Per què la taxa d’atur d’Espanya és més del doble que la de França? La resposta només tendim a cercar-la en les condicions econòmiques: l’esclat de la bombolla immobiliària, la diferent proporció de treballadors qualificats, el mercat laboral… I normalment aquesta resposta ve donada per una determinada interpretació econòmica, per tant, doblement esbiaixada. Doncs bé, Peter Levine, entre d’altres, han intentat abstraure’s d’aquest determinisme econòmic que darrerament ha adquirit el nivell de dogma i s’han fixat en un altre factor per explicar les diferències socioeconòmiques tals com la taxa d’atur.
Han llegit entre línies i s’han qüestionat: Per què no fixar-se en el grau de participació cívica? Això és, anar a votar, el grau de voluntariat, pertànyer a organitzacions … és a dir, participar en qualsevol activitat amb un component social. Aquestes activitats als EUA es mesuren i es publiquen a la CPS; a Espanya desconec totalment si això es quantifica, potser sí, però probablement no es té en compte per una manca de cultura política i un menyspreu pel valor que aquestes activitats poden tenir per a la societat. La conclusió de l’article de Levine, centrat als EUA, és que a més participació cívica, menys atur (a l’article detalla el perquè d’aquesta correlació). Desconec si aquestes conclusions són extrapolables a nivell europeu, en tot cas, posa de manifest dues coses: la importància de tenir una societat civil forta i cohesionada i posar en dubte que només amb explicacions de caire econòmic poguem descriure els canvis en el si de les nostres societats. L’atur és un problema social, no només econòmic, aixi que potser paga la pena enfocar-lo de manera també social i és per aixó que aquest article resulta suggerent.
A Espanya, bona part del capital social que podem trobar radica a les xarxes familiars. González-Páramo, conseller del BCE, en una recent entrevista diu:
R. Pensemos en la alternativa: evitar una tasa de paro sostenida del 22%. Lo extraño es que un país con un paro del 22% no esté levantado socialmente.
P. ¿No será porque hay mucha economía sumergida?
R. Es una hipótesis. También hay que considerar lo que representan la red familiar y el Estado de bienestar. La combinación permite, temporalmente, limitar el impacto de la crisis, pero no es sostenible a medio plazo.
Incentivar i augmentar els nivells de capital social no és només positiu sinó necessari en aquests moments d’incertesa social. Els vincles familiars esdevenen insfuficients per si sols; amb la família no n’hi ha prou.
Potser hauríem de començar a ser conscients de què l’actitud proactiva vers el que ens envolta és imprescindible si pretenem trobar una sortida a l’atzucac on ens trobem pel cercle viciós atur-crisi, amb tots els components existencials que comporta trobar-se desnortat, sense brúixola. El problema de l’atur té una dimensió que no podem oblidar: aboca les persones a la frustració d’aquell que es veu sense horitzons vitals.
Compromís, deia Hessel darrerament; comprensió, deia Innerarity … Molts missatges difícils de concretar. Potser diria que el cal és empatia, sentir la societat com a part indispensable de la nostra vida, que 1 + 1 equival a un 1 més gran: els dos aspectes de la identitat (individual/col·lectiva) distingits per Paul Ricoeur, l’ipséité i la mêmeté, s’entrecreuen fins al punt de resultar inseparables, fent que cap dels dos sigui capaç de sobreviure per sí sol. Així doncs, enfortint els lligams socials (això és, immiscuïnt-nos en l’esfera pública) ens enfortim també a nosaltres.