a l’hora de buscar un encaix amb la pràctica de l’islam, ha exhibit de forma molt particular totes les seves contradiccions internes.
La laïcitat francesa ha exhibit totes les seves contradiccions internes a l’hora de buscar el seu encaix amb la pràctica de l’islam
La polèmica per l’ús del vel a les aules o del burquini a la platja ha fet aflorar el debat sobre els límits de la laïcitat. Anar a l’institut amb vel o a la platja vestint un burquini és un acte de proselitisme que contamina la neutralitat de l’espai públic? O bé es tracta d’un exercici de la llibertat de consciència? És un debat que l’Estat ha resolt en tots dos casos: el vel a l’aula, prohibit; el burquini a la platja, permès. De nou, l’escola esdevé el factor diferencial en la resolució d’ambdues qüestions. Allò que passa a l’aula adquireix una aurèola sagrada, perquè l’escola és el santuari de la laïcitat. Quan un infant o adolescent entra a la classe, deixa enrere totes les seves particularitats i esdevé ciutadà de la República. És per això que, al 2004, van prohibir-se per llei els símbols i les peces de roba que “manifestin ostentosament” la pertinença religiosa d’un alumne. D’aquesta manera, el mocador musulmà i la quipà jueva van quedar vetats a l’escola pública, en considerarse manifestacions “ostentoses”; mentre que els collars amb creus cristianes, en canvi, van seguir permesos.
I malgrat tots els adorns que s’hi vulguin posar, això és un greuge comparatiu majúscul. Però no n’és l’únic. Per exemple, les despeses de manteniment dels centres de culte construïts abans del 1905 –l’any en què França esdevé un Estat laic– corren a càrrec de les autoritats públiques. Tot i que sembli una paradoxa, a la França laica, l’Estat és el propietari de milers i milers d’esglésies i catedrals, però en cedeix la gestió als clergues. Al 1905, aquest moviment responia a la voluntat de nacionalitzar els béns eclesiàstics per a secularitzar-ne la seva propietat. Tanmateix, avui dia, a efectes pràctics, això vol dir que una bona part dels temples catòlics són conservats amb fons estatals; mentre que la immensa majoria de les mesquites, construïdes després del 1905, s’han d’autofinançar, perquè a principis del segle passat amb prou feines hi havia població musulmana a França.
Davant d’aquestes situacions rocambolesques, la laïcité s’ha d’actualitzar per adequar-se a la nova realitat multiconfessional de França. No és lògic que, fins ara, l’Estat hagi triat massa sovint la via de la coerció a l’hora de relacionar-se amb la comunitat musulmana. No és lògic que l’Estat hagi interpretat l’ús del vel a l’escola com un desafiament cap a les essències de la República. No és lògic que l’Estat hagi utilitzat la laïcitat com una arma llancívola. Tampoc és lògic que, després de l’assassinat del professor Samuel Paty, l’Estat hi respongués dissolvent el Col·lectiu Contra la Islamofòbia a França, una associació que lluitava contra la discriminació dels musulmans. No és lògic que el ministre de l’Interior titllés aquesta entitat d’“enemiga de la República” sense aportar-ne cap prova. Tampoc és lògic que el mateix ministre digués, en una altra entrevista, que sent “incomoditat” quan veu prestatgeries de menjar halal als supermercats d’un país on viuen 6 milions de musulmans. Com tampoc és gens lògic que, el passat mes d’octubre, Macron digués sense cap mena de vergonya que “l’islam és una religió que està en crisi arreu del món”.
No és lògic que, fins ara, França hagi triat massa sovint la via de la coerció a l’hora de relacionar-se amb la comunitat musulmana
Res d’això és lògic si el que vols és seduir els ciutadans musulmans de la República. Perquè amb aquests discursos, el que fas és empetitir la laïcitat i perpetuar la vella paranoia francesa envers la uniformitat. De fet, la laïcité té molt a veure amb la unité. En el terreny cultural, des de l’escola, França també ha promogut una fèrria homogeneïtzació que ha esborrat les particularitats lingüístiques d’Occitània, la Bretanya o la Catalunya Nord. I en l’àmbit religiós, la laïcitat és el que ha unificat la societat, cohesionant-la al voltant d’un culte nacional de consens: la defensa d’una secularitat civil que confina a l’àmbit privat les creences de cadascú. En la lluita pel poder entre l’Estat i l’Església, el fet de col·locar totes les religions en peu d’igualtat, mitjançant el rebuig de totes elles per igual, és el que atorga la paella pel mànec a l’Estat. Sense cap religió privilegiada, l’Estat té més marge i més protagonisme per generar lleialtats estables i duradores entre ell i la ciutadania.
Però aquest equilibri trontolla degut a la desconnexió afectiva que hi ha entre la República i una part de la població musulmana francesa, una comunitat que, en termes demogràfics, creix més que la mitjana estatal, però que alhora registra pitjors índexs de precarietat i pobresa. Davant d’aquesta disjuntiva, Macron pretén ampliar la presència de l’Estat reforçant el paper de l’escola, acabant amb el finançament estranger de les mesquites i substituint els imams originaris d’altres països per nous clergues francesos, formats i socialitzats sota els valors republicans. De moment, es tracta d’una mera declaració d’intencions, però això ja indica que comencen a moure’s algunes coses. El futur dirà si estem davant l’intent de nacionalitzar la religió per tal de crear un nou “islam francès”, que hauria de comptar –tard o d’hora– amb alguna mena de finançament públic tot i que, avui dia, això sigui incompatible amb el principi de neutralitat religiosa de l’Estat. França, però, es veurà obligada a repensar l’actual model de laïcitat si vol que la República i la seva societat multiconfessional vagin de la mà per conviure plegats.
Bruno Fortea Miras, estudiant de Periodisme i Ciències Polítiques i de l’Administració a la Universitat Pompeu Fabra. Membre de deba-t.org des de març del 2020.
