‘’El señor Roig puso de manifiesto la gran crisis que hoy sufre la institución del Parlamento (…) La enfermedad del parlamentarismo no es de sencillidad o de impotència, sinó de falta de renovación.’’

Aquestes són unes paraules que pronuncià el senyor Roig i Bergadà el sis de febrer de 1934. El senyor Roig milità a la fracció demòcrata del Partit Liberal, impulsada per José Canalejas. Fou escollit diputat a les generals espanyoles al 1898, 1901 i 1905. Va arribar a la alcaldia de Barcelona el 1910 en la que va estar-hi poc menys d’un any. En aquest any presidia l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya.

Si el senyor Roig i Bergadà avui anés al Parlament, podria repetir el mateix discurs que pronuncià 5 anys abans d’una dictadura, i ara trenta anys després d’una democràcia, i és que ara per ara no sembla que dues terceres parts del Parlament siguin capaces de posar-­‐se d’acord sobre una temàtica tan important que com expliquen bé els amics de Lleielectoralcatalana.cat serviria ‘’per renovar l’afecció democràtica dels nostres ciutadans i ciutadanes, en un moment en què a Catalunya creix la llunyania cap a les institucions, els partits i la classe política.’’

I la importància no la donem des de Deba-t.org o des de qualsevol altre centre, la donen les curioses i il·lustratives dades del CEO que el 2009 fixava la desafecció política com a un problema greu (37,9%) entre la ciutadania. Nacho Corredor, president de la casa, deia en el seu article aquesta setmana, i amb raó, que davant de tot això: o llei electoral, o es crearà tal frustració que no tindrà volta de full.

Bé, com bé sabeu, tantes i tantes vegades repetit, encara avui conservem aquella llei electoral que s’instaurà en els inicis d’una democràcia pobra. Avui dia totes les comunitats autònomes menys Catalunya, disposen de llei electoral pròpia. I sí és cosa de ser diversos, fem-nos-ho mirar.

El sistema actual ens situa en un espectacle on els polítics són votats cada quatre anys i amb excuses diverses, es salten els seus programes electorals al·legant que no era el que s’esperaven. Un espectacle on els partits són estructures tancades i barrades, en què tots emeten el mateix vot, encara que aquell que ho faci estigui perjudicant els interessos del seu territori.

De supporters tots s’hi apunten, fins i tot des del sector de can Pujol. Per tenir una idea general; Joaquim Colominas, professor universitari de Ciència Política a la URL, en un article al CE Jordi Pujol la reivindica amb aquestes paraules: ‘’ Si realment volem reduir la desafecció política, si volem recuperar el valor de la política, hem de pensar en un sistema que doni més pes al vot dels ciutadans, un sistema en el qual el perfil dels candidats sigui un element important a l’hora de seleccionar-­‐los. Cal que sigui un sistema electoral com l’alemany, proporcional, personalitzat, que recull el consens de politòlegs i de part dels polítics, que combina les virtuts del sistema majoritari uninominal –proximitat, lligam entre diputats i ciutadans; poder rendir comptes; haver de seleccionar candidats competitius; assegurar la representació de tots els territoris– i les del sistema proporcional –equivalència entre vots i escons.’’

Però d’articles a favor se n’han fet molts tots en aquest sentit. És per aquest motiu que cal anar a l’arrel del que va posar de nou el debat sobre la taula.

El març de 2007 es du a terme un acord que impulsa una comissió d’experts per tal d’estudiar una posible llei electoral per a Catalunya. El resum de propostes interessant que en sortien eren:

Participació electoral
– Introducció del vot per Internet amb condicions tècniques que garanteixin l’acreditació del votant, el secret del vot i la fiabilitat del recompte de vots. (Clica per veure l’article d’Eduard Güell que n’explica els beneficis i perjudicis)
Proximitat entre votants i representants
– Substitució de la llista tancada per una llista oberta o ‘des-­‐ bloquejada’ que permeti votar la llista sencera o donar vots preferents a alguns candidats individuals. Elecció prioritària dels candidats que hagin obtingut un nombre de vots preferents superior al 5% dels vots de la candidatura.
16
Transparència i autogovern democràtics del procés electoral
-­‐ Debats obligatoris entre els caps de llista.
– Sancions efectives als partits per excés de despesa, per acceptar donacions privades il·∙legals, per vulnerar normes de campanya, per no retre comptes i per no retirar la publicitat electoral.– Creació de la Sindicatura Electoral de Catalunya com a responsable de vetllar per la legalitat dels processos electorals i de garantir els drets electorals dels ciutadans. Elecció dels seus membres pel Parlament per majoria qualificada i segons criteris d’imparcialitat, independència, competència i formalitat.

’Participació, representació i transparència’’. Estudi realitzat per una comissió d’experts, 27/03/07

Com he dit abans, tot fent referència a l’Estatut de Catalunya, només són necessàries dues terceres parts del Parlament perquè aquesta llei sigui aprovada. És per aquesta raó que una suma CiU – PSC seria suficient. En aquest sentit doncs cal fer una inferència en els seus programes electorals per veure amb els nostres ulls de quina manera estan obligats a entendre’s.

*L’Estatut en el seu article 56 afirma en el seu segon punt que:

‘’El sistema electoral és de representació proporcional i ha d’assegurar la representació adequada de totes les zones del territori de Catalunya. L’Administració electoral és independent i garanteix la transparència i l’objectivitat del procés electoral. El règim electoral és regulat per una llei del Parlament aprovada en una votació final sobre el
conjunt del text per majoria de dues terceres parts dels diputats.’’

El PSC constata que ‘’Lluitarem per corregir la greu anomalia de ser l’única comunitat autònoma sense llei electoral. Treballarem perquè la futura Llei Electoral de Catalunya, prevista per l’Estatut, doni resposta a les necessitats d’un sistema electoral més representatiu, proporcional i modernitzat que equilibri de forma justa la representativitat dels territoris.’’

I CiU afirma que ‘’ Defensarem una llei electoral catalana que representi i garanteixi la pluralitat del conjunt del territori, tot reforçant la participació democràtica a través d’un sistema de representació proporcional personalitzada, que incrementi la vinculació entre els votants i el representants, amb l’existència d’un diputat per comarca, com a mínim.’’

Tot i que com podem veure aquestes intencions són poc clares en termes de compromís, on cal anar més aviat serien en les declaracions preelectorals dels diferents candidats i membres de partits.

Al 2009, poc abans d’acabar la legislatura Montilla assegurava que volia abordar-­‐la abans aquell mateix any. I Oriol Pujol hi posava cullerada dient ‘’ Qualsevol ciutadà de qualsevol poble o ciutat ha de poder escollir el diputat que vulgui amb independència del grup polític al qual pertanyi”. Semblava que hi havia voluntat, però va fracassar.

I tot i que ja llavors no es va pactar, desprès de les eleccions, un Mas ‘’convençut’’ donava ‘’ordres’’ d’acabar una llei electoral catalana al 2012. Dit això les dues formacions es van reunir per tirar-­‐ho endavant, però altra vegada es van topar amb les seves diferències, que podien més que la voluntat dels ciutadans a qui representen, i es van deixar en evidencia, de la seva poca capacitat de consens davant de tothom.

El febrer d’aquest any – any en què en teoria ja s’hauria d’aprovar segons les ‘’ordres’’ de Mas – la vicepresidenta Ortega va fer èmfasi en què no seria posible que aquesta llei veiés la llum durant aquesta legislatura. Es consideraven les negociacions en un‘’punt-­‐mort’’ tot i que no les volien donar per acabades, òbviament.

Vista tanta xerrameca des de sempre, tantes bones paraules, i tantes disposicions legals per tirar-­‐ho endavant sense problema, fins quan hem de seguir aguantant? La llei electoral és necessària per un model de democràcia millor. Cal que els ciutadans altra vegada es moguin reclamant reobrir el debat amb més ganes que mai i amb esperit de consens. En tenim prou, #lleielectoralja