Mentre la conjuntura obliga alguns a parlar de l’absència de legitimitat del Tribunal Constitucional, en part creada pel sistema d’elecció dels seus membres, caldria preguntar-se també per quin motiu s’esperen a Catalunya unes eleccions on aspiren participar tants actors polítics… L’aparició d’uns quants partits amb certa projecció mediàtica i amb ànsies d’entrar al Parlament, fenomen que alguns han intentat comparar amb la situació política italiana, potser de forma exagerada, contrasta amb la baixa participació que legislatura rere legislatura es dóna a les eleccions autonòmiques catalanes.

Cas per cas.

Caldria analitzar cas per cas, però mentre alguns especulen i s’espanten amb la possibilitat que hi hagi un regidor de Vic, amb certa facilitat de paraula, però amb un discurs extremadament simple, que pugui entrar amb força al Parlament, no s’estan adonant que, probablement, la responsabilitat està en la incapacitat que han tingut per articular un discurs coherent, efectiu, però emmarcat dintre de criteris ètics, quan es tracta de gestionar el fenomen migratori.

O mentre uns altres s’escandalitzen perquè el president de l’equip de futbol que més èxits està tenint en els darrers temps vol aprofitar la conjuntura per a viure de l’erari públic en nom del país, tampoc s’estan adonant que un pot ser independentista o no ser-ho, però no ho pot ser i no ser alhora.

I suma… Si un ex conseller decideix unir-se amb un president d’un equip de futbol, és, entre tantes i tantes coses, perquè el partit del que era membre no ha sabut projectar la imatge reivindicativa que esperaven els seus votants quan van entrar a formar part del Govern… I aquest també ha estat un dels grans problemes.

El Govern va generar expectacions que no s’han complert.

L’expectació que va generar el primer Govern d’Entesa, després de 23 anys de majories de CIU, també ha generat moltes frustracions. Des de dins, i des de fora, no se li han posat mai les coses fàcils. I, probablement, en aquests moments hi ha una gestió interna, no apreciada per la conjuntura econòmica i social, més estable que en anys anteriors, però no ha estat suficient.

Gent amb certa capacitat per l’oportunisme, de vegades impulsats per la seva intel·ligència, la rancúnia, l’experiència pròpia, o la capacitat messiànica per parlar en nom del país sense representar ningú, està sent ajudada per alguns mitjans de masses i un sector poblacional, limitat, però reivindicatiu, que se sent insatisfet. Encara així, insistim, la responsabilitat és, en última instància, d’aquells que no han sabut veure les conseqüències de les seves accions.

Consensuar el futur del país.

No seria per tant tan estrany, demanar certa reflexió a tots. Als qui han governat, i als qui no, i intentar pensar un futur en el qual els pactes s’entenguin millor, en el qual l’estabilitat sigui necessària, i en el qual, encara que sigui de forma circumstancial, potser sigui també necessari sumar la força dels qui més possibilitats tenen per dirigir el país, perquè representen millor els interessos de la majoria, i posar-se d’una vegada per totes a treballar a fons aquells temes que afecten el nostre dia a dia. Perquè amb fer les coses bé no és suficient… I també ha de semblar-ho.