Josep-Lluís Carod-Rovira: “Hi ha hagut una clara voluntat per part dels mitjans de silenciar o manipular allò que hem fet des del Govern”

entrevista publicada originament a deba-t.doc nº1

Maragall o Montilla?

Depen de per què…

Per governar?

Són dos estils absolutament diferents, però tots dos són necessaris, tal i com s’ha vist en la història recent de Catalunya.

Però, vist en perspectiva, els governs d’Entesa no han acabat frustrant la il.lusió generada fa tot just set anys?

Haurà de passar un temps per a què la revista l’Avenç tregui un monogràfic en la qual ens expliqui el profund canvi que s’ha produït a Catalunya els últims set anys… Per exemple, pel que fa a la inversió pública.

Ens pot posar algun exemple?

Hem aconseguit que no hi hagi cap nucli habitat amb un centre sanitari a més de deu minuts de casa, o que s’hagin triplicat les Inversions en l’esport… Hem incrementat les places d’escoles bressol, éssent ara les de caràcter públic més nombroses que les de caràcter privat…  Però crec que hi ha un altre element més important que aquest.

Quin?

Més enllà d’alló que és normal en democràcia, com és l’alternança política, que a Catalunya hi hagués un Govern de coalició d’esquerres, després de 64 anys de no tenir-ne, ha comportat un model on algú no nascut a Catalunya, de llengua materna no catalana, i de nom José, pugui ser president… Això és una expressió de com és la societat catalana.

Com la definiria?

Una societat oberta en la qual no es tanca les portes a ningú i on només es queda fora qui es vol quedar voluntàriament. Hem superat aquella dicotomia que podia haver existit durant dècades de “els catalans” i “els altres catalans”. Ara només hi ha catalans de llengües diferents, de cognoms diferents i nascuts també en païssos també molt diferents…

Però, si hi ha tants èxits, a què atribueix que les enquestes no els donin com a guanyadors en les properes eleccions?

És complicat… Com és que Maragall fa el seu pitjor resultat electoral després dels Jocs Olímpics? O com és que Winston Churchill va perdre les eleccions després de ser l’heroi de la Segona Guerra Mundial? La política té aquestes coses… Segurament hi ha coses que hem pogut fer millor, però penso que hi ha hagut una voluntat molt clara per part de determinats sectors del món de la comunicació per tal que l’obra del Govern no arribés. Hi ha hagut silencis d’escàndol davant moltes de les actuacions que en la gestió de la quotidianitat ha fet el Govern de la Generalitat.

Per part de quins mitjans?

De la majoria… Però el que és important és que si agafes sectorialment la valoració que fan els ciutadans de les polítiques de la Generalitat, és bona. Per exemple, pensen que el sistema de salut és un dels millors d’Europa i, probablement, del món. El problema, insisteixo, és que si s’hagués de fer una valoració del que ha estat el Govern de Catalunya a partir del que han dit els mitjans de comunicació, la conclusió seria negativa. Hi ha hagut una clara voluntat de silenciar, manipular o desfigurar allò que hem fet.

En tot cas, fent una autovaloració, pensa que van aconseguir, per exemple, el seu objectiu de catalanitzar algun dels altres socis del Govern?

Seria una pretensió presuntuosa pensar que algú pot catalanitzar algú altre, com si ERC tingués la patent per fer catalans… Ser català és una decisió personal i és català qui ho vol ser. Ara, si el que pregunta és si després d’aquests anys de convivència amb altres forces polítiques, la pràctica al llarg d’aquest temps ha esdevingut que els tres partits d’esquerres de Catalunya fan avui uns plantejaments que els situen més a prop d’un sistema nacional, diria que sí.

Sí?

Hi ha dos punts on és irreversible l’actitut d’aquests partits. Primer, en l’afirmació de Catalunya com a nació i, segon, en la posició positiva en relació a la llengua catalana. Això es pot constatar si comparem el posicionament de cada partit abans i després dels Governs d’Entesa.

Durant aquests anys de Governs d’Entesa l’independentisme ha crescut, els adeptes al principal partit independentista, el seu, són cada cop menys i, paral.lelament, hi ha hagut una multiplicació de partits que aposten per la independència… Com valora tot això?

Que hi hagi més formacions polítiques que defensin la necessitat d’un Estat sobirà per Catalunya, d’entrada, és positiu… I ho és, sobretot, si van a ocupar espais diferents. Si anessin a buscar el mateix espai, estaríem davant la incapacitat d’algú per no tenir el suficient lideratge com per aglutinar tots aquests sectors. Ara bé, un procés de sobirania mai he pensat que fos monopartidista… Ha de ser necessàriament pluripartidista! I pels casos que hem vist i viscut, com el de Letònia i Eslovènia, tots els partits eren independentistes. Després, a més, eren socialdemócrates, liberals, democristians… A Catalunya hi havia l’error de pensar que per ser independentista havies de ser d’esquerres.

Què és ser d’esquerres?

No donar-te mai per satisfet i, sobre tot, entendre que les coses no són com estan i, per tant, les pots canviar. I les pots canviar a benefici d’una majoria de la gent…

Aquesta cosmovisió està en crisi?

L’esquerra europea, de la que me’n sento part, té problemes greus des de finals dels anys 80… L’ensorrament del mur de Berlin va deixar al descobert una Europa de l’Est amb autoritarisme, amb misèria econòmica i moral, amb cabdillisme dictatorial… Però també va deixar al descobert, sobretot al Mediterrani, casos destacats de corrupció. De fet, tota l’esquerra mediterrànea ha tingut algun dels seus dirigents a la pressó per corruptes. Al mateix temps, però, la dreta ha estat prou hàbil per assumir, en alguns casos honestament, plantejaments atribuïts a l’esquerra i aquesta està profundament desconcertada en el discurs. Sovint té un discurs trist, antiquat, passat de moda… Hi ha una esquerra molt aferrada a conceptes del passat.

I en el cas de l’esquerra catalana?

Hi ha un profund acomplexament davant la qüestió nacional. És l’única esquerra del món que durant molt de temps ha estat apàtrida, que no sabia de quin país era. Al mateix temps, i convençut que en els propers anys la política catalana passarà per transformacions profundes, els partits d’esquerra catalans són, en certa manera, massa víctimes, en la forma, en el discurs, en la organització, de l’herència contra la lluita del franquisme.

No només aquí, però… L’esquerra, molts cops, lluita contra fantasmes que ja no hi són. Quan els fantasmes desapareixen, de vegades, sembla que l’esquerra no tingui contra qui lluitar…

No hi estic gaire d’acord… En llargs períodes d’estabilitat han governat les esquerres amb normalitat, com a la Gran Bretanya, on no hi ha hagut cap tipus de sistema dictatorial. L’esquerra, però, té uns acomplexaments davant determinats temes i en certa manera han estat més capaces de posar-se al dia les opcions conservadores, que l’esquerra.

Per exemple?

L’esquerra afronta amb incomoditat amb temes com la família… De vegades sembla que la gent d’esquerres no tingui família! I si un està casat, en comptes de dir la meva “dona” o el meu “home”, diu el meu “company”… També passa amb la seguretat i qui pensa que ha de ser d’esquerres… No! La seguretat ha de ser segura… O és que a la gent d’esquerres ens agrada que ens entrin a robar a casa o el cotxe? O l’empresa… Hi ha qui veu l’empresa com un espai on permanentment s’han de fer reivindicacions laborals. Tampoc estaria malament treballar una mica… A l’empresa has d’exercir els teus drets laborals, però també l’ètica de la resonsabilitat, de l’ètica social… L’empresa és un espai on es crea riquesa, ocupació… No passa res si un treballador es converteix en empresari! Ni els policies són allò que a França l’extrema esquerra diu “els enemics de classe”… I, finalment, la qüestió nacional. Un exemple: els únics que fan servir les banderes nacionals són els partits conservadors, mentre que els partits d’esquerres fan servir les banderes vermelles o les del partits.

Això és el que diferencia principalment a dreta i esquerra?

La gran diferència és que l’esquerra “és” i la dreta “té”. És a dir, que la dreta té patrimoni que s’ha de mantenir i, si és possible, augmentar. Mentrestant, l’esquerra és una identitat ideològica… Per això hi ha comunistes, socialistes, socialdemòcrates, demòcrates d’esquerra, etc… La dreta ho té claríssim! Jo un cop vaig assistir a la pressa de possessió de la presidenta del Consell Insular de Eivissa a Formentera. Va perdre la dreta i va entrar l’esquerra… El discurs del president del PP, qui sortia, feia referència als diners que deixaven. En canvi, la presidenta que va entrar, va parlar d’ideologia, de les dones, de la llengua catalana, la defensa del territori… Són dues concepcions del món!

Es troba més còmode fent de filòleg, fent d’intel.lectual o fent de Vicepresident?

He estat filòleg durant molts anys i li he d’agraïr moltes coses, però jo sóc un polític que he estudiat filologia…

Però es troba millor parlant del que estava parlant ara o parlant d’afers institucionals, en tant que és Vicepresident?

És tot el mateix… Si algú es pensa que la gestió és neutral i que és puramente tècnica, s’equivoca. La gestió és pura ideologia. No és igual donar una concessió a un o altre… O beneficiar l’ensenyament públic enfront l’ensenyament privat… El que passa és que al nostre país hi ha poca reflexió ideològica. Tot és, al final, tacticisme… Només importa què farem d’aquí dos mesos… I a partir del gener, què farem?

Vosté què farà d’aquí dos mesos?

La primera setmana, vacances.

I la segona?

Encara no ho he decidit (somriu). Però ja li puc garantir que tornaré de vacances.

Vicepresident, l’independentisme serà social o no serà?

L’independentisme serà nacional o no serà. És a dir que o serà de la majoria o no ho serà mai… L’independentisme serà seriós o no serà. L’independentisme serà governamental o no serà. L’independentisme serà atractiu per tothom o no serà… Només és nacional allò que representa la majoria de la nació. L’independentisme només té possibilitats de ser hegemònic si esdevé atractiu per tots els sectors socials i per això ha de ser social, democràtic, però, sobre tot, majoritari.

Convertir l’independentisme i fer-ho social és una de les seves grans aportacions a la política?

Es pot resumir en això… Però en la pràctica això vol dir que jo vaig apostar per convertir ERC en un partit polític; és a dir, en un instrument de poder i no una agrupación de patriotes manifestants; d’esquerres, amb voluntat de govern i amb voluntat de majoria… És imprescindible per avançar, però més enllà de subratllar la dimensión social de l’independentisme hauriem de lligar-ho amb el concepte inclusiu, obert i plural del projecte nacional. El fet de dir que per ser català no cal que ningú renuncïi a res i que, per tant, la gent que se senti andalusa, argentina o marroquina o espanyola, no calia que renunciés per ser també català, perquè forma part de la seva identitat. Aquest missatge va entrar amb molta intensitat el 2003, el 2004 a les eleccions a Madrid i va continuar al 2006…

Podriem dir que el discurs d’ERC ha triomfat, però que, en canvi, ERC, ha fracassat?

El que cal preguntar-se és si ERC al moment de fer aquesta entrevista