La revolta dels deutors
El passat cap de setmana el poble irlandès aprovava amb un 60% el referèndum sobre el pacte fiscal comunitari europeu tot i una participació força baixa donant un teòric compromís a la integració europea. Setmanes abans Hollande entrava al Palau de l’Elisi amb un mandat ferm d’apostar pel creixement. Mesos abans els grecs proposaven celebrar un referèndum per validar el segon paquet del rescat aprovat per la UE; Merkel i l’ex-president francès Sarkozy revocaven la proposta amb evidents intencions legitimadores i democràtiques. En breus setmanes el poble grec tornarà a les urnes per donar confiança o no a l’actual model d’austeritat i submissió europea que els té ofegats. En tot, evidenciem una clara dicotomia entre uns incentius econòmics d’eficiència del model comú versus uns costos polítics i de legitimitat del sistema democràtic. Fins i tot, els esmentats esdeveniments mostren que potser els actuals consensos generalitzats i acceptats sobre l’actual model europeu estan canviant.
Daniel Gros, director del Centre d’Estudis de Polítiques Europees en un recent article Els deures del banquer En aquest pretext és interessant veure el paper que juga una institució com és el Banc Central Europeu (BCE) resultat del Tractat d’Amsterdam de 1998 i constituït com a garant de l’euro i d’estabilitat de la moneda. Molts s’han sorprès que el seu responsable màxim, Mario Draghi s’eximeixi de responsabilitats de l’actual situació fins i tot desplaçant les responsabilitats en la solució a la conjuntura actual als govern nacionals. De fet Draghi és coherent amb el que dia d’avui és el mandat el qual té encomanat (amb una interpretació força restrictiva). Ens preguntem, fins a quin punt és justificable que un dels bancs centrals més importants del món pugui exonerar-se de cert tipus de responsabilitats que serien pròpies d’una institució econòmica comunitària com la mateixa? Novament el disseny original i funcional del sistema pot resultar ser part de causa de l’actual crisi tot dotant-lo de mecanismes insuficients i incomplets. M’explico. EL BCE és va fundar perquè fos un banc fort i potent, però amb unes premisses molt concretes. Se’l va dotar de molta independència política per garantir que la seva política monetària no estigués al servei de les necessitats polítiques de torn, i se’l va orientar a generar estabilitat de preus (no superior al 2% en inflació) segons argumenten, per no tenir un efecte en la pèrdua de la competitivitat del mercat europeu. Només cal mirar les dades: Draghi i anteriorment Trichet (2003-2012) van complir tot i les turbulències. L’Estatut del BCE, al seu Capítol II article 2, deixa clar que el principal objectiu i primordial de l’entitat serà mantenir l’estabilitat dels preus; sense que afecti a l’objectiu, el BCE recolzarà les polítiques econòmiques generals de la Comunitat. De fet és vàlid pensar que el model respon al reflex d’una estructura econòmica, política i social de determinats sectors i acord pels seus interessos. Ara bé com ens recorda Ignacio Jurado investigador de la Universitat d’Oxford, la independència de la qual gaudeix el banc, no pot implicar que aquest no pugui actuar per defensar la supervivència de la seva pròpia moneda; sigui habilitant-lo amb majors competències monetàries i tenint major capacitat de compra de deute. El peatge institucional Disposem d’una institució contramajoritària en tota regla. És aquí on sorgeixen els costos polítics i democràtics per voler garantir aquesta “eficient” independència del banc. Els seus membres executius, no electes, són triats amb consens pels caps d’Estat i només el Parlament Europeu té el dret a un vot consultiu, les seves decisions no poden ser revocades per cap organisme europeu ni Parlament nacional i la seva modificació resulta de consensos i procediments de llarga durada. És realment justificable tal grau d’independència d’uns teòrics experts? I ho és més quan manquen mecanismes essencials d’un banc central? Cal buscar responsabilitats en el seu disseny? Per un canvi de mandat institucional Alex Cukierman economista especialitzat en Bancs Centrals, ens demostra com factors intel·lectuals i ideològics, experiències llatinoamericanes i la cerca global d’una estabilitat de preus en un món globalitzat ha portat a un grau de compromís sobre el control de la inflació. Ens recorda com els bancs de mitjans dels 80 en un context d’interconnexió econòmica i comercial mundial el creixement, la creació de llocs de treball i l’aprovisionament del fons dels governs, tenien igual o més importància que els acords inflacionaris. De fet, la mateixa Reserva Federal nord-americana dins dels seus Estatuts ja contempla aquests preceptes de forma explícita, per tal que el banc amb els seus instruments hi intervingui. És evident que una vegada més, els europeus pequem d’errors institucionals al mateix temps que els intentem corregir a marxes forçades. Mentre, l’amic Draghi compleix amb el seu mandat. Un darrer matís: Els set membres de la Reserva Federal són referendats pel Senat, el Congrés pot revocar les seves decisions així com modificar-ne els Estatuts amb el vist-i-plau del President. Tot un exemple d’institució. [1] http://www.project-syndicate.org/commentary/democracy-versus-the-eurozone 
