Ariadna va guiar Teseu al llarg del laberint per fer-lo defugir del minotaure i trobar la sortida. Teseu va agrair el gest a Ariadna, la va emplenar de flors i va lloar-la, i li va proposar de tornar junts a casa seva. En una illa deserta, Teseu oblida Ariadna i marxa. És curiós com de ràpid s’oblida a la teva salvadora quan és una dona, per tornar com un heroi a casa. Ariadna, abandonada a l’illa, entén la situació. La propera vegada no hi haurà fil.
El masclisme s’està sofisticant. Ser feminista és un estat de constant alerta per redirigir i pal·liar conductes que saps que no estan bé però que has heretat per estructura patriarcal. És cansat, per a les dones, aquest procés de re-construcció, però resulta necessari si volem trencar amb les dinàmiques opressores dels nostres sistemes culturals, socials i polítics. Podem dir que el feminisme s’ha sofisticat, s’ha fet més exigent perquè hem arribat a un estadi on ja no ens conformem en cobrar més que el senyor del nostre costat. Tot i així, totes les notícies tenen el seu contrapès, i si l’acció se sofistica, la reacció, en aquest cas, el masclisme, també ho ha fet. El masclisme exigent, reaccionari, ofès i violent que trobàvem a principis de segle ara és també un masclisme no reconegut, que demana ser escoltat i que ens fa retrocedir en avenços que ens havia costat molt obtenir. És un masclisme amb pretensions inofensives, que apel·la a la llibertat: la llibertat de fer un comentari, la llibertat de fer bromes sexistes, la llibertat de ser sexista. En definitiva, la llibertat de seguir perpetuant el seu privilegi i els seus rols patriarcals, la llibertat que no els toquem els collons.
El masclisme actual és ofès i se sent agredit. Intenta ocupar el lloc de víctima. “Ja no es pot fer, dir o fer broma de res”. El masclisme actual ens fa passar per exagerades, “però si ja us hem donat la igualtat, ja cobreu el mateix, ara què voleu? Sou unes consentides, no us canseu mai, voleu acabar amb nosaltres”. Com si el feminisme no hagués fet res per la inclusió de l’home al moviment, la lluita i la deconstrucció.
De cosir botons a cosir pancartes. Les grans referències a dones en fòrums mundials, els grans exemples de “primeres dones que” i “dones models en” són altament presents a l’esfera pública. Hem recuperat mil exemples de dones pioneres que, malgrat tenir-ho tot en contra, van fer l’esforç de lluitar contra un problema estructural i fer el que els homes feien. I després ja no només ens vam conformar amb això sinó que vam voler que se’ns valorés com a dones, amb aquells atributs i qualitats propis de nosaltres mateixes, perquè ja que ja estem al mercat treballarem a la nostra manera. I després, després vam ocupar els carrers i vam fer mil pancartes i eslògans, perquè per un cop tothom ens escoltava i necessitàvem cridar a mil costats que érem dones, amb tota la inclusivitat que aquest terme podia acollir: que érem dones blanques, negres, asiàtiques, grasses, primes, de naixement o per elecció, empresàries i ecologistes, àvies, mares, filles, heterosexuals, lesbianes o en qualsevol forma o manera. I vam veure que, si ho fèiem juntes, érem més fortes. I ens vam unir amb totes aquelles que també reinvidicaven la nostra causa. Vam veure que no només érem nosaltres, i que n’hi havia que ho tenien molt més cardat. Vam veure que les coses no eren tan fàcils de cridar a tot arreu i per això, les que teníem veu, vam fer-la servir per cridar per les que no podien. Perquè #JoTambé no havia de ser un privilegi sinó una lluita compartida.
El moment àlgid de l’eufòria. Molts van saltar amb ràbia davant les nostres reivindicacions, perquè eren serioses però a la vegada eufòriques: era la celebració que per fi podíem cridar que n’estàvem fartes i estàvem enfadades. Era el fet que finalment teníem un espai, un altaveu i unes orelles a nivell mundial que van fer arribar el nostre missatge a tota la població. De cop i volta, es parlava de nosaltres a tot arreu. La lluita pels drets de la dona i la igualtat va ser trènding tòpic, màxima agència a tots els fòrums mundials, coneguda per totes les nenes i dones de totes les edats i promoguda a tots els centres educatius amb mil i una campanyes, publicacions i tallers.
Ens miraven, però no ens acompanyaven. Els homes ens admiraven i intentaven trobar el seu lloc, però molts van confondre que el moviment el lideréssim nosaltres amb dos errors monumentals: o bé ens deien que ens apoderàvem del moviment o bé ens exigien formar-nos i ensenyar-los com fer les coses. Com si el “les coses de criatures són coses de dones” no hagués quedat prou en entredit, ara també afegíem el “això del feminisme és cosa de dones” a la col·lecció. Paro un moment per remarcar un fet. Hi ha homes que, a través de grups de deconstrucció i una aliança amb el moviment, estan fent una feina lloable i destacable, que mereix ser admirada i valorada per totes. Tanmateix, no podem obviar una realitat: són una ínfima minoria. Són molt pocs aquells que defensen la igualtat entre nosaltres i molts els que es queixen de les nostres pancartes i la nostra suposada voluntat d’acaparar tot el poder (que dic jo, que si fos així, no tindria més sentit posar-nos sanguinàries i violentes?). I encara són menys els qui estan disposats a renunciar al privilegi, la peça clau de totes les nostres reivindicacions.
Encara hi sou a temps. Les dones hem fet un crit al cel i han posat sobre la taula les seves demandes però els homes, que tant han criticat les nostres formes i maneres com a violentes, excloents i venjatives, ara no poden veure’s per enlloc. Quina és la seva contribució al “feminisme de veritat”? Quina és aquesta “jo no ho faria d’aquesta manera” que ens faria “guanyar més suports entre homes espantats per les nostres propostes”? Els homes continuen esperant que els diguem com fer les coses, que els expliquem com ser (més) feministes i que invertim els nostres esforç en tenir cura, un cop més, de les seves necessitats i demandes. Tenim mil recursos a les mans per formar-nos, la gran onada feminista ha fet una difusió sense precedents que ha permès a l’home formar-se i informar-se de fins al més menut concepte de la causa feminista. Les reticències, tot i així, no han fet més que augmentar, i comença a semblar que els homes que declaren ser tan “tolerants” amb el feminisme resulta que potser ja no ho són tant.
Si la quarta onada feminista ens ha donat a la interseccionalitat, jo dic que la cinquena ens doni l’activament generalitzat del paper dels homes, que al final la igualtat és per tothom i nosaltres, les dones, ja estem molt cansades.
Ariadna Romans i Torrent, estudiant de Ciències Polítiques a la Universitat Pompeu Fabra i Filosofia a la Universitat de Barcelona. Membre de deba-t.org des del febrer de 2016.
