Una situació dramàtica. Taxes d’atur altíssimes i insostenibles per l’economia, la inexistència d’un sector bancari fort i potent provoca la fallida del sistema financer, el banc central no concedeix liquiditat a les entitats bancàries. Com a conseqüències una reducció dràstica del consum, l’entrada en depressió i l’estancament absolut de la demanda interna de l’economia. Aquests esdeveniments provoquen rèpliques a molts països del món. En tot s’arriba a una crisi social, econòmica, financera i institucional: s’ha tocat fons. No és ficció ni actualitat va ser el passat: la Gran Depressió nord-americana de 1929.

És inevitable establir paral·lelismes del gran crash mundial de començaments del segle passat amb l’actual situació que vivim a dia d’avui. Si bé que els nivells i efectes de la depressió als EUA són quantitativament molt més significatius (-9,9% de PIB el 1930, -7,7% de PIB el 1931 i -14,9% de PIB el 1932) que els que Europa està patint, no podem deixar d’aprendre dels errors i reflexionar. Analitzem-ho.

Europa és una realitat en construcció. Sense adonar-nos-en hem passat d’una unió econòmica a una unió monetària (a mitges i qüestionada) sense aprofundir i consolidar-ne una de política ni de fiscal. És més que evident que el disseny institucional és completament disfuncional i ineficient i l’actual crisi posa més en evidència els greus errors estructurals d’aquest. Ens centrarem en el cas de l’Eurozona com a paradigma d’aquest fracàs (institucional). Paul De Grauwe (economista suís) en les seves reflexions sobre l’Eurozona ja advertia que des d’un inici ha mancat una voluntat política de transferència de sobirania macroeconòmica i de solidaritat entre els Estats membres i per tant a dia d’avui veiem les principals polítiques econòmiques de taxes, socials i salarials en mans dels Estats. La convergència competitiva entre els Estats hagués evitat molts dels desequilibris avui palesos.

Sense una transferència significativa de fiscalitat a un govern central o entitat europea no podem concebre una correcte unió monetària. És evident, tot i així, que la tendència mundial es basa en la integració econòmica i amb la llibertat de comerç i fins i tot s’han arribat a plantejar models europeus d’integració econòmica que faciliten la internacionalització i la competitivitat, però amb una independència política com el de l’economista belga Jacques Drèze.

Malgrat tot, cal tenir present que el problema ve més d’arrel. L’actual unió es basa en un patró de desequilibris bàsics entre els Estats, tan des del nivell fiscal, d’estructures burocràtiques, nivells de capital social, d’estat de benestar o nivells de redistribució. Per tant, heterogeneïtzació en el desenvolupament, en les institucions, en les administracions, en el sistema social i tot encabit en un únic model de fons de cohesió. Tals tensions dóna com a resultat clares ineficiències.

En aquest sentit el possible aprofundiment en la fiscalitat com a forma de corregir part dels errors institucionals inicials ha de ser la línia d’actuació. Ara, que com estem observant, no és tan fàcil d’aplicar. Si volem aprofundir en la fiscalitat i per tant buscar una estabilització a llarg termini entre els Estats xoca clarament amb una lògica democràtica que vulguin (i hagin) d’aplicar els líders europeus. Uns altíssims costos polítics i socials són el contrapès a aquesta possible homogeneïtzació fiscal a curt termini que permetria un bon funcionament de l’euro i una reducció de la incertesa econòmica i financera de la unió. Aquest utopisme, però xoca amb la realitat. La UE només disposa d’un 1% del PIB dels Estats membres i per tant el seu pes és insignificant. Tampoc hi ha transferència de poder polític fet que agreuja més la situació. Les diferències demogràfiques i les realitats estructurals de cada país posen en evidència que cada Estat buscarà la solució que més el convingui i més encara si el seu pes econòmic relatiu respecte els altres encara és més gran.

Com veiem la situació és més profunda que la solució a la fiscalitat. Tots els Estats membres han de cedir sobirania. En tots els sentits: política i econòmica. Cal aprofundir en els mecanismes de compensació com la redistribució entre Estats que han de permetre la integració fiscal. Cal ser una única Europa i creure en aquest projecte si realment es vol tirar endavant.

Ara bé, una altra opció seria observar què va passar amb països federals com EUA o Canadà. Pablo Beramendi en un article al mundo ens argumenta que la definitiva integració fiscal i redistribució entre els territoris es va donar quan els governs subnacionals van entrar en la completa ruïna el 1929 i es van homogeneïtzar els problemes econòmics i socials dels territoris (els intents previs havien fracassat). Beramendi augura que aquest panorama a una realitat europea passa pel col·lapsa de la moneda. Esperem que s’equivoqui i els nostres governants entrin en la raó de creure’s el projecte comú europeu.